GRUPO PLAZA

ressenya

'La línia d’ombra', de Joseph Conrad, o el trànsit de la joventut a la maduresa

8/11/2022 - 

VALÈNCIA. Si la llengua és l’element arquitectònic bàsic i primordial de qualsevol construcció literària, es podria entendre que el grau de consubstancialitat necessari entre aquell que escriu i l’instrument que utilitza (l’idioma) hauria de ser d’una intensitat i implicació tals que només la llengua materna (aquella que va ser apresa al mateix temps que es definia i nomenava el món), permetera alçar en eixe codi restringit els monuments de paraules que són, al remat, totes les obres literàries. Però no és així. Igual que en la vida, els canvis de bandera també es produïxen en la literatura, i a vegades amb resultats esplendorosos.

Ho va fer el filòsof Emil Cioran, que del seu romanés natiu va passar a escriure la part principal de la seua producció en francés, o Jack Kerouac, d’origen i llengua materna franco-canadenca, i que va fer de l’anglés el seu idioma literari. Però els dos casos més paradigmàtics –per la transcendència i qualitat de la seua obra, tot i la transferència lingüística– són el de Vladímir Nabókov (que passà del rus a un anglés que constituïx un dels cims narratius en eixa llengua durant el segle XX) i el del polonés Joseph Conrad (Berdyczów, 1857 - Bishopbourne, 1924). 

Nascut al si d’una família de la noblesa menor polonesa establida en un territori llavors pertanyent a l’Imperi rus (actual Ucraïna), i batejat com a Józef Teodor Konrad Korzeniowski, el pare d’aquell que havia de ser conegut per a l’eternitat com a Joseph Conrad ja presentava un cert desassossec literari (l’inici de la malaltia familiar, sens dubte), i va ser autor d’algunes peces teatrals i traductor de Shakespeare, alhora que conspirava pel restabliment de la integritat territorial de Polònia. En una ciutat on els polonesos eren minoria, i on es conformava l’habitual, bigarrat i brillant mosaic de llengües i cultures propi de la zona i de totes les perifèries dels imperis, aquelles conspiracions es veien massa, i com a resultat del descobriment d’una d’elles la família sencera va ser confinada pel poder rus primer a Sibèria i després a Kíiv, on moriria la mare víctima de la tuberculosi, i cinc anys després, ja retornat però amb la malaltia enfeltrida dins del seu cos des d’aquell exili, ho faria el pare. Era 1869, Joseph Conrad tenia 12 anys i ja era orfe.

Acollit per son tio Thaddeus a la ciutat ucraïnesa de Lviv, allà iniciaria uns estudis que havia de continuar breument a Cracòvia i que mai acabaria, perquè als 17 anys va decidir, entre la fuga i el desig d’ampliar horitzons, anar a Itàlia (on sentirà intensa fascinació per Venècia i la seua mixtura marítimo-terrestre), i d’ací a Marsella, on va pujar a un vaixell per a no baixar-se’n –és una manera de parlar  durant els següents vint anys. En qualsevol cas, en eixe concret instant de pujar-se a una embarcació i navegar començà l'autèntic cos formatiu del jove Joseph Conrad, els aprenentatges i els fets determinants i seminals de la resta de la seua vida i de la més que memorable producció literària que havia de vindre.

Vint anys de rodar pel Mediterrani, pel Carib, per tots els oceans i els límits del món, amb una especial incidència pel sud-est asiàtic. Travessies comercials en mercants de banderes variades o exercicis contrabandístics d’intensitat mitjana, desenvolupant ocupacions que abastaven tota l’escala laboral, des de les faenes de la marineria més bàsica fins al rang de capità, passant per un llarg període a la marina britànica com a primer oficial, i tot açò va produir-se en un temps que alternava i contemplava la incorporació dels motors a vapor i la progressiva retirada dels vaixells de vela, aquells silenciosos gegants de la mar que Conrad tant retratarà en una sort d’homenatge i bell cant final.

Tot eixe període de singladures constants quedarà sempre en la memòria de Conrad –i així ho traspassarà a la seua obra– com un territori ambigu o ambivalent, que si per una banda li havia procurat el goig immens de la mateixa navegació i el fascinant descobriment del món i els seus perfils infinits, per una altra també havia marcat i ferit l’ànima d’un home hipersensible que va patir molt en contemplar la generalització de la brutalitat extrema dels europeus cap als natius, plena d’horribles escenes d’oblit impossible, particularment durant la seua estada al Congo colonitzat i explotat pels belgues. Una empremta que mai s’esborrarà i que determinarà bona part del seu caràcter, i del record de la qual sempre va intentar fugir.

El conjunt d’eixes dos dècades absolutament genèsiques, tancades abruptament en 1894, als seus 37 anys d’edat, significarà l’inici d’unes quantes coses noves: de la vida sedentària, del matrimoni amb Jessie George, a qui havia conegut un parell d’anys abans, i de la seua carrera literària. Establits els novençans al sud d’Anglaterra, i amb el domini de l’anglés que ja podia exhibir (aprés principalment de les constants lectures de Shakespeare durant les llargues hores mortes de les singladures, i que era el seu quart idioma després del polonés, el rus i el francés), Conrad comença a emetre senyals d’eternitat en forma de llibres: The Nigger of the Narcissus (1897), Heart of Darkness (1899, basat en la seua experiència traumàtica al Congo), Lord Jim (1900), Typhoon (1903), Nostromo (1904), The Mirror of the Sea (1906), The Secret Agent (1907) o The Shadow Line (1917), entre molts altres. Pocs autors poden mostrar un grapat d’obres mestres com eixes enunciades, amb un nivell de qualitat molt semblant i una coherència de conjunt que resulta de difícil explicació en algú que era un nouvingut tardà a l’idioma d’Anglaterra.

La línia d’ombra (Proa, 1997) és una d’eixes obres mestres, una novel·la redona en la qual ni falta ni sobra res, encapsulada en una atmosfera perfectament tancada que ja pertany a la producció dels últims anys de Conrad, i que constituïx el relat del trànsit de la joventut a la maduresa. Ambientada plenament en els avatars de la vida marinera, però en realitat prenent eixe escenari com a mera excusa, La línia d’ombra és una falsa novel·la marítima on les circumstàncies del jove obligat a fer-se càrrec com a capità d’un vaixell són una al·legoria de la imposició ineludible de la vida adulta, de la fi dels temps despreocupats de la joventut, o de l’aprenentatge forçós que construïx l’experiència.

Sense desdenyar el coneixement de l’ànima humana que el Conrad més madur exhibix amb mestria d’autòcrata en este llibre, o la subtrama de tall fantasmagòric que s’establix al voltant de la presència espectral de l’anterior capità de la nau, el tema central i definitiu de La línia d’ombra sempre serà l'assumpció de decisions i responsabilitats mentres es compliquen les circumstàncies de la travessia (que és com dir de la vida), el joc de proves contra el que tindrà que lluitar l'encara jove capità, el damer d’una nova etapa que s’anuncia incerta, metàfora dels temps que s’obrin però sobretot del trànsit a eixe nou paradigma, eixa fina línia d’ombra que dividix l’alegria i la força de la joventut de la quasi sempre decebedora vida adulta i els seus inevitables peatges de responsabilitat i experiència, tan diferents “de la gràcia i la innocència de les il·lusions”.

Costa pensar, amb l’omnipresència aclaparadorament marítima que convoca la simple menció del seu nom, que els darrers trenta anys de la vida de Joseph Conrad transcorregueren en terra ferma, allunyat de la mar i sense més contacte amb eixe element que la seua mera contemplació des de les vores d’eixa mar. El seu és un d’eixos casos de fecunditat extrema, del solatge descarat i descarnat que –per a goig i orgull de la literatura i els lectors– li procuraren un parell de dècades d’immersió absoluta en el món mariner. 

Diuen que el Conrad més madur parlava amb desdeny del seu propi origen social, de les religions organitzades i de l’imperialisme europeu, i que l’entusiasme en les seues disquisicions només el reservava per a la seua perduda Polònia i per al mar. També diuen que quan feia açò –parlar del mar, dic– li brillaven les ninetes dels ulls com si encara fora el jove inquiet que va descobrir-lo prop de cinquanta anys arrere, i que eixe fulgor instantani, eixa rememoració sempre emocionada, embellida pel record de les hores més plàcides, i el de les més intenses, es va mantindre fins a l’últim dels seus dies.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme