La festa que volem

VALÈNCIA. Com bona part del món faller, ahir a l'assemblea de les Falles Populars estàvem expectants per saber el veredicte del Comité Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial que es reunia a Etiòpia. La decisió la rebérem amb una sensació agredolça. Per una banda ens alegrà, pel que suposa de reconeixement internacional a una festa que sentim tan nostra i de la qual participem any rere any. De sobte, sentíem que a l'altra punta del planeta es donava valor a eixa manera que tenim a València de cremar i riure'ns d'allò caduc i de donar la benvinguda a la primavera i a eixe món nou que portem als nostres cors.

Tot i això, no poguérem evitar que ens regalimara una gota de suor freda. La decisió del comité ens feia recordar els pitjors pronòstics dels quals ens alertava la passada campanya de la UNASCO i el seu Patrimoney. Per una banda, ens recordava que el patrimoni no naix, es fa. Com a bon producte discursiu de la modernitat, la seua retòrica i el seu exercici de distinció han servit per a justificar punts de vista, programàtiques i intencions diverses. És un concepte molt versàtil, aprofita igual per a un trencat que per a un descosit. Al País Valencià s'ha utilitzat per a reivindicar des de les senyes d'identitat vinculades al territori a la cultura popular o la tradició, però també per a la defensa de barris amenaçats per l'especulació urbanística.

 Quan ha sigut necessari, i davant dels despropòsits de dècades de megalomania, una bona part dels valencians i les valencianes l'hem fet servir com a estratègia contrahegemònica. Defensar un nou model de desenvolupament econòmic, de gestió del territori o de governabilitat política han sigut algunes de les intencions amb les quals s'ha relacionat l'ampli i manipulable concepte de patrimoni amb les representacions col·lectives que encapsula. Té vosté una causa perduda? Prove a afegir-li un component patrimonial. Li serà més fàcil explicar que s'ha de salvar un estil arquitectònic o un entramat urbà que el mode de vida arrelat al territori de les persones que hi viuen (hui el Cabanyal, ahir el Parke Alkosa). Però incidir en esta estratègia ens porta a reforçar la idea que el patrimoni està per damunt de tot, fins i tot de les persones que li donen vida.

Això per no parlar del fet que el patrimoni immaterial forma part d'un joc geopolític de compensacions i reconeixements forçats. Com si la materialitat i la immaterialitat foren indissociables. El patrimoni de primera continuarà sent el "material", sempre que es continue desplaçant la resta de patrimonis cap a concepcions pròpies de costums, modes de vida i tradicions "exòtiques" i "sorprenents". Així es completa un mapa patrimonial de la UNESCO en què la mateixa distribució espacial ens parla de gradacions de valor. El patrimoni material continuarà sent el d'origen historicoartístic, i se situarà en el marc espacial i simbòlic de la cultura occidental més elitista. Mentrestant, l'immaterial serà el propi d'una curiosa alteritat capaç d’entretindre els visitants, i se situarà en espais aliens a eixa delimitació, com és el cas de València.

I és en eixe sentit que veiem un dels aspectes que ens ha de posar en alerta, més enllà dels riscos de fossilització de la festa que pot comportar la normativització. Incloure les falles i València en l'univers de la UNESCO, com ja ha passat en molts altres ocasions, ens porta a posar-la en el mapa internacional de l'excel·lència, del turisme cultural i, en el pitjor dels casos, de la ciutat-mercaderia. Si veiem que les falles tenen un valor és, sobretot, el de fer comunitat. El de fer barri. I barri a barri, el de fer ciutat. Acomiadant l'hivern, cremant les coses velles i construint-ne de noves, fent-ho juntes. No per a representar un espectacle, sinó perquè és la festa que volem, la vida que volem.