La comedia europea torna a protagonitzar les nits d'agost del Centre del Carme

VALÈNCIA. El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) renova, un any més, el seu compromís amb el cinema de comèdia europea amb la cinquena edició del cicle CCCCinema d’Estiu, que proposa riure en les nits d’agost amb una selecció molt cuidada de pel·lícules de 13 països diferents que es podran veure del 3 al 31 d’agost, de dimarts a diumenge a la nit, al claustre gòtic del centre, amb accés gratuït.

Després de quatre anys consecutius de celebració amb gran èxit d’assistència, el CCCC confirma que el planter de l’humor europeu no s’esgota i presenta una cinquena edició carregada de novetats, coordinada, de nou, pel crític de cinema Daniel Gascó.

CCCCinema d’Estiu, que supera ja el centenar de títols exhibits des que es va posar en marxa, inclou, de nou, en aquesta edició obres de cineastes clàssics com ara Emmanuel Mouret, Ernst Lubitsch, Willi Forst, Lewis Gilbert, Fernando Fernán Gómez, Jiří Menzel, Loriot, Sophie Letourneur, Slobodan Šijan o Antonio Lukich, al mateix temps que incorpora països que no hi han participat abans, com ara Turquia; temàtiques crucials, com ara la intolerància davant de les relacions interracials, o mirades femenines tan singulars com les de Zaida Carmona i Julie Delpy, situades darrere i davant de la càmera.

Del 3 al 31 d’agost, de dimarts a diumenge, a les 22.00 hores, i amb accés gratuït, es podran veure 25 pel·lícules de 13 països diferents —França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Turquia, Espanya, Finlàndia, Xipre, Grècia, Holanda, Ucraïna i les antigues Iugoslàvia i Txecoslovàquia— en un entorn privilegiat: el claustre gòtic del Centre de Carme. Les persones que hi acudisquen amb antelació podran gaudir cada nit, just abans de la projecció de la pel·lícula, de dos capítols de CCCC Stories, la primera sèrie de ficció coproduïda pel CCCC i rodada i ambientada íntegrament al centre d’art contemporani.

“Refresquem les nits d’agost a València amb una acurada selecció de comèdies europees, fora del circuit comercial i amb títols inèdits a Espanya. Amb CCCCinema d’Estiu convidem a descobrir cinematografies d’autors, països i contextos diferents, però sobretot riure i gaudir d’un ambient distés a l’aire lliure, acollits pel claustre gòtic del CCCC”, comenta el director del Consorci de Museus i el Centre del Carme, José Luis Pérez Pont.

“Hem creat, novament, un programa divers i complex amb la saludable esperança de sumar peces, sense resoldre mai aquest puzle impossible que conforma la comèdia europea”, assegura Daniel Gascó, crític de cinema i coordinador del cicle.

Programación

Inaugura el cicle Changement d’adresse (2006), una comèdia romàntica en la qual les circumstàncies succeeixen de manera natural, sense que l’atracció física entre tots dos sexes els frene ni els dividisquen les xarxes socials. Amb aquesta pel·lícula, el cineasta i actor Emmanuel Mouret començava a perfilar el clàssic parisenc, dolç i elegant, immers en una jungla pseudocivilitzada que reescriu contínuament les seues lleis. Difícil discernir biografia i ficció, autor i personatge, com ocorre en l’obra de Nanni Moretti, del qual es projectarà un títol emblemàtic, com el de Mouret, inèdit a Espanya, Sogni d’oro (1981), en què el mateix Moretti encarna un director de cinema enfrontat a un món més polititzat encara que l’art que exerceix.

En Vizontele (2001), que al principi apunta a ser el Cinema Paradiso turc, els habitants d’un poblet fabulen sobre les prestacions d’un aparell nou que podria desbancar les sales de cinema, generant una revolta tan castissa com peculiar. Un impacte que Pierre Étaix manté a ratlla la primera mitja hora de Yoyo (1965), mostra tardana de cinema mut, no silenciós, que, per descomptat, es trunca. El d’Étaix mai va ser un exercici de nostàlgia, sinó la mostra que, des dels inicis, el cinema i el circ estaven destinats a fusionar-se. Un destí que, 5 anys després, l’uniria, lògicament, a Federico Fellini, sota les ordres del qual va treballar en I Clowns (1970).

Durant quasi tres dècades, el codi Hays va prohibir als Estats Units que es veren en pantalla les relacions interracials i a la seua manera, de manera lliure i sense lleis, Europa ho va secundar. Per això, pel·lícules com ara Romuald et Julietette (Mamá, hay un hombre blanco en tu cama, 1989) o Bianco e nero (2008) són tan singulars. Concebudes a França i Itàlia per dues directores solvents, Coline Serreau i Cristina Comencini, formen un tàndem imprescindible dins del cicle.

Tant Paolo Sorrentino com Jacques Audiard saben que la comèdia no és un gènere freqüent en els grans festivals i per això tant L’uomo in più (2001) com Un héros très discret (2006) combinen tragèdia amb moments de pura diversió en una alquímia perfecta. Imbatible el primer, hàbil i oportunista el segon, presenten històries d’homes i herois que coincideixen a desafiar el rumb natural de la història amb majúscules, però valent-se de registres interpretatius radicalment oposats: l’expansiu i rabiosament seductor de Toni Servillo enfront de la contenció i la brillantor subtil d’un Mathieu Kassovitz en estat de gràcia.

Pocs directors han treballat tan a fons una banda sonora com Sophie Letourneur en La vie au ranch (2009). Per a la directora, reunir en imatge un grup de vintenàries només és concebible com una explosió de so, una amalgama de veus i diàlegs improvisats que formen una caixa de ressonància. La frescor d’un grup de xiques, que canvien molt fàcilment de nord, envaeix tot el metratge de La amiga de mi amiga (2022). Rodada en temps rècord per Zaida Carmona, no hauria sigut possible sense una rigorosa preparació i la complicitat dels qui, junt amb la directora novella, compareixen en càmera. El resultat final no podria ser més personal, Zaida es deslliga fins i tot del cinema d’Éric Rohmer, de la seua càrrega intel·lectual, a la recerca d’un to festiu i despreocupat. Aquesta mateixa lleugeresa i proximitat la imprimeix Julie Delpy en Dos días en París (2007), en la qual Delpy porta al seu terreny tots els referents, de Woody Allen a Richard Linklater, passant per Fritz Lang.

Expectants davant de la possibilitat d’una comèdia ucraïnesa recent, CCCCinema d’Estiu va presentar l’any passat My Thoughts are Silent (2018), òpera prima d’Antonio Lukich, un cineasta capaç d’extraure humor de manera estrictament visual. El seu segon treball, Luxembourg, Luxembourg (2022), que va competir en la secció oficial del Festival de Venècia, serà el colofó d’enguany. Una pel·lícula important mai vista a Espanya, concebuda més d’un segle després d’El gato montés, l’obra d’Ernst Lubitsch, que enguany es podrà gaudir amb la complicitat i la saviesa sonora experimental del Wild Cat Quartet, creat recentment amb motiu de la feliç ocasió.