Kidd Keo: “Als 12 anys li vaig dir a ma mare que em faria ric amb la música”

VALÈNCIA. “Jo ja sóc un guanyador”, amolla. Encara no ha fet 22 anys i diu que ja. I si li preguntes què ve ara, se li incendia la veu com a Pacino en Scarface. “Jo vull ser el rei del món”, manifesta, deixant escapar l’aire d’un riure contingut.

Potser Kidd Keo es divertix esbrinant el futur perquè el present ha esclatat com una primavera, igual que un orgasme: els seus videoclips tenen milions de reproduccions a Youtube, ell és qui fa moure’s Leo Messi al darrer anunci de Hawkers, el mitjà Vice el va ungir com a debutant de l’any en el seu gènere, ha girat per Espanya i ha creuat l’oceà per a actuar a Argentina i Uruguai, i ha llançat la seua tenda de roba online. 

I segurament també riu perquè fa uns anys, recorda, estava “cosint roba i fent música” que amb prou feines superava les fronteres del barri d’Alacant on viu. 

L’últim fenomen sorgit del trap es diu Padua Keoma i va nàixer el 27 de setembre de 1995 a Alacant. La meitat de la seua família havia emigrat a Canadà i ell va passar la infància d’ací enllà amb sa mare, “dormint d’okupa”. No té clar d’on ve el seu segon nom, creu que és “indi americà”. Hi ha una pel·lícula, per cert, que es titula com eixe nom i que està protagonitzada per Franco Nero, heroi de l’espagueti western: Keoma és un home que torna al seu poble després de la Guerra Civil americana i s’ha d’enfrontar a la banda d’un facinerós que té sotmesa la seua gent.

Kidd Keo es va marcar el seu propi destí com a heroi: “Amb 12 anys li vaig dir a ma mare que em faria ric amb la música. Ho he volgut tota la vida i ho he estat barallant tota la vida”.

Sa mare és artista multidisciplinar, son pare –a qui no coneix– era cantant d’una banda punk i el seu padrastre comprava discos d’Eminem i 50 Cent. “Jo m'he criat amb gent de tot arreu, gràcies a Déu. Això m'ha donat molta humiltat i m’ha fet tindre menys por a la gent. El racisme i totes eixes mogudes venen per no relacionar-se amb gent”, relata. Amb estos elements a la proveta l’adolescent Keo va experimentar amb els seus primers temes. “Em vaig gravar una cançó en espanyol i no em va agradar gens, no em reconeixia”, recorda. Prompte, però, va trobar la fórmula: primer havia de canviar de llengua, a l’anglés, per trobar la seua veu; i després recórrer el camí a la inversa, incloent versos en castellà per tal de connectar amb el públic de casa.

La mescla es deia Relax i al laboratori es va sentir boom: 6.342.242 visualitzacions a Youtube i pujant. I una lletra que diu: 

Vine de fuera pa’ limpiar el juego.

Empecé fuera y acabé en el centro.

Cuando empecé ya noté el descontento.

Todos sabíais que le daría un vuelco.

Des d’eixe moment de 2015, les coses s’han accelerat tant que el jove Padua Keoma s’ha quedat endarrerit. “Tinc dues vides: està Keo i està Kidd Keo; i és una lluita constant. Al llarg del dia et vas trobant amb moments en els quals eres Keo i en els quals eres Kidd Keo”, afirma. Tanmateix, pareix que distingir-los és ben senzill: “Quan m'alce al matí i ma casa està feta una puta merda i em toca arreplegar sóc Keo; quan vaig de concert i estic a l'habitació d'hotel, sóc Kidd Keo, perquè no he d’arreplegar-la”. I riu amb ganes, perqué tot açò el divertix.

A les seues lletres, Keo fa referència a les drogues, a la delinqüència urbana i als altres pilars que sostenen el trap en el seu sentit original. Diu que tot allò de què parla és real, però hi ha un filtre de ficció. “Si jo et cante una cançó en la qual conte que m'alce de matí i em faig un got de llet… t'avorrixes. Tot el que dic té un perquè; moltes coses estan codificades”, explica, i assegura: “Jo era un xiquet en un barri. (Les coses que cante) han existit en la meua vida”.

 Advertix que les fronteres de la categoria trap han sigut estirades fins a abastar tota una amalgama de gèneres, i talla: “C. Tangana no té res a vore amb el que jo faig. No estic dient que siga roïn. Fa pop”. Perquè en sentit estricte, reflexiona, “la música trap és un reflex del món del trap, tot el relacionat amb el tràfic de drogues, els diners, la delinqüència, les màfies, la merda”. Un paisatge que utilitza Keo com a via d’expressió perquè, en definitiva, “la música permet soltar-te i expressar-te de la mateixa manera que un tio que fa una pel·lícula”.

I darrere d’eixe univers, una idea controladora: “El món de baix i l'ambició per pujar”.

Només cal parar atenció a les seues cançons per saber on vol arribar el xiquet que cosia la seua pròpia roba l’habitació de sa casa. Per aconseguir-ho, creu, encara haurà d’enderrocar alguns murs. “La indústria espanyola no està apostant pel carrer, però això ha passat tota la vida. Abans era el reggaeton; que deien que era molt fosc. Ací la gent no sap, no vol arriscar-se”, denuncia, tot i que matisa que les grans companyies “s'estan soltant una mica més” amb el fitxatge d’alguns exponents del gènere, encara que estos “seguixen sent suaus”. I situa el sostre actual: “No sentiràs un ‘m'agrada la coca’ a la ràdio; encara no estem al nivell d'uns altres països”. 

Que el sostre ha tremolat ho demostra l’atenció no només de la indústria musical, sinó d’altres mons com el de la moda. A ell el van cridar de Hawkers perquè posara música a la campanya que la marca ha llançat amb Messi. Cap rastre d’eufòria en la seua explicació: “Els conec de fa temps. Un artista canta per a la gent i ell (un dels amos de Hawkers) és gent i li agrada el que faig”. I van fer un tracte. Punt.

 El seu to i el seu discurs s’expliquen des de l’ambició. “Som gent que no hem tingut mai un duro i ens hem buscat la vida i, si amb la música estem guanyant diners, volem més diners. No és res negatiu, el rap sempre ha segut això”, assegura. Diu que ja ha rebutjat ofertes de segells discogràfics que no s’acosten a les xifres que demana i que és precisament l’ambició, o millor dit la manca d’ella, el que ha caracteritzat a les generacions de rapers que l’han precedit a Espanya: “S'han extingit els artistes que hi havia i n'han aparegut uns altres. No ha sigut una ona, es va pujar un graó”. Una nova batalla en un gènere que s’anima amb els enfrontaments individuals. 

Keo es desentén al moment del debat: “Qui està sonant sóc jo”.

Quan li preguntes quina música sent, respon amb altra pregunta: “Vols que et diga la que esperes o et sorprenc?”. I apunta els noms de Frank Sinatra i Ludovico Enaudi, tot i que ell afirma que va nàixer del rock: “La meua mamà era punkie”. Hi ha alguna cosa, per cert, i ho comenta Keo sense mullar-se els peus, que acosta el trap al punk. Potser només siga l’actitud d’irreverent inadaptat. Encara que ell ho té molt clar: la qüestió no és estar al marge, sinó dalt.

–No dic res més –frena després d’expressar que vol ser el rei del món–. Quan passe, recorda el que t’he dit.