La ciutat dóna per a molt de joc

VALÈNCIA. Enmig de la plaça, un rectangle de cautxú delimita el parc infantil. Ja no hi ha col·legi però ningú puja pel tobogan i el gronxador que emmarca el paviment blanet. Són les sis de la vesprada i el sol pega de ple en este jardí enfront de la Junta Municipal d’Exposició. La zona infantil més propera, a tres-cents metres de distància, és calcada i també li pega el sol.

Hauríem de desplaçar-nos casi un quilòmetre per a trobar un altre parc infantil... també buit. Sembla instal·lat a l'imaginari col·lectiu que cada volta més xiquets passen les vesprades a casa davant de pantalles, mentres que abans era fàcil eixir al carrer i jugar. És una qüestió generacional o hi ha influït el disseny de les ciutats?

“Els dos factors són, en part, responsables de la reducció del joc en espais públics a l'aire lliure”, explica Andrés Payà Rico, professor de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat de València. “El joc és i ha sigut sempre un reflex de les societats on té lloc. La nostra societat adulta ‘desenvolupada’ és alhora digital, sedentària i urbana, i aquí també s’inclou la infància”, afegeix Payà Rico.

“La irrupció de les pantalles ha afectat tant el món adult com la infància. La tecnologia ens satisfà i ens aïlla. La diferència és que els adults tenim l'opció de triar, mentre que el cervell immadur de la infància no disposa de la capacitat per a gestionar elements tan addictius”, explica Silvana Andrés des d’Arquilecturas. “El que sí que és evident és que xiquetes i xiquets passen hores amb les pantalles perquè nosaltres no els oferim les alternatives apropiades”.

“Els xiquets tenen cada vegada menys espais públics de joc a l'aire lliure que els adults consideren ‘segurs’ i ‘vigilats’, al seu torn, disposen de menys temps de joc per les atapeïdes agendes escolars i és més difícil que troben companys de joc en famílies amb pocs fills”, conta el professor de la Universitat de València.
 
“I dedicar-los temps no es redueix a jugar amb ells, inclou, en primer lloc, oferir oportunitats perquè els passen coses interessants a la vida, donar espai a l'experimentació i a les relacions. Per a la nostra generació, el carrer era el lloc de l'experimentació i de relació, a casa passaven altres coses. Hui dia, eixe tipus d'interacció és pràcticament inexistent o només es dóna en poblacions rurals, on la relació entre veïns és més propera i els xiquets al carrer són coneguts i atesos per tot el veïnat”, afirma Silvana Andrés. “D'altra banda, cada vegada oferim menys responsabilitats quotidianes als menors i això limita el temps que passen al carrer. És difícil trobar xiquetes i xiquets fent encàrrecs com tirar la brossa, anar a per el pa o caminar sols cap a l'escola”.

Les nostres ciutats estan dissenyades per a la infància

“Fa poc va haver-hi una gran polèmica perquè en un carrer cèntric de València s'havien perdut unes quantes places d'aparcament. Em va sorprendre constatar que en eixe mateix carrer hi havia un col·legi públic que, amb l'eliminació d'un parell de places d'aparcament i la instal·lació d'un parell de bancs, havia aconseguit més seguretat durant l'entrada i eixida de l'alumnat. Sembla que tot això no importa, el focus únicament es posa en la pèrdua de drets dels vehicles”, opina Andrés.

És important el joc a l'aire lliure, on els mateixos xiquets es marquen les normes, però a grans ciutats com València trobem zones infantils genèriques, sense ombres. Quines condicions de disseny calen per a este joc lliure? “Per a desenvolupar la socialització i el desenvolupament integral, calen espais poc estructurats, no necessàriament carregats de mobiliari urbà (gronxadors, per exemple), sinó, més aïna, equipats amb zones protegides del sol, terres no asfaltats, accessibles, arena i aigua, amb la qual desenvolupar la creativitat, i tacar-se les mans sense por a una sanció dels pares, i resguardats del trànsit rodat”, conta Andrés Paya Rico.
 
“D'altra banda, hi ha el tema de la senyalística, la qual, referida a la infància sempre és inhibidora, com prohibir l'ús de la pilota. La que més m’agrada és la de ‘prohibit jugar a les zones comunes’, pura ideologia... Col·leccione fotografies de ‘prohibit trepitjar la gespa’ alguna d'elles fins i tot amb gespa artificial”, assegura Silvana Andrés.

“Estos espais han de ser una àgora de trobada amb altres xiquets, llocs on desenvolupar la creativitat i la lliure expressió. En definitiva, uns espais de joc pensats per a la infància, en què el joc segur no implique una limitació de les activitats lúdiques”, indica Payà Rico. “També ha de permetre gaudir d'una climatologia tan benigna com la valenciana”.

“Crec que el problema principal és que hui el joc es limita a zones: parcel·letes tancades amb elements repetits en sèrie d'un barri a un altre. És fonamental que en el disseny de l'espai es compte amb l'opinió de persones expertes en infància i no únicament amb experts que valoren la suposada seguretat, sense tenir en compte les característiques de l'espai ni les necessitats reals de xiquetes i xiquets”, afegeix Silvana Andrés.

“És paradoxal que hui comprem arena i troncs per als gats i als xiquets els oferim sòls de cautxú. En eixos sòls de seguretat és freqüent veure forats fets per la xicalla en buscar material per jugar a cuinetes. El lema del Maig del 68 —‘davall del paviment, la platja’— ens queda curt hui per a iniciar una revolució sobre l'espai públic, ‘davall del cautxú, la platja’ seria la versió actual”

Els millors espais de València per a jugar

“No tenen per què ser parcs infantils, sinó més aïna espais concebuts per al lliure desenvolupament del joc infantil sense que es coarte la llibertat de joc pel trànsit, la dificultat d'accés, les prohibicions o la manca de manteniment respecte a la neteja i conservació”, explica el professor de la Universitat de València.

“El Gulliver és fascinant, però segurament incompleix les mesures de seguretat que sí que es tenen en compte a l'hora de dissenyar altres espais de joc infantils menys interessants”, lamenta Sonia Rayos des de l’oficina d’Arquilecturas. “Curiosament, la por generalitzada i l'excés de proteccionisme de la infància ens ha portat a ser molt estrictes en este disseny d'espais i a crear gronxadors amb materials poc naturals, allunyats de la naturalesa de la infància; l'ús del terrible cautxú per a la protecció de les caigudes en tobogans, per exemple, tenint en compte que l’arena, la grava o un mantell de borumballa o suro fan exactament la mateixa funció que el cautxú, i són molt més ecològics”, afegeix l’arquitecta.

“Però a València ciutat tenim l'antic llit del riu que és meravellós, els Vivers, el Parc de Capçalera i, com no, l’acabat d’inaugurar Parc Central, el qual, a més, ha tingut molt present la infància. Tots estos parcs disposen d’arenes, zones verdes i arbres per a enfilar-se”, explica Rayos. “També, per descomptat, els parcs naturals, cal eixir de la ciutat: a Llíria tenim el parc de Sant Vicent que és un lloc fantàstic on perdre’s, la Serra Calderona, la vall del Cabriel, el Montgó, les platges...”.

Mentrestant, Barcelona desenvolupa ara el primer pla de Ciutat i Joc, amb mesures com quioscos de jocs a les places, la retirada de la prohibició de jugar a pilota, intervencions als entorns escolars... Així, per què no s’estenen estes iniciatives, si el joc forma part de la vida quotidiana, o almenys de la infància, de tot el món?

“Malauradament, només alguns països anglosaxons han desenvolupat plans integrals de joc en les polítiques públiques, incloent-hi la urbana. En el nostre context, només ciutats com Barcelona o Vigo, així com algunes ‘Ciutats amigues de la infància’, fan efectius els drets de la infància, entre els quals es troba el dret de l'infant al joc”, explica Payà Rico.

“A Espanya ja hi ha cent-setanta Ciutats Amigues de la Infància segons la definició d'UNICEF, i cent més que estan en procés de ser-ho. Moltes són valencianes, com Mislata, Alzira, Torrent, Alcoi, Teulada...”, afegeix Sonia Rayos.

“No obstant això, els interessos immobiliaris i la mala planificació urbanística de ciutats pensades més per als vehicles que per a les persones impedeixen que la infància puga exercir el seu dret a la ciutadania”, explica Payà Rico. “Quan vam estar a Pontevedra ens va fascinar l'enorme intervenció de pacificació de diverses zones del centre històric i la majoria dels carrers comercials”, conta Sonia Rayos.

“El joc és tan necessari per a la xicalla com menjar, com dormir, com l'afecció. I joc no sols és pujar a un tobogan i baixar-ne cent vegades. Hi ha ciutats a Europa on tallen carrers de poc trànsit per crear arenals al centre de la calçada”, exemplifica Rayos. “Això ho vaig veure a Copenhaguen o a Amsterdam; un carrer residencial en què els veïnat prefereix crear un parc infantil improvisat amb fustes, troncs i arena, abans que deixar el cotxe a la porta de casa. La consciència col·lectiva que envolta el joc és brutal”.

Si no entenem la importància del joc en la infància, amb prou faenes serem capaços de donar-li l'espai adequat. Fins que no valorem la seua grandesa serà impossible donar-li el lloc que mereix”, conclou Silvana Andrés.