GRUPO PLAZA

cinema

La tirania de la narració i el futur de les sales cinematogràfiques

8/08/2021 - 

VALÈNCIA. No fa molt, davant el fet que no li havia agafat el punt a En la playa sola de noche (2017), la pel·lícula de Hong Sang-soo, i per altres converses que havíem tingut, una amiga que sap un fum de cine i em veu molt em va dir, mig en broma mig seriosament, que potser el que passava era que veia moltes sèries i m’havia acostumat a relats on mana la narració, la trama, i estava perdent el gust pel cinema més contemplatiu, per les narratives del silenci i la durada. Li vaig dir que no, que de sempre i ara veig moltes pel·lícules d’este tipus i m’agraden molt, que el problema era amb eixe títol en concret i, he de confessar, amb el cine del director coreà. 

Però no diré que no em va fotre una miqueta el comentari i, tal vegada per això es va quedar en algun lloc del meu cervell, connectant i rimant amb coses que ja venia jo pensant des de feia temps i que, no soc gens original, tenen a vore amb el que està passant en els canvis d’hàbit del consum cinematogràfic. Que l’augment constant de plataformes on mirar obres audiovisuals està modificant la forma de vore pel·lícules és més que evident. Cada vegada va menys gent a les sales de cine i la que va, normalment, acudix al reclam del darrer blockbuster. L’oferta que tenim en les nostres pantalles casolanes –mòbil, tableta, ordinador– és cada vegada major. Cine clàssic, cinema d’autor, antic, modern, occidental, oriental, mut, de gènere, de culte, rar... Tot i que algunes cinematografies estan infrarepresentades, com ara el cinema llatinoamericà o l’africà, el cert és que és difícil no trobar algun títol que responga al teu gust, siga este majoritari o minoritari. 

I, a més de pel·lícules, tenim sèries en una quantitat i varietat mai vistes. I cada vegada més. Hi hagué un temps en què mai es barrejaven sèries i cinema. Tot el món tenia clar que una cosa era el cine, que estava de la part de l’art i, encara que es podia vore a la tele, el seu lloc natural era la sala de cinema, i una altra cosa eren les sèries, que eren clarament indústria, es veien a la tele i existien per a un consum massiu, per més que esta divisió mai haja estat certa i que el cine sempre haja sigut art i indústria. Això ho tenien clar tant la indústria com el públic, inclús en el cas de sèries de gran qualitat com Jo, Claudi, Retorn a Brideshead o Los gozos y las sombras. Et podia agradar una sèrie moltíssim però mai no estava a l’altura del cinema, que anava per altres circuits d’explotació i havies d’anar expressament a una sala a vore’l, mentres que la sèrie passava per la tele quan a la cadena li donava la gana, que fins i tot podia posar els capítols desordenats. Això ha canviat moltíssim en les darreres dècades, i ara poques persones discutixen el valor cultural i artístic de moltes sèries –encara que en queda alguna–. 

La qüestió és que les sèries estan ací, que tot el món les veu i que formen part de la conversa no sols privada i quotidiana, sinó també de la pública. I, per tant, més enllà de l’organització de la indústria i del consum, també hem de plantejar-nos, com em va passar a mi després de parlar amb la meua amiga, si vore tantes sèries ens fa canviar el gust i la forma de percebre el ritme i la narració cinematogràfica. Ens acostumen a les estructures serials, a relats que es desenvolupen en diverses hores i en capítols que tenen la seua pròpia organització narrativa, amb els seus clímax i cliffhangers. ¿Ens reforça el gust per la narració en contra de relats més contemplatius i descriptius, menys atrapats per la necessitat que passen coses? No és fàcil respondre a esta qüestió. 

Les sèries, enemigues del cinema?

Cineastes com Lucrecia Martel o Luca Guadagnino ho tenen clar i així ho han manifestat. Martel no dubta en assenyalar les sèries quasi com un dels gran enemics del cinema, per la tirania de la narració i la convencionalitat estètica i de la posada en escena. Guadagnino també parla d’eixa tirania, tot i que ell sí que ha fet una sèrie, Who are who we are (2020), que realment no es diferència gens del seu estil cinematogràfic, negant així la seua pròpia afirmació. Com a espectadora i també com a analista de sèries i pel·lícules, no em queda més remei que plantejar-m’ho. Està el meu gust mediatitzat d’alguna manera pel fet de consumir moltes sèries? M’està impedint gaudir d’altres formes de relat cinematogràfic? Si he de ser sincera, he de dir que em lleva cert temps per al cinema, no hi ha dubte. M’obliga a triar amb més cura les pel·lícules que veig. Em fa una espectadora més còmoda, més conformista? Doncs és possible. 

És tan fàcil vore una sèrie des de la butaca del saló de casa i enganxar-se! Per poc bé que estiga em garantix huit, deu, dotze hores de diversió en una temporada, i em clava en el mig d’un relat i uns personatges que m’interessen i vull saber què els passarà; m’agrada viure entre ells. I, en eixe cas, molt millor deu hores que dos. Per altra banda, es difícil parlar de convencionalitat en sèries com The Wire, Mad Men, The Leftovers, DEVS, Hannibal, Doom Patrol, Battlestar Galactica, Los Soprano, Carnivale, Sherlock, Atlanta, Fleabag, Black Mirror, Euphoria, Legion, Podría destruirte, The Great o Historias del bucle, per citar només algunes de les que tant estèticament com narrativament fan gala d’una gran llibertat i escapen de tiranies comercials. 

La narració serial ens agrada, ens ha agradat des de sempre, des de fa molts segles, i forma part del món dels relats tant orals com escrits. També el cinema ha desenvolupat formes serials des dels seus inicis. ¿I que són, sinó sèries (caríssimes, això sí), l’Univers Marvel i DC, Star Wars, Fast and Furious, Crepuscle, Saw, Harry Potter, Missió: Impossible (nascuda, per cert, d’una famosa sèrie de televisió) i tantes altres? En realitat, el cinema comercial més taquiller i car, hui en dia, està estructurat en un format serial. 

El cine com a parc d’atraccions

Com en molts altres camps de la cultura i l’entreteniment, en el cinema el que triomfa en estos moments és la lògica del parc d’atraccions. Els títols als quals acudix el gran públic, excepte casos molt concrets, son les pel·lícules-esdeveniment, els grans artefactes multimilionaris i plens d’efectes especials i CGI: ciència-ficció, els universos Marvel i DC, Star Wars, etc. Es curiós, però pareix una espècie de tornada als cinema dels orígens, quan al principi del segle XX triomfava l’anomenat cinema d’atraccions, aquelles pel·lícules de Méliès o Chomón en els començaments de l’animació i els efectes especials, on s’imposava, com ara i per damunt de qualsevol altra consideració, el sentit de la meravella. Com aquelles, els blockbusters actuals són obres que requerixen, en certa manera i com en el parc d’atraccions, l’experiència col·lectiva, una experiència que no impedix el fet de tornar a gaudir de la pel·li en l’ordinador o la tablet les vegades que faça falta, a soles o en companyia d’amics.

Evidentment, anar al cine sempre ha estat una experiència: el desplaçament, el teló que s’obri (encara que d’estos ja no en queden), les llums que s’apaguen, la foscor, la particular fusió d’una activitat individual i col·lectiva alhora, la comunió amb la resta d’espectadors. L’arribada de la televisió en els anys 60 del segle passat ja va obligar Hollywood a proporcionar altres coses: molta espectacularitat que fera necessari el visionat en una sala de cinema i obres de gran format (cinemascope, cinerama, etc.) que, literalment, no cabien en la pantalla del televisor. Però el moment actual és molt diferent, perquè, a diferència d’aquell període, l’espectador té al seu abast una oferta aclaparadora des de qualsevol dispositiu amb pantalla. 

A més, les plataformes no només acullen pel·lícules, sinó que també les fan: Netflix ha produït a Alfonso Cuarón (Roma), Martin Scorsese (El irlandés), els germans Coen (La balada de Buster Scruggs), Noah Baumbach (Historia de una matrimonio) o Cary Fukunaga (Beast of no Nation), entre d’altres. Quedaran en un futur pròxim, massa pròxim tal vegada, les sales de cinema només per a eixe tipus de producció, per a la pel·lícula-esdeveniment? Què passarà amb la resta, les pel·lícules comercials de producció mitjana, això que anomenem el cinema d’autor, obres minoritàries? Sembla que el seu lloc són les plataformes on, paradoxalment, moltes d’elles poden aconseguir un nombre d’espectadors molt major que en les sales. Lector, lectora, si estàs llegint açò (tant de bo!) uns anys després que jo ho escriga, queden sales de cinema? Hi pots vore alguna cosa més que pel·lis de superherois o viatges espacials? Confie que sí, que pugues gaudir de la preciosa experiència d’anar al cine i amagar-te en la foscor a viure les vides de la ficció i sentir l’arravatament de la gran pantalla. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email