GRUPO PLAZA

teatre

La teranyina de Paco Zarzoso

Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en l’any 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala. El cicle va ser un punt d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres

4/04/2021 - 

VALÈNCIA. Recorde un debat candent en aquells moments entre la gent de teatre. Com es consolida un geni de la dramatúrgia? Quin és l’ambient que ho propicia? València no és Londres. Com podrien els germans Sirera o Manuel Molins arribar tan lluny sense tindre darrere un context tan consolidat, un públic tan fidel, obert a noves tendències, unes institucions tan poderoses i compromeses? A diferència del novel·lista, el dramaturg necessita estrenar, insuflar vida als seus textos per mitjà dels actors, arribar al públic a través d’un escenari. Preguntar-se què hauria sigut de Paco Zarzoso si haguera nascut a Londres, a Buenos Aires o Barcelona no té massa sentit. Seria un altre autor, amb més oportunitats tal volta, però un altre.

Zarzoso va nàixer al Port de Sagunt. Allà va fundar i allà continua instal·lada L’Hongaresa, projecte compartit amb l’actriu Lola López i la també imprescindible dramaturga Lluïsa Cunillé. Companyia, per cert, que enguany celebra els vint-i-cinc anys d’una carrera carregada d’èxits i de textos premiats, viatjats, muntats i remuntats. De Sagunt al món, diríem, i no forçadament. Tot i els subterfugis poètics, i més enllà de les màscares que alguns escriptors s’autoimposen comercialment per a netejar les obres de referències locals, sempre resulta magnètic el retrat social i el paisatge humà punyent de Zarzoso, el desfici d’uns personatges que s’enfronten a un context de decadència moral o sentimental que resulta familiar i pròxim. 

En este sentit, per què ens penetra el barroquisme textual i les situacions tan estirades d’obres com Querencia?  Com és que ens veiem reflectits per la covardia afectiva dels personatges d’Umbral? Per què en Serenata para un país sin serenos –coescrita amb Cunillé– ens resulta domèstica la vetla d’aquell president d’un club de futbol, un cadàver que fa pudor de violència, corrupció i abusos?  Zarzoso sempre ha dit que no tracta temes d’actualitat política, però la seua producció més connectada als fets noticiables ens ha descobert un perfil esmolat. És el cas de l’atac frontal d’obres com El alma se serena al pla de partició del barri del Cabanyal; la crítica feta des dels budells a l’establishment teatral, reflectida en el poc conegut Entremés para mayordomo, autor dramático y plumero; o directament Paco e Isabel, una peça breu que parodiava el poc honorable president Camps, un dels fragments del ja mític espectacle Zero responsables que va patir la censura del PP. “Al País Valencià”, reconeixia l’autor en 2011, “aplega un moment en què la pudor de corrupció acaba per traspassar als textos”. 

Una estrena i un cicle?

El passat 14 de febrer va arribar al Principal de València, després d’haver-se estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, La casa de les aranyes, un text de Zarzoso dirigit per Lurdes Barba i el mateix autor. Quasi es podia sentir l’olor de fum dels incendis forestals barrejada amb el drama humà dels desnonats. “No hi ha un medicament per a plorar”, es queixa desconsolat el personatge –un fotògraf desocupat– creat pel grandíssim Pep Ricard. Zarzoso no identifica la regió rural on transcorre l’obra. La boira del paisatge, però, és també la d’uns personatges devastats per un context d’adversitats que deforma l’ànima a força de desil·lusions.

La nit de l’estrena en el TNC alguns espectadors van eixir elogiant el treball de Verónica Andrés, la complicada intensitat del seu personatge, el control precís de l’emoció sense arribar a vessar-la. La valenciana actua rarament a Catalunya. El mateix Zarzoso amb prou faena ha pogut transcendir del context dels espais alternatius de Barcelona. L’obra en qüestió suposava un encàrrec, el primer projecte bastit de la col·laboració entre l’ens públic català i Teatres de la Generalitat Valenciana, una institució que durant anys havia ignorat el treball d’un dels dramaturgs valencians més importants de la seua generació. Resulta balsàmic vore un muntatge de Zarzoso a una escala més gran, amb els seus personatges construïts per intèrprets de la mida de Rosa Renom i Francesc Garrido, sers que deambulen per una escenografia d’impacte. Una producció amb els mitjans escaients.

I ara que pareix que bufen vents més favorables, hi ha algú prou valent com per a programar un cicle d’obres que vaja més lluny? Aprofitar el quart de segle de L’Hongaresa per posar l’accent sobre una trajectòria fonamental, o fer que giren obres encara recents com el monòleg confessional Piedra y encrucijada? Recorde aquell cicle de Pinter del Moma i pense –salvant les oportunes distàncies– com d’important podria ser per al públic jove –o no–, d’ací i de tot arreu, descobrir una figura com la de Zarzoso, quedar-se enganxats en la seua teranyina.  

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email