Foto: F. T.VALÈNCIA. Dins l’escassa, per curta, trajectòria vital dels humans hem viscut una Edat de Pedra, del Ferro o del Bronze, fins i tot una Edat Mitjana. L’època actual és, sens dubte, l’Edat del Plàstic. “La nostra serà recordada com l’era dels polímers” va sentenciar el premi Nobel de Química de 1974 Paul J. Flory, distingit pels seus estudis sobre macromolècules, entre elles les variants sintètiques que aporten les seues peculiaritats al plàstic. Un material resistent, barat, fàcilment adaptable a qualsevol ús i molt durador, quasi etern, unes “virtuts” que revolucionaren el món quan es va començar a estendre la seua utilització a partir dels anys 50 del segle XX, fins convertit el plàstic en un omnipresent material quasi indispensable en qualsevol activitat humana, des de l’alimentació fins la comunicació o la moda.
Ara, avançat el segle XXI, en l’era digital, el plàstic no només està en la major part dels utensilis que utilitzem cada dia, sinó que les seues virtuts han derivat en greus problemes fins al punt que forma part del paisatge i en mengem sense saber-ho, convertit en el residu més abundant que troben dins la mar. Diversos prospeccions calculen que a finals del present segle hi haurà més fragments de plàstic als oceans que peixos. Els plàstics suposen entre el 60 i el 80% del fem total que hi ha a la mar, i cada segon que passa més de 200 quilos es llancen a algun dels oceans del món segons un estudi de Greenpeace, que assegura que hi ha una peça de plàstic per cada 4 m2 de mar i la tendència està augmentant. L’organització ecologista ha llançat enguany la campanya “Menys plàstic, més Mediterrani”, que es va presentar a València com ja avançarem ací. La investigació confirma que les anomenades “sopes de plàstic”, grans extensions de residus arrossegades pels corrents marins, s’estenen pel Mediterrani. En principi eixes “illes” s’havien detectat només al Pacífic, però el fenomen s’ha escampat.
En el menú del dia de la fauna marina sempre apareix una guarnició fora de carta que inclou una oferta diversa de plàstics de tot tipus de tamanys, formes i toxicitat. Dos estudis europeus pioners (INDICIT i MEDSEALITTER), en els quals participa la Universitat de València, tracten de determinar fins on ha arribat la presència a la mar d’eixos residus i com estan afectant la salut de la vida marina. De moment l’experiència dels investigadors de la universitat valenciana ha confirmat la presència de micro-plàstics en el 90 % de les tortugues marines analitzades. Olga Novillo, investigadora del projecte INDICIT, explica com el seu treball tracta de determinar com els tòxics persistents presents en els residus poden afectar l’organisme de la fauna, i que també evidentment podrien tindre conseqüències en els humans. A més s’està produïnt una invasió del territori del plàncton, base alimentària de la cadena tròfica marina, i també un problema de volum perquè les diminutes formes de vida tracten d’alimentar-se amb un residu inert com és el plàstic que no poden digerir. La investigadora explica que es consideren micro-plàstics “les partícules de menys de 5 mil.límetres” que es formen per la descomposició de les grans peces de plàstic, que finalment resulten més perilloses per l’equilibri marí que les grans masses de fem, més fàcils de detectar i retirar.
Des que en 1995 els tècnics de la Universitat de València començaren a estudiar l’interior de les tortugues han trobat restes de plàstics en la major part d’elles. Jesús Tomás, del Departament de Zoologia de la Universitat i coordinador del projecte INDICIT, recorda que moltes tortugues confonen els plàstics amb meduses, un dels seus menjars predilectes, encara que han detectat com alguns exemplars adults són ja capaços de distingir el grans trossos de plàstic i evitar-los. El plàstic, en totes les seues formes, s’ha convertit en una causa de mortalitat comú entre la fauna marina. Jesús Tomás explica casos com el d’una tortuga babaua adulta (Caretta caretta) que va morir a causa d’un palet dels utilitzats per a netejar les orelles, la necròpsia va mostrar com el bastonet li havia perforat l’intestí. Els “furga orelles” poden ser mortals per a la fauna marina i al mateix també poden resultar perjudicials per a la salut humana, de fet, els otorinolaringòlegs desaconsellen eixe ús de l’instrument a causa dels danys que poden provocar als pavellons auditius. A pesar d’això, i com vaig comprovar personalment en una inspecció ocular en una depuradora, els esmentats palets i els preservatius usats són les matèries no orgàniques que més es llancen als inodors, i que majors problemes de depuració provoquen en el tractament dels residus.
El temps que tarda el plàstic en desfer-se en la natura varia, en funció de la composició dels seus materials, entre 100 i 1000 anys. Per exemple, una botella de plàstic PET (polietilè tereftalat), un derivat del petroli no biodegradable, pot tardar una mitjana de 450 anys en degradar-se en un entorn natural però el procés és molt més ràpid a la mar. Segons un estudi de la Universitat japonesa de Nihon, una botella de plàstic pot degradar-se en un any, encara que eixa dada pot semblar bona la realitat és tota la contraria. La degradació als oceans provoca la descomposició del plàstic en diminuts fragments que contenen productes com el bisfenol A o el poliestiré, una font més perillosa de contaminació.
La solució més urgent i evident és la de reduir tant el plàstic no biodegradable que produïm com els usos que fem d’ell. En principi, a partir d’1 de gener de 2018 no es podran distribuir a Espanya bosses de plàstic d’un sol ús de manera gratuïta. El govern ha accedit a complir així la normativa europea amb un any de retard després que la comissió de Canvi Climàtic del Congrés dels Diputats aprovara per unanimitat, en novembre de 2017, prohibir la comercialització, importació i exportació d’eixe tipus de bosses. La proposta de l’executiu central prohibeix expressament les bosses lleugeres oxodegradables a causa “del perjuí per als sòls, l’aigua i els organismes” al fragmentar-se en “micro-peces”. La normativa també estableix l’obligació de què plats, gots, tasses o coberts de plàstics, així com els bastonets higiènics, hauran d’estar fabricats en un 50% amb substàncies biodegradables procedents de matèries orgàniques, com l’almidó o la fècula de creïlla. El percentatge haurà d’augmentar a un 60% a partir de l’1 de gener de 2020.
Gran part del plàstic que usem i que llancem cada dia acabarà a la mar encara que no l’aboquem directament allí. Els corrents d’aire, els barrancs i rius, o les pèrdues que es produeixen al voltant de les plantes de tractament, a més del fem que directament es llança a qualsevol lloc en la natura, han convertit la mar en un gran abocador. Per això, a més d’un necessari canvi de legislació, està en mans de tots reduir l’ús d’una material nociu i pensar en alternatives ja conegudes. Per exemple a l’hora d’anar a comprar el pa, per què no recuperar el costum de la bossa de tela?, que amb el seu disseny temàtic artísticament treballat ajuda a conservar millor les barres que la bossa de plàstic que ens regalen al forn. Reaprofitar la bossa de la compra i evitar pagar uns cèntims per una de nova és una decisió cada vegada més estesa, a la qual s’hauria d’afegir evitar tota eixa quantitat d’embolcalls que plastifiquen fruites, verdures o carns en grans supermercats que no aporten cap element nutritiu al menjar i sí un problema afegit a l’hora de desfer-se del residu. Un parany mortal per a molts peixos són les tires de plàstic que uneixen les llaunes de refrescos o cerveses. Per això, abans de llançar-les al contenidor corresponent, és important retallar les anelles d’eixa malla inexpugnable per què almenys, si acaba al fons de la mar, no es convertisca en un arma de destrucció marina. La col.laboració dels pescadors, que cada dia extrauen tones de fem en les seues xàrcies junt al peix, també és decisiva en la reiterada de plàstic i altres residus. De fet, ja fa temps que moltes embarcacions pesqueres de diverses confraries de Castelló i Alacant tornen a terra el fem que arrepleguen a la mar, per a dipositar-lo en contenidors habilitats al port.
Són molts els comportaments quotidians dels humans que acaben perjudicant el nostre entorn i que resulta senzill evitar. El plàstic, en la seua versió més sintètica, ha complit el seu paper al llarg de la història de la humanitat amb solvència contrastada. La ciència, que el va crear, ofereix alternatives de compostos més naturals i biodegradables per a una necessària adaptació que contribuiria a fer un món més sostenible.
