GRUPO PLAZA

ressenya

'L’amant' de Marguerite Duras: quan el plaer és també una manera d’envellir

7/06/2022 - 

VALÈNCIA. Dins de la contemporaneïtat, un dels més intensos exemples de versatilitat polivalent en les arts potser siga el que representa la figura i l’obra de la francesa Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996). De nom real Marguerite Germain Marie Donnadieu, va desenvolupar amb sobrada solvència i simultaneïtat funcions de brillant escriptora, atrevida escenògrafa, dramaturga d’èxit o guionista i realitzadora de pel·lícules, presentant en totes eixes facetes una capacitat més que notable per a assolir un nom i uns resultats que encara perduren en l’imaginari col·lectiu de la centúria passada i en la posteritat marmòria que espera o deuria esperar a les grans obres.

Nascuda circumstancialment en eixa ciutat que nominalment ja no existix (perquè el nom de Saigon està indefectiblement associat a la colonització occidental, i oficialment només és Ho Chi Minh), la Duras pertanyia a una família que havia emigrat de manera voluntària, en els inicis del segle XX, als territoris del sud-est asiàtic conquistats pels francesos. Allà son pare dirigiria una escola en un suburbi d’aquell Saigon colonial, i Marguerite i els seus dos germans s’impregnarien (dins d’un cert orde) de la tolerància dels pares i d’una actitud poc freqüent cap a la seua pàtria d’adopció, allunyada dels habituals prejuís racials, i que permetria els tres germans gaudir d’una infància bellament indòmita i inusualment permissiva, contactant i interaccionant amb la població nativa fins al punt de dominar perfectament el vietnamita, l’idioma local.

Però els dies feliços i exòtics tindran el contrapunt en la malaltia del patriarca que va propiciar el retorn del conjunt familiar a la metròpoli, i que no va poder evitar la mort d’aquell en 1921. La mare i els fills es mantindran a França un parell d’anys, però el neguit i la nostàlgia del clan pels cels orientals ja no tenia solució, i finalment tornaran al sud-est asiàtic, esta vegada a Cambodja, de la qual la jove Marguerite ja no eixiria fins a 1932, als seus 18 anys, quan va retornar de manera més o menys definitiva a França. Des d’eixe moment alternaria una intensa formació (dret, ciències polítiques, matemàtiques) amb treballs en l’anomenat Ministeri de les Colònies.

Incorporada plenament a la vida de la metròpoli, en 1939 es casarà amb l’escriptor Robert Antelme. Tindran un fill que morirà només nàixer, una circumstància que propiciarà el deteriorament del matrimoni i l’acostament de Duras (qui, per cert, adoptarà en 1942 eixe cognom fals Duras com a homenatge al poble homònim d’on era originari son pare) al també escriptor Dionys Mascolo, de qui es convertirà en amant. Involucrats intensament els tres en la Resistència enfront de l’ocupació nazi de França (el marit Robert Antelme aplegà a estar internat en el camp de concentració de Dachau), els últims anys de la guerra seran també els de l’inici de l’activitat de Duras com a escriptora amb un parell de novel·les de resultat discret. Però en 1950 el seu nom començarà a adquirir rellevància amb la publicació del relat autobiogràfic Un barrage contre le Pacifique, una brillant i innovadora reelaboració dels records de la seua infància asiàtica.

Les dècades dels 60 i 70 voran eixir de la seua ploma una quantitat ingent de novel·les (aplegaria a fer-ne al voltant de quaranta), així com la seua consagració com a escenògrafa, autora de textos dramàtics o guions cinematogràfics (entre altres el d’Hiroshima, mon amour, la mítica pel·lícula d’Alain Resnais que es convertiria en tot un símbol generacional d’un temps, basada en un llibre de la mateixa Duras). Immersa en les contradiccions i els dogmatismes del Partit Comunista Francés, on havia ingressat en acabar la guerra, viurà les desavinences i les denúncies de grups més afins a l’ortodòxia (entre ells l’encapçalat per Jorge Semprún) per a finalment ser expulsada en 1955 per “ninfòmana, arrogant i de moral lleugera”, circumstàncies i condicions totes elles de discutible veracitat però a les quals, en cap cas, Margarite Duras pensava donar explicacions o corregir. 

Sense deixar d’estar mai activa i gloriosament irreverent en els cercles culturals (incloent la creixent televisió), el verdader esclat planetari de la seua popularitat serà tardà i el representarà L’amant, la novel·la publicada en 1984 que guanyaria el prestigiós premi Goncourt d'aquell mateix any.

L’amant (Tusquets, 2002) és una recreació autobiogràfica d’uns fets que, als 70 anys d’edat, Marguerite Duras va decidir fer públics amb la relativa protecció que procura incardinar-los en un format teòricament ficcional. En qualsevol cas, el relat seguix en la seua immensa majoria la realitat tal com va ocórrer: la relació entre una adolescent francesa de 15 anys (la mateixa Marguerite Duras) i un jove comerciant xinés de 26. Uns fets essencials de difícil digestió al temps de publicació de la novel·la i més dificultosos encara d’engolir per a la nostra estricta contemporaneïtat.

Des de la descripció de la roba o els ambients als perfils psicològics que s’establixen (i molt particularment el de la mare, ja viuda, que coneix i consentix les circumstàncies de la filla per pur afany crematístic, aspirant al que podria suposar una taula de salvació per a la malmesa economia familiar), tot en L’amant supura i rellisca per i des d’una prosa carregada de sensualitat, d’alguna manera com si estiguera travessada per un corrent que electritzara l’atmosfera que els textos alcen. 

No hi ha en este breu i magistral llibre de Marguerite Duras una descripció detallada de la relació sexual que ho condensa tot (i que ha patit una certa distorsió en la percepció pública a partir de la pel·lícula que va fer en 1992 Jean-Jacques Annaud, situant-se en un erotisme massa explícit si el comparem amb l’obra original), sinó una potent i oculta efervescència (interna, com un volcà amagat) que posseïx eixa adolescent amb pressa per créixer des del moment que, en el transbordador que travessa el riu Mekong, coneix el jove que trasbalsarà la seua ànima i –sobretot el seu cos encara mutant, encara en trànsit.

A eixe cos i a eixa ànima li seran revelades les exigències del desig, la persistència de certa innocència infantil metamorfosejada en un subtilíssim ús dels jocs com a reminiscències d’un temps que ja ha quedat arrere, com a elements de coneixement que reubicaran la dimensió realment adulta de tot plegat. Tota eixa experiència, relatada des d’un futur en el qual la narradora rememora amb enorme fidelitat i enyor mai dissimulat l’explosió sensorial o l’estupor pel descobriment del plaer (i que acabarà difuminant-se en un retorn al orde natural de les coses), és també la confessió de la primera de les renúncies en l’estranya aventura de créixer, de l’envelliment implícit que sempre comporta el fet de donar-se apassionadament a un altre.

L’amant sempre serà, a més d’un llibre tocat per la poc freqüent gràcia del símbol, una de les obres mestres de l’anomenat nouveau roman, aquell moviment literari amb pretensions de trencament amb el classicisme, i del qual esta obra de Marguerite Duras constituïx una mostra palmària de brillant i atrevida introspecció. Però també este llibre (la portada del qual mostra una fotografia de la mateixa autora als 15 anys amb la inquietant bellesa andrògina que l’envolta) constituirà sempre un acte d’honestedat que Marguerite Duras, ja en uns anys on la devastació que l’alcohol li provocava era més que intensa, va saber construir per a neguit i plaer nostre.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme