VALÈNCIA. Un agricultor d’un poble de Toledo es va trobar l’altre dia al seu camp una peça arqueològica de més de 3.000 anys d’antiguitat. La troballa –en la qual també apareix dibuixada una figura humana– ha resultat ser una estela funerària de l’any 1.100 aC. No deixa de ser d’agrair que l’home avisara del trobo el SEPRONA. És la conseqüència lògica del fet que esta troballa s’haja produït l'any 2016. Perquè si este mateix descobriment l’haguera fet un llaurador de fa cinc-cents anys, potser ara tindríem una nova Mare de Déu per afegir al catàleg de mares de Déu trobades.
La Mare de Déu del meu poble, la Mare de Déu de Sales, també se la va trobar –allà pel 1361– un llaurador de nom Andreu Sales. (Ara ja sabeu que si algun dia vos trobeu una Mare de Déu mentre passeu el rotovàtor amb el Pasquali, podeu posar-li el copyright). L’Andreu estava llaurant amb els bous quan va entropessar amb un cudol. Fins tres voltes el va apartar i, perquè no tinguera la temptació d’apartar-lo una quarta, a la tercera els bous es van agenollar. I es llavors quan l’Andreu es va adonar que allò no era una pedra, sinó una figura femenina de la Mare de Déu in person. Hem de donar gràcies que en aquella època no existira el SEPRONA, perquè si no, hui en dia, els suecans no tindríem patrona.
Els llauradors ja fa anys que no es troben mares de Déu. Tot i que, tal com està el camp, no estaria gens malament que algun se’n trobara alguna. A vore si així reviscola el preu que els paga Mercadona per la taronja…
Tanmateix, continuen apareixent-se a les persones. L’última aparició mariana reconeguda oficialment per l'Església va ser el 1933, quan es va aparéixer a cinc xiquets de la localitat belga de Beauring, a 120 kilòmetres de Brussel·les. La Mare de Déu és que sempre ha sigut molt europeista…
De fet, les aparicions més mediàtiques van ser la de Lourdes (França), el 1858, i la de Fàtima (Portugal), el 1917. En tots dos casos també a xiquets. Perquè això és important: els protagonistes de la majoria de les observacions maredeuils sempre són xiquets, monges o pastors. Mai se li apareix a un paio de la capital amb tres carreres i un MBA. Personalment, crec que és un error de comunicació. Però no em correspon a mi jutjar amb criteris mundanals l’estratègia de màrqueting del Nostre Senyor.
Reconec que de menut vaig tindre certa inquietud per si se m’apareixia a mi la Mare de Déu. Perquè, clar, sent d’una població rural i un xiquet… tenia totes les paperetes perquè la Mare de Déu decidira agregar-me al seu grup d’amics. La curiositat pel misticisme és un fet inherent a la condició humana. Tant, que ja més major, un amic del veïnat i sa mare em van dir que se n’anaven a Alzira, perquè allà s’apareixia. Des dels anys 80, un autodenominat 'pare Àngel' assegurava que la Mare de Déu del Remei es manifestava a través d’ell. Durant l’època de més prestigi del visionari –abans que el denunciaren per estafa, denúncia de la qual va resultar absolt– va arribar a convocar milers de persones en el Racó de les Vinyes. Les aparicions només es produïen el quinze de cada mes. La Mare de Déu, lògicament, amb tanta gent que li demanem coses, ha de tindre l’agenda petada.
El lloc estava ple de gent. Sobretot de colles de dones majors, que acudien amb la diligència pròpia de quan l’Associació d’Ames de Casa Tyrius les convoca a un viatge a la Ciutat de les Ciències. Més amunt, en un turó, agenollat davall d’un arbre, estava el visionari. Algú del seu seguici subjectava un megàfon per on sonava una gravació de la Mare de Déu que es manifestava a través del pare Àngel. Vaja, un playback faller en tota regla. No recorde tot el missatge, però començava així:
“Hijos míos… soy… vuestra madre”.
Per descomptat, tot el missatge estava en castellà. Perquè tot el món sap que la Mare de Déu és xurra, només parla en castellà. Així que encara que la majoria dels que estàvem allà érem de comarques veïnes valencianoparlants, la Mare de Déu s’adreçava als presents en castellà. Ja veus, com si ací no tinguérem prou problemes amb la normalització del valencià, ara va i resulta que al Cel també hi ha diglòssia: el castellà per a les coses importants i el valencià per a anar per casa.
I sé perfectament el que estareu preguntant-vos ara mateix. Eugeni, si la Mare de Déu se li haguera d’aparéixer ara a algú, a qui creus que hauria de ser?
És obvi que tots tenim un llistat de noms al cap. Hauria de ser algú amb molt de poder, prestigi internacional i amb capacitat de convocatòria global. Qui podria ser l’escollit? El Papa? Obama? Angela Merkel? Putin? No, amics, si Déu em demanara consell com a professional de la comunicació, ho tindria clar: a Mark Zuckerberg, el de Facebook.
Sí. Si hui en dia una força espiritual volguera difondre un missatge que es viralitzara ràpidament i que, a més a més, arribara a tot el món (a xiquets, a pastors, a monges o a paios amb tres carreres i un MBA…), no hi ha dubte que hauria de fer-ho a través de les xarxes socials, que és on estem tots. I què millor que fer-ho a través del perfil del creador de Facebook?
Vos imagineu la repercussió que podria tindre si algun dia Mark Zuckerberg posara este missatge al seu perfil?
Quants likes tindria? I comparticions? I, damunt, ara que Zuckerberg ha comprat WhatsApp, això correria més que la foto eixa del negre.
El món està fatal: guerres, misèria i desgràcies. Crec que fins i tot els no creients celebrarien una intervenció divina per a posar ordre. Potser no tinc el millor currículum per a ser un intermediari diví. Però si alguna força sobrenatural té intenció de manifestar-se, estaré encantat d’assessorar-la. Que ara per ara el que compta és fer hashtags que siguen TT. Això sí, a espai amb amenaçar en convertir en estàtues de sal els homosexuals, demanar a un pare que mate el seu únic fill –encara que acabe sent una broma– o malparlar dels jueus en les paràboles. No siga cas que acusen el Nostre Senyor d’enaltiment d’alguna cosa i acaben demanant-li la dimissió com a Zapata. Que últimament, les xarxes, les carrega el dimoni.
