Jordi Sapena: totes les vides del músic múltiple

VALÈNCIA. L’estiu és contradictori: les floretes acolorides que cauen dels arbres deixen el sòl com l’endemà d’una festa sorpresa, amb el mateix pòsit d’alegria i d’incomoditat apegalosa que provoca la nouvinguda calor. Jordi Sapena (Gandia, 1984) es presenta desafiant el mercuri: pantalons llargs, jaqueta fina. “És que ací a estes hores encara no saps si farà fresc”, es justifica, mentre segueix les ordres del fotògraf.

El temps encara juga amb les expectatives del nou veí del barri de Russafa, acostumat potser a la severitat del fred matiner d’Albacete, on ha viscut els últims anys. Fins fa nou mesos, quan va fer un doble gir a la seua vida que requeria perícia, per no acabar fent voltes de campana: primera curva cap a València, segona cap a fora de La Habitación Roja, la banda a què va dedicar tota una dècada de la seua vida. “Necessitava un canvi vital i em vaig adonar que no seria possible dins del grup, així que vaig prendre la decisió”, reflexiona el músic.

Havia acabat la gravació de Memoria (Mushroom Pillow, 2018), quan va fer un pas al costat. Des d’aleshores la música l’ha dividit a ell en xicotetes porcions que es disparen en direccions diferents, com focs artificials: toca en directe amb Soledad Vélez i Senior; compon, amb Tórtel, la banda sonora del programa d’Àpunt Cuineres i cuiners; manté dos projectes musicals propis com Pink Frost i Mondúver –este “està en stand by”, puntualitza; i també està presentant a col·legis valencians un projecte didàctic, La música i jo. “M’he alliberat d’una manera brutal a escala personal i artística. Estic molt content del que està passant en els últims messos”, assegura. Per explicar Sapena, com a altres músics múltiples, cal anar per capítols.

A les aules

La música i jo parteix del projecte personal de l’incandescent músic Joaquín Pascual. “Ell és docent i sempre havia entés la música de manera personal i creativa. Va pensar que estaria bé ordenar totes les activitats que havia fet durant 25 anys com a mestre”, descriu Sapena. El que va desenvolupar el creador és un programa didàctic per a les escoles de Castella-la Manxa, amb set projectes que es treballen en cada curs de Primària i on la música actua de fil conductor entre àrees com danses de tot el món, la pintura, l’arquitectura o el folklore de la regió.

L’estreta relació entre els dos músics –Sapena és parella d’Ángela Pascual, filla de Joaquín– va fer partícip el més jove en l’aventura, acompanyant el veterà en les presentacions a algunes escoles. “Li vaig dir que este pla, si féiem una part específica de folklore valencià, podria funcionar molt bé ací”, recorda Sapena. No ha tardat massa en cristal·litzar la idea: esta primavera es presentava la versió valenciana en un col·legi públic de Russafa i ja són 12 centres els que han integrat el programa al seu pla del pròxim curs.

“És molt lúdic i audiovisual”, emfatitza Sapena, qui s’ha implicat tant en la investigació per a valencianitzar el projecte com en les visites particulars als mestres; una “panxà de curro”, apunta el músic, que l’ha ajudat a no pensar massa en el que havia deixat enrere.

Als escenaris

No ha tingut massa temps, realment, per calibrar el pes de la seua decisió. Al cap de poques setmanes del canvi va rebre la telefonada de Soledad Vélez: “Va coincidir que ella havia gravat el nou disc, per al qual volia un so diferent en el directe, perquè l’àlbum no té cap guitarra, són tot sintes i caixes de ritme”. Al nou equip encaixava una figura versàtil com la de Sapena i a l’agenda del músic es van tornar a marcar els caps de setmana com a dia de servei. Diu que esta és la primera volta que qui lidera el projecte és més jove que ell i que ha descobert en Vélez una artista que controla totes les facetes de la seua carrera: “Treballa des de l’art del disc fins als videolyrics; ho gestiona tot ella, imagine que és on et condueix la música hui, un món tan precari”.

Des d’una latitud generacional distinta arribaria poc després l’oportunitat d’altre tótem: Senior. Tot precisament pel seu moviment a La Habitación Roja. La formació que abandonà Sapena va incorporar Endika Martín, membre del Cor Brutal, qui al mateix temps necessitaria un guitarrista ocasional. “Faltant tres setmanes per a un concert en Barcelona em va escriure Landete. Quan entres en un grup amb un repertori que no has creat tu i on les dinàmiques són distintes, costa molt de treball. Però el concert va ser una explosió d’energia”, rememora el jove músic. Hi hauria temps per a alguna cosa més?

A la televisió

La Televisió, esmentada en alguns cercles sense necessitat d’especificar el nom. El vòrtex que sembla haver posat a girar tot. L’encàrrec li va arribar a Jorge Pérez, Tórtel, amic personal de Sapena. “Volien fer un programa sobre cuina i van buscar Jorge perquè li donara un toc mediterrani, que parlara del territori”. Sapena acabava d’arribar a València i havia instal·lat un estudi al seu pis, una espècie de saló recreatiu del so on ell i Pérez experimentaven amb un projecte pretèrit: una banda sonora per a una pel·lícula de Buster Keaton. “Estàvem jugant amb les textures, i li vaig dir a Jorge que podríem explorar eixe camí per a la música del programa: un estil mediterrani però donant-li una volta amb sintetitzadors, portar-lo al nostre territori. Va ser tasca de Jorge convéncer als creadors del programa”, comenta divertit Sapena.

Amb eixa intenció van anar teixint un artifici amb reminiscències a Stranger Things –hui tot sembla sorgir o acabar en alguna sèrie de Netflix– que, tanmateix, s’adaptava com un guant a la narrativa de Cuineres i cuiners, el que s’ha convertit en un dels espais millor valorats d’Àpunt. “Vam estar component un poc a cegues al principi; enviaven peces i la resposta era sempre molt bona. Ha sigut un treball súper lliure”, afirma el músic.

Este últim estímul, el que sorgeix de l’associació entre les imatges i la música, ha inflamat els sentits de Sapena. Assegura que el gran repte seu i també del seu company d’aventura audiovisual és “veure on condueix eixe camí” on s’han endinsat com a “xiquets innocents”. Els cartells d’esta nova carretera, ho sap, no anuncien parades similars a les de tocar en una de les grans bandes de l’escena estatal. “La primera volta que vaig agarrar una guitarra el meu millor amic em va dir: ‘Tío, tenemos que tocar en el FIB’. Era el gran objectiu de la meua generació i he tocat allí amb cinc grups diferents, i a l’escenari gran amb La Habitación Roja. He acomplit gran part dels somnis del rock, a la meua escala”, ressalta.

També ha passat bona part de l’última dècada recorrent el món en una furgoneta, apunta, entregant tota la seua energia a una banda que, com les bandes que importen, esdevenen un estil de vida.

–Tinc gratitud infinita a tot el que m’ha passat però el que m’interessa ara és el que encara no he fet –assegura el nou membre de la banda dels músics múltiples.