La serotonina fallida de Michel Houellebecq

VALÈNCIA. Potser siga França el país amb la densitat literària més alta del planeta. Esta afirmació degudament conjectural es fonamenta en diverses raons de certesa indubtable: per una banda una tradició gloriosa que es recrea, s’enorgullix i es definix en si mateixa, i que es condensa en una sort d’autarquia cultural tan dinàmica com autocomplaent. Per una altra banda, i a pesar dels temps d’immensa estultícia tecnològico-popular que vivim, és remarcable la presència i persistència pública de la literatura que existix dins de la societat francesa, on encara es manté un prestigi o una aura de respectabilitat ja perduda en altres llocs, un vent a favor que permet a la matèria llibresca mantindre’s au-dessus de la mêlée, per damunt de la lluita de les omnipresents banalitats i estupideses contemporànies.

Com a resultat d’eixes dos realitats sostingudes almenys des de fa un parell de segles s’inferix una tercera: la creació i l’existència de la figura de l’intel·lectual, del creador artístic (i particularment literari) com a demiürg reconegut i respectat, tota una tipologia reverencial i un punt ingènua que va assolir el seu màxim nivell al llarg de la part central de la passada centúria amb tot allò de l’escriptor engagé, l’intel·lectual compromés que, més enllà del tancament a la seua torre d’ivori particular (però dotat del prestigi que la creació realitzada en eixe tancament li ha procurat), baixa al fang de la realitat concreta per a intervindre, dictar sentència o ser àrbitre o conseller àulic en matèries socials o –principalment– polítiques.

D’eixes tres característiques que han fet de França el país més impregnat de literatura del món, sens dubte esta darrera és la que es troba en una més evident decadència. Tot i això, la presència pública dels escriptors continua sent allà un fet referencial (amb les pretensions notòriament rebaixades, clar), i els seus noms encara són una espècie de santoral laic conegut i recitat encara amb certa devoció per segments importants de la societat francesa però reduïts –això sí– a l’àmbit estrictament literari.

Quan en un determinat escriptor a eixa presència natural s’afig alguna circumstància extraordinària, eixa rellevància pública s’accentua i es projecta més enllà dels espais culturals per a esdevindre tòtem i tabú unànime, transversal i compartit per la pràctica totalitat de les capes socials, fins i tot de les més allunyades del fet literari, que prenen l’autor en qüestió més com a personatge que com a escriptor estricte (un cas paradigmàtic i inhabitual a Espanya va ser Camilo José Cela, qui –Nobel i valors literaris a banda– va assolir una popularitat immensa com a condensació i reforç culte de certa escatologia adorada per la plebs i de cert irreductible castissisme).

En el cas de França eixa figura totèmica l’ha representada com ningú durant les darreres dècades Michel Houellebecq (Saint-Pierre, illa de la Reunió, 1956). Prescindint també de la qualitat contrastada de l’autor, principalment per obra i gràcia d’obres com Les particules élémentaires (1998), Plateforme (2001) o La carte et le territoire (2010), les seues opinions orgullosament irreverents, políticament incorrectíssimes, i la seua atribuïda condició de misogin, racista o pornògraf, o fins i tot el seu aspecte extravagant, lluny de qualsevol ortodòxia academicista, l’han consagrat com l’etern i ja quasi ancià enfant terrible de les lletres franceses.

Després de la seua darrera i interessant creació, Soumission (2015), s’esperava amb interés expectant l’aparició de Serotonina (Llibres Anagrama, 2019), la nova entrega de la molt particular visió de l’home europeu contemporani que Houellebecq ve desgranant llibre a llibre. I el resultat pot generar controvèrsia, però difícilment, molt difícilment, alçarà passions o afectes desorbitats.

Perquè el regust principal que deixa la lectura –i sobretot per als lectors històrics de Michel Houellebecq– és el de mostrar determinats signes d’esgotament. Signes o indicis reiteratius i a més (la qual cosa és realment alarmant) en una doble direcció: una que marca els trets principals del protagonista absolut del llibre, i una altra que revela i evidencia l’absència d’arguments de pes en tot allò que podria configurar la trama, el relat en si.

Pel que fa al primer signe, les característiques personals i vitals del protagonista, Florent-Claude Labrouste, s’assemblen massa a les dels protagonistes d’anteriors obres de l’autor (particularment al de Soumission, eixa brillant sàtira). Tot eixe seguit de desencant, nihilisme, despreocupació econòmica, banalització, egoisme, sexe compulsiu o absència d’empatia no resulten repulsius com a resultat d’un juí moral, sinó com a perfil triat intencionalment per l’autor amb l’objectiu de sublimar l’home francés i europeu contemporani, presentat com a model de decadència civilitzatòria absoluta. I com a resultat de tot eixe desencís, de tot eixe desinterés per la vida, Houellebecq no dubta a donar-li l’eixida que segons ell mereix tanta indolència: la submissió al món islàmic, rigorós però vitalista de l’anterior novel·la, o el vagareig absurd, liquidador i sense sentit aparent d’esta darrera, que mostra ben a les clares eixa absència d’arguments de pes que constituïx aquella segona direcció.

Eixe protagonista de mitjana edat narra en primera persona la seua desencantada vida des de la ingesta diària de Captorix, un antidepressiu que també provoca inhibició de la libido. I des d’eixe present desfilen la successió de dones que l’han acompanyat i les seues anades i tornades, i ho fa amb una sospitosa (per fàcil) insistència en relatar els detalls de la seua activitat sexual (amb una cridanera obsessió fel·latòria), o el seu ben remunerat però indiferent treball, el seu pessimisme absolut i el de bona part dels que l’envolten, o episodis desubicats i superflus com l’excursus pederàstic de l’ornitòleg alemany o les problemàtiques i protestes agràries a Normandia.

Es podrà argüir que tot això és Houellebecq en estat pur, o que es tracta d’una gran faula moral o d’un avís a navegants, o simplement d’un d’eixos jocs de provocació als quals tan aficionat és l’autor. Però qualsevol faula o provocació requerix també, en literatura i particularment en l’art de fer novel·les, d’una estructura potent encara que estiga més o menys soterrada o siga més o menys evident. I l’estructura de Serotonina no sembla sostindre el conjunt, per reiteració en models anteriors i per la mateixa debilitat de la bastida. De fet, la lectura es fa assumible (i amb dificultats) només quan apareixen les autèntiques provocacions, com les desqualificacions explícites i tremendistes per boca de Labrouste/Houellebecq cap a vaques sagrades com Goethe, Thomas Mann o el mateix Proust. O maledicències de pur veïnatge més pròpies de tertúlies de café que de novel·les ambicioses: “Holanda no és un país, com a molt és un empresa.” Focs d’artifici brillants però només focs d’artifici, al remat.