Jorge Lawerta: amor etern 
a la il·lustració futbolera

* Publicat en Lletraferit #09

VALÈNCIA. Va canviar València per Nova York i una agència de publicitat per una altra. Tres mesos després, el temps que permet el visat, ja tenia clar que el problema no era la ciutat: del que estava fart era del treball. Va invertir els diners guanyats als Estats Units en passar una temporada a Buenos Aires, la ciutat de la seua dona, “i com que estava allà i havia de fer-me un portfolio, vaig començar amb una cosa que m’agrada i tenia molt a mà: el futbol”. Les primeres il·lustracions de Lawerta es van fer virals i li van dur els primers encàrrecs: una portada per al suplement EP3 d’El País i un cartell per a ESPN, la televisió esportiva nord-americana. Gol!

Vas haver de ser valent per a dedicar-te al que volies. Realment vaig dir: o prove ara o no ho faré mai. A Nova York, en una agència internacional, vaig descobrir que existix la professió d’il·lustrador publicitari. Allà arribaven books d’agències de representació, que oferien els seus treballs. Jo abans pensava que només tres o quatre genis es podien dedicar a això. Per a mi va ser un descobriment, com qui vol ser torero i necessita un apoderat. Vaig tornar a València amb el portfolio fet a Buenos Aires, vaig començar a il·lustrar, isqueren coses i vaig aconseguir entrar en una agència de representació.

Davant la taula de treball tens un cartell de Mestalla dels anys 30. És eixe el futbol i l’estètica que t’agraden? Sí, és el futbol que m’agrada més. En el de hui es parla més de diners i números, de contractes, de Balons d’Or... En els anys 30 o 40 els jugadors pràcticament no cobraven, hi havia borratxos, gent quasi analfabeta, futbolistes grossos amb mostatxos... Era una altra cosa. Jugaven en l’equip de la seua terra i alguns tenien un punt més canalla; ara els jugadors són diferents, tan professionals i amb tants diners. Potser per ser tan antic ho veus amb una altra perspectiva, però estèticament també m’agrada més: amb dos o tres tintes, amb les limitacions de l’època, li treien més suc. Els programes de mà que donaven en la Premier League en cada partit eren fantàstics, com també ho és el romanticisme de les històries.

Com a valencianista has disfrutat creant una imatge del València CF per a una cervesera? Sí, però al mateix temps també és una pressió extra, ha de quedar moooolt bé. Hi han vegades que un treball li agrada al client i el dones per bo encara que tu no estigues satisfet al cent per cent, però en este cas és diferent. Estic molt feliç amb la campanya d’Estrella Damm.

Per al Llevant has treballat directament. Sí, vaig ser proactiu i em vaig oferir al club. Els va agradar la proposta i vaig fer una primera camiseta quan el Llevant estava a punt de classificar-se per a Europa. És un club amb una estructura no tan hermètica com el València, més familiar. Després vaig crear els dorsals de l’equip dos anys seguits, m’apetia molt, i material per a la botiga i merchandising.

Has fet camisetes sobre futbol, portades de revista, un pòster per a La Quiniela... Et molesta que puguen encasellar-te? Molestar-me no, però es comprensible que el mercat t’encaselle. Si alguna empresa o agència busca algú relacionat amb el futbol, és lògic que et busquen. També em fa plantejar-me la necessitat de dir: sé fer unes altres coses. Vaig dedicar al futbol la meua primera exposició, en la galeria Pepita Lumier de València, i hi ha gent a qui el tema no li agrada gens perquè el relaciona amb Cristiano i Messi, les notícies de la tele o El Chiringuito. Però en realitat el que jo faig no parla de tot això.

Música, barbes i el boom

No només de futbol viu l’il·lustrador Lawerta, per molt que disfrute d’una conversa sobre aquell passat antic i romàntic, citant noms i llibres: de George Best a les Historias del calcio (RBA, 2007), d’Enric González. La seua altra gran afició és la música i un parell de guitarres a l’estudi de sa casa en són testimoni. Va tocar en un grup, però això ja és passat: “Les tinc ací perquè de vegades toque una miqueta. És com qui es fuma un cigarret per a fer un descans, però com jo no fume...” Si poguera triar, il·lustraria per al grup NOFX “sense dubte, seria el somni”. Qui sap si no ho aconseguirà.

T’agradaria treballar més en el camp musical? He tingut encàrrecs concrets i xicotets per a gent de València com Polock i Bearoid, però m’agradaria treballar algun dia per a un grup del qual jo siga fan. Sempre que conec algun músic m’oferisc, m’oxigena. Hi ha un club de soul i funk de París que és un referent allà i m’encarrega cartells, perquè a la gent de fora no li costa res alçar el telèfon i demanar a l’estranger. Em passen informació de músics que no conec i resulta que són molt famosos dins d’eixe estil de música, que no és el meu favorit. M’obliga a eixir-me’n del que domine i és com anar esborrant coses de la llista de faenes pendents: ja he fet un cartell de concert, un pot de cervesa, camisetes de futbol... ja em puc morir tranquil.

Per què t’agrada tant dibuixar barbuts com tu? Els retrats de barbuts són les coses que m’ixen amb menys raonament, són purament perquè disfrute de dibuixar les barbes i les ulleres, em divertix. No sé si és cert narcisisme (riu). Un mateix és qui més es veu, passe moltes hores ací sol i instintivament potser acabes anant al que més coneixes. M’agrada molt dibuixar gent, agafe el paper i van eixint. La pròxima exposició m’agradaria dedicar-la als retrats.

Hi ha un boom de la il·lustració a València? Sí, n’hi ha interés i sorgixen treballs. Quan vaig començar pel meu compte recorde que tot el món em deia que hauria d’anar-me’n a Madrid o Barcelona... Potser fa uns anys era més lògic, però no entenia per què, si és un treball que fas en casa, online. És cert que les relacions personals ajuden en el treball publicitari i es mouen més en eixes ciutats, però ací hi ha hagut gent com Maria Herreros, Carla Fuentes o Paula Bonet que han ajudat a tirar del fil i que hi haja més interés pel que es fa en València. Hi ha un fum d’il·lustradors molt bons i els nous governs també semblen més atents a la comunicació i han potenciat més encàrrecs d’il·lustració.

Al pas que vas decorant locals prompte hi haurà una ruta Lawerta per València. No, no tant. He decorat el pub George Best, els restaurants Malmö i Oslo i alguna cosa més, com el local d’una falla en Sedaví. Ara pintaré un mural en La Patacona, m’apetix molt. És veritat que hi ha certa moda i està bé, per exemple en Russafa un bar amb una pintura de Paula Bonet ha canviat de propietari però el mural l’han mantingut.

Estil personal i artesania

 Has aconseguit tindre un estil reconeixible, és un objectiu buscat? És una cosa que sempre busques, tindre un estil personal, un segell. Veig coses que tenen una unitat, però intente no fer sempre el mateix. Per una part ho vols tindre però tampoc no ho vas buscant. L’estil és un procés natural de qualsevol faena. Tu vas treballant, treballant, i vas veient que la manera més eficaç que tens va per eixe camí. Si eres fuster i et van demanant portes, busques una manera de fer-les que a tu t’agrade, que agrade també a la gent i et resulte còmoda. És menys romàntic del que sembla.

Un treball artístic però també artesanal? Jo crec que tot és comercial. Em dedique a açò perquè m’agrada però li he de traure una rendibilitat. Quan treballava en l’agència arribava a ma casa i dibuixava coses pel plaer de fer-les i també tens eixe punt d’ego artístic, de tindre obra pròpia i que t’interessa. Però en el fons sempre has de tindre la visió d’estar creant un producte per a vendre. Per a mi açò és una professió, com qui és fuster, músic o cuiner. Jo preferisc dir-li artesania, parlar d’allò artístic em pareix un terreny pantanós. Crec que estic més a prop de l’artesania, com el florista que prepara un ram. Faig una creació i la pose a la venda, sé que sona fred però ho veig així. Per bo o important que siga l’encàrrec, quan l’entregues has de continuar fent coses. He fet la campanya d’Estrella Damm i està molt bé, però a l’any que ve n’eixirà una altra i cada any una de nova. Al marge dels clients, sempre estàs obligat a seguir mostrant el que pots fer, el teu producte.

Sobre la taula tens retoladors i pinzells. Combines el treball manual amb l’ordinador? Per a treballar és molt més pràctic i eficaç l’ordinador. És més ràpid i permet oferir solucions immediates al client, però intente obligar-me a treballar en paper i m’interessa tindre coses originals a mà, és com una necessitat. L’obra original té un valor afegit: pots vore les imperfeccions, la correcció, i això l’ordinador no t’ho donarà mai. També és una manera d’obrir el ventall, tens l’opció de fer una exposició, pintar un mural o vendre obra original... Si em quede fent només coses publicitàries potser ho acabe avorrint. 

En tot cas, és evident que has aconseguit reconeixement en pocs anys. Jo no pense que siga tan poc de temps i tampoc no tinc massa clara quina és la manera de mesurar l’èxit. És un poc per les aparicions en mitjans o pel ressò que té algú en xarxes socials o per treballar amb certes marques... I això hi ha gent que ho té i a mi no em diu res, és difícil de mesurar.

El teu nom, Lawerta, no és també una marca? En realitat no ve d’ara. Als 10 anys la meua família es va traslladar un any als Estats Units i en el col·legi em van inscriure per equivocació com a Lawerta. En tornar els ho vaig contar als meus amics, els va fer gràcia i em van començar a dir Lawer... Era com un malnom que després he utilitzat després.

Pepe Sastre (Alcoi, 1972) és periodista i director de Trenat Comunicació. Ha treballat en RTVV i el diari Información. Col·labora amb Levante-EMV, Valencia Plaza, Tipografia La Moderna i Ràdio Alcoi Cadena SER.