GRUPO PLAZA

EL BUTACÓ

L'home de les neus de Milo Manara, un dibuixant que no només era eròtic - Álvaro González

| 11/06/2023 | 5 min, 27 seg

VALÈNCIA. Estem ja entradets en el futur. Fa poc, quan així ho va decidir el diari El País, va quedar inaugurada la Intel·ligència Artificial gràcies a chatGPT. És una aplicació que a mi personalment em recorda a les aventures conversacionals dels videojocs dels anys 80. Certament, té més rodet que aquells jocs on els diàlegs no donaven molt de si, però tampoc tant. Es repetix prou, amolla clixés a tiri bandiri i clava la pota. Ho puc assegurar, la vaig emprar per a discutir en Twitter amb un desconegut i una de les rèpliques que jo anava fent preguntant-li a la IA estava equivocada. La IA va preferir donar-me la informació malament en lloc de callar-se i reconéixer que no ho sabia. Potser en això consistix el miracle de la Intel·ligència Artificial, que així ja és 100% humana. La qüestió és que ja estem en el futur dels robots que parlen i els tires bronques com qui discutix amb el presentador del Telenotícies... Ja estem en el segle XXI pròpiament dit i, no obstant això, diuen en la premsa, en 20 minutos, que Google Earth ha vist al Ieti. Per a açò volem els satèl·lits controlats per IA? Per a què es vengen amb les merdes de Jiménez del Oso?

La veritat és que resulta curiós que calga recórrer a tecnologia punta revolucionària per a buscar al Ieti quan tenim centenars de turistes cada dia recorrent les serralades més altes del món. Ho vam vore, per exemple, en el documental Répliques, que deixava un cert regust a plaer per una hipotètica extinció de la raça humana.


Amb menys llumetes, totes estes problemàtiques ja van ser tractades en el seu moment en el món del còmic. Hi ha una obra paradigmàtica sobre el tema, L'home de les neus, dibuixada per Milo Manara i amb guió d'Alfredo Castelli. És una obra singular, no pel seu contingut, sinó per la trajectòria del seu autor. A Manara se l'associa automàticament a l'erotisme cada vegada que apareix el seu nom i és difícil que es parle d'erotisme en el còmic sense citar-lo. Els seus dibuixos de dones són clàssics, com puguen ser-ho els de qualsevol pintor de segles pretèrits, i és freqüent trobar-se amb cites seues relatives al sexe i les seues capacitats per a alliberar l'ànima humana. Ací, no obstant, va dibuixar una història d'aventures. Una obra amb terror, suspens i contingut filosòfic, quasi de ciència-ficció. Segur que no és el que s'espera algú que s'acosta a un àlbum on figura el nom de Manara.

El còmic va ser reeditat per Norma allà per 2001, i en el 2019 es va introduir en un àlbum anomenat Odissees iniciàtiques, amb Manares on el sexe no era allò més important. En la història de l'home de les neus, el sexe era tan poc important que la seua lectura hui deixa al descobert la mentalitat de l'autor es disfresse com es disfresse: no apareix ni una sola dona. Donat que es tracta del que s'ha dit, aventures, filosofia, acció, terror, ciència-ficció, perquè ací no se li va passar pel cap introduir cap dona. "Si no hi ha sexe per a què en vols una?", diria el seu subconscient.

El relat partia d'una idea que continua sent més del mateix hui en dia, que li ho diguen si no al 20 minutos, com era una notícia en un periòdic amb un titular sensacionalista que havia muntat un bon desgavell. Uns muntanyencs havien vist unes petjades d'alguna cosa i el protagonista del còmic, un periodista, titulava que es tractava de l'abominable home de les neus.

El que seguia ja no és tan habitual en esta època després d'un clickbait. S'havien venut tants periòdics que l'empresa li pagava un viatge al redactor a l'Everest per a vore què trobava. El periodista havia investigat (googlejat en l'actualitat) i havia vist que Heròdot o Plini el Vell ja havien mencionat estes criatures en les seues obres, amb el que era perfectament possible que existiren. La frase amb la qual l'acomiada el redactor en cap és perfectament assimilable a l'esperit dels cercles en els quals el bon fer de José Manuel Villarejo acabava convertit en titulars al sendemà; li deia: "Si no el troba, invente'l".

Si he despertat la seua curiositat, acudisca a la busca de l'obra. El que succeïx després a la muntanya és francament interessant. Almenys per a un còmic d'aventures, on amb una mica d'imaginació i atreviment que pose l'autor pot aportar molt de plaer i somnis folls als lectors.

A més, hi ha una escena que jo mai he aconseguit oblidar i que recordaré tota la meua vida, el mateix que quan veig al Príncep Harry estic condemnat a pensar que se li va congelar la xufa. En un moment donat, el protagonista està atrapat en un monestir de monjos budistes que està en les altures remotes d'una muntanya. En eixe moment de la història ja comença a mesclar-se allò oníric amb la fantasia, i resulta que l'home no pot fugir d'allí per motius esotèrics.

Els monjos no hi empren cap classe de violència, només que cada vegada que el periodista se'n vol anar, ocorre qualsevol contratemps que li ho impedix. Una volta, passe, però quan ja en portava diverses, el tipo s'enfada i escapa a les braves. Això és, conscient que li estan manipulant la ment, es rebenta el cap a si mateix amb una pedra enorme per a alliberar-se de la hipnosi dels capellans. És una escena brutal i completament inesperada. Encara que a estes altures de la vida i del futur, he de dir que, més que sorprendre'm, és una cosa que desitge. Amb el tsunami de microinformació estúpida que rebem per mòbils i xarxes social, així com d'altres mitjans, el cos em demana estampar-me una pedra al cap i reinicialitzar-me a mi mateix per a escapar d'esta voràgine. I, dit això, tampoc és gens original, això; hui, en el futur, té un nom: mindfulness. Paraulota que és sentir-la i de nou em venen ganes de tindre eixa pedra entre les meues mans...

next