GRUPO PLAZA

VA COM VA / OPINIÓN

La soga i la llosa

27/10/2021 - 

Estem en plena tardor. Els dies acurten, el sol escalfa a migdia però a l’ombra refresca i de matí has de portar una jaqueta que et dedicaràs a transportar en el braç fins ben entrada la vesprada. Això vol dir una cosa en termes polítics: estem en època de negociar els pressupostos.

La llei marca les dates: a l’Estat el projecte de Llei de Pressupostos s’ha de presentar al Congrés abans del final de setembre i al País Valencià s’ha de fer el mateix a les Corts abans que acabe octubre. A Madrid tenen menys costum d’acomplir els terminis, els valencians en això estem sent prou més seriosos, i està bé que aixina siga.

Encara que al comú de la ciutadania li desperten un interés tirant a limitat, els pressupostos són sense cap mena de dubte la llei més important de l’any: et diu què pots fer i quan et pots gastar en cada cosa que pots fer. És l’expressió escrita i quantificada de les polítiques a fer durant un any. No ens ha d’estranyar, doncs, que siga un dels moments més intensos de qualsevol govern, siga monocolor o de coalició, perquè cadascun dels responsables ha d’intentar tindre els millors instruments possibles per a fer coses i els recursos són limitats. Com a ciutadà m’alegra que els meus consellers i conselleres lluiten per fer-ho tan bé com es puga. I crec sa i positiu que es discutisca de política en la preparació dels pressupostos, que s’acaren les propostes de fons i es debata de forma serena en què ens gastem els pocs diners que tenim. Per a fer-ho de forma seriosa estaria bé, també, que determinades postures de limitació de la despesa amb fons profundament polític deixaren d’emmascarar-se en arguments pretesament tècnics.

Però el que menys m’agrada de tot és que, com totes i tots sabem, la Generalitat fa el pressupost amb les cartes marcades. Està atrapada per dos amenaces a la seua pròpia existència com a institució responsable de prestar la immensa majoria de serveis públics: una soga al coll en forma de mal finançament que ens vol ofegar i una llosa de granit lligada als turmells en forma de deute que ens vol afonar. Parlem molt de finançament i tendim a oblidar el problema del deute i així no fem justícia a la gravetat del problema.

La Generalitat Valenciana té un deute públic de 51 mil milions d’euros, segons GVA Oberta. És com si cada valencià o valenciana devera 10 mil euros. Per a 2021 la Generalitat ha pressupostat vora set mil milions d’euros al servei del deute, quasi tant com a tota la Conselleria de Sanitat i més que a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. És a dir: enguany hem invertit més diners en pagar deute que en nòmines de docents, construir escoles, beques menjador, Xarxallibres, sectors culturals i esport de base, tot junt, entre altres coses. Açò ens acosta a la magnitud de la tragèdia: el deute és el principal enemic de la inversió en serveis públics al País Valencià.

Però com és possible que haguem arribat a esta situació? En part, és senzill d’explicar: ens hem hagut d’endeutar per culpa del propi sistema de finançament actual que no ens dona per a cobrir la despesa en serveis públics que ha d’assumir la Generalitat. Necessitem endeutar-nos per a pagar la nòmina a metges i mestres, per entendre’ns. Segons càlculs oficials, més de la meitat del deute total, 26 mil milions, és culpa de l’Estat perquè està causat de forma directa pel sistema de finançament. L’Estat ens castiga i ens obliga a adquirir un deute que després, per gràcia de l’article 135 de la Constitució Espanyola pactat per PSOE i PP, ens obliga a pagar amb prioritat absoluta abans de qualsevol despesa social. La roda diabòlica del mal finançament i la necessitat de deute. La soga al coll i la llosa als turmells.

És per això que qualsevol debat sobre nou model de finançament ha d’anar sempre de la mà de la solució a un deute que ha generat el propi sistema, que castiga els valencians i valencianes d’anada i de tornada. Ni encara que en 2022 (disculpeu la ingenuïtat) s’aprovara un sistema de finançament autonòmic que, oh sorpresa, tractara als valencians i valencianes com a la mitjana, sense solució al deute no estaríem arreglant massa.

D’ací la insistència pertinaç de persones com Fran Ferri o Joan Baldoví d’introduir el deute en el debat. Insistència que ha tingut el seu reflex en les mocions de les Corts Valencianes que s’han anat aprovant al respecte i que ha començat a calar inclús en la ministra Maria Jesús Montero, que ja va parlar-ne a l’última compareixença a petició de Compromís. Ja s’han fet processos de regularització i condonació de deute a altres territoris abans, ara és l’hora de fer justícia amb el poble valencià. L’Estat ens deu 26 mil milions d’euros i no sé a què espera per a cancel·lar este deute.

Imaginem per un moment què podria significar no haver de pagar set mil milions a l’any, encara que siga només reduir-ho a la meitat. Tres mil cinc-cents milions d’euros per a centres de salut, contractar metges i mestres, promoció de l’ocupació, accés gratuït a les universitats, inversió en infraestructures, impuls a la digitalització, fer front al despoblament, finançament de l’I+D+i... la pel·lícula canviaria, i molt.

No és el mateix un pressupost hipotecat per un deute injust que un amb mans més lliures per a invertir en el progrés i benestar de la ciutadania. En el fons, fa sis anys que estem assistint a una espècie de miracle: tot i les amenaces i dificultats, el Botànic millora el dia a dia de les persones al País Valencià amb una despesa prioritzada allà on toca. Què podríem fer sense soga al coll i llosa als turmells?

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email