GRUPO PLAZA

VIDAS LOW COST / OPINIÓN

La música suma 0 noms entre els 51 nous carrers de València

31/05/2017 - 

VALÈNCIA. Bruno Lomas, Matilde Salvador, Camilo Sesto o Raimon continuaran sense tindre carrer a València. Després de llegir la llista dels 51 nous noms per a vials de la ciutat, la llista impulsada per la regidoria de Cultura de Glòria Tello, eixos quatre van ser els noms que em van vindre al cap. I ja s’ha dit que tampoc Carceller en tindrà, que és un bon delicte, però un té les seues pròpies idees, la importància de les quals es redueix a un mateix. No obstant això, la història dels nous noms, sorgida del compliment de la ciutat de València amb la Llei de Memòria Històrica, tants anys després de ser aprovada, ha servit perquè tinguem un nou Carrer de la Poesia, del Cinema, de la Literatura, de la Fotografia, de la Il·lustració i fins i tot de la Democràcia, però… i de la Música? No.

Este dimecres passat l'actor Juan Echanove, a qui l'amor ha relacionat encara més amb la ciutat de València, deia al Palau de la Música que si havia de pensar en una sola cosa que li vinguera al cap en tancar els ulls i imaginar la ciutat, eixa imatge era la dels xiquets de banda tocant el seu instrument pel carrer. Eixa imatge que ens ressona a tots al cap, als d'ací i als de fora, eixe pensament i la idea que en totes les grans orquestres del món hi ha un valencià tocant, eixa enorme realitat, competeix de vegades amb una falta de sensibilitat pública pel que fa a la música popular. De vegades, enfront de la literatura especialment, sembla com si fóra un art marginal. I no passaria res, potser, a unes altres ciutats, però en esta, precisament en esta...

Ho podem fer si comparem el pressupost de l'Ajuntament de la ciutat per al mateix Palau de la Música (vora 13 milions d'euros) i per a la música popular, que incloent tot tipus d'ajudes, podria rondar els 120 o 130.000 euros si hi afegim el que esgarrapa algun festival urbà i la seua xicoteta subvenció anual. El desequilibri és eixe. I la sensibilitat, molt relativa. Em costa entendre com la comissió pertinent té la brillant idea de generar un carrer de la Poesia, del Cinema, de la Literatura, de la Fotografia, de la Il·lustració… i que no se li ocórrega a ningú que hi haja un carrer de la Música. Ja tenim el carrer de les Bandes de Música, però, sincerament, en esta tirada de restyling, la música ha sumat 0 noms de 51… en la suposada ciutat de la música. 

Dit això, no evite tornar a les meues manies personals i a allò més concret: no dic Bruno Lomas, Matilde Salvador, Camilo Sesto o Raimon perquè sí. Bruno Lomas va ser el primer gran intèrpret de rock a Espanya. Va refer per als espanyols els clàssics abans que ningú i al gener del 1967 va gravar el primer concert de rock de l'Estat. El primer d'una xifra incomptable de directes enregistrats. Va tindre les seues èpoques i es va prendre les seues llicències, però en la seua discografia hi ha una sèrie d'avanços i de personalitat a les quals la ciutat continua donant l'esquena. Que siga un desconegut fa anys que va passar a ser una irresponsabilitat pública. 

Molt més conegut és Camilo Sesto. Molt pocs artistes -i en concret només tres- han aconseguit vendre més discos que el d'Alcoi. No obstant això, i especialment si el comparem amb els tres que el superen en venda d'àlbums, Camilo és una super estrela. Pocs valencians han sigut més internacionals i han deixat una major presència de les seues idees musicals en un llegat digne de revisió. Ací continua sent una icona al servei del tòpic i, com cal suposar en tants casos, sembla que caldrà esperar al fet que muira per reivindicar-lo. Si depén d’això, esperem que el carrer li arribe d'ací a molt de temps, ara que acaba de complir 70 anys.

Matilde Salvador té carrers a Aldaia, Xirivella o Picanya, però a València, res de res. Per què la música passa de llarg a la capital? Compositora de ballets, amb una biografia musical farcida de reconeixements, l'única autora dona que ha estrenat una òpera al Liceu de Barcelona, una figura clau en la relació de la llengua i el idioma musical i molt reivindicada per la Universitat, tampoc tindrà carrer a la ciutat… o, almenys, de moment. 

Finalment, més reconegut durant els últims temps i per desgràcia amb alguns indicants de l'aspecte exclusivament polític, Raimon també sembla que haurà d'esperar sine die per a tindre un carrer a València. Per ser justos, Raimon va ser el primer espanyol a gravar un concert en directe, però, això sí, ho va fer a l'Olympia de París. Precisament ara acomiada la seua carrera i ho fa Barcelona i ho retransmet TV3... Una cosa simptomàtica com per a fer-s’ho mirar, amb deteniment, que tampoc té marxa arrere. Ja retirat, el xativí podrà passejar-se pel carrer de la Nau o pel de la Pau, aquells on es va enamorar i va estudiar, cantant allò d'He passejat per València sol. El que sembla que mai podrà cantar en vida és alguna cosa així com "he passejat pel carrer Raimon". I tant que ens agradaria...


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email