Les històries naturals i la melancolia: vigència eterna de Joan Perucho

VALÈNCIA. Molt abans que els noms de Borges, Calvino, Mujica Láinez, Cortázar o Buzzati foren coneguts en el solar ibèric com a paradigmes d’allò anomenat com a literatura fantàstica, eixe mateix solar (i probablement com a contrapunt necessari de la misèria ambiental) ja donava mostres en dos dels seus extrems geogràfics (Galícia i Catalunya) del delicat conreu de tan elevada forma narrativa. Per la part de ponent Álvaro Cunqueiro desgranava la seua fonda erudició d’abast universal i la deixava caure sobre el paper, com un encanteri antic, mesclada indestriablement amb les mitologies, els somnis i les boires del seu país natal. Per la part de llevant, Joan Perucho, bevedor incansable de les mateixes fonts de saviesa que Cunqueiro, codificava d’una manera gloriosament desordenada el llegat dels segles i de la història, dels coneixements antics passats educadament pel sedàs de la literatura i la imaginació, bastits des d’un alé poètic genèsic i indestructible.

Estava escrit –i en un còdex medieval bellament il·lustrat, com els hauria agradat a ells– que eixos dos genis havien de conéixer-se, i també estava escrit que eixa amistat que s’allargaria durant dècades significaria una complicitat de formes i maneres, d’estils i preferències llibresques, de pantagruèlics dinars o sopars que també serien argument i destí d’erudicions fabuloses, de celebracions inacabables on cada menja o cada vi o la seua procedència era un nou i preciós lligam amb la literatura o la història, que és com dir amb la vida. Eixos àpats mitològics (als quals assistia freqüentment com a convidat el també català Néstor Luján, ja en un nivell inferior però literàriament i sens dubte el millor deixeble d’aquells dos), eren el punt de trobada i l’excusa de tertúlies envejables, de llargues sobretaules plenes de torrents de paraules sàvies i coneixements compartits i que una volta expulsats es quedarien suspesos, lleument dansant en l’aire, com el fum dens i blavós dels havans que sense remordiments fumaven.

D’aquells núvols ja extingits només ens queden els llibres, i una necessitat, o un imperatiu moral, de reivindicar el seu llegat fastuós. En el cas de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003), i després d’uns inicis de temptatives poètiques, la seua obra assolirà amb rapidesa una veu pròpia, un estil inconfusible tant en català com en castellà i quallat dels elements de la miríada insondable del seu univers: fantasmes, perfums antics, alquímies diverses, balls cortesans, paisatges espectrals o boscosos, castells abolits, tavernes, flors de decadència, remors de guerres, animals fantàstics, llibres perduts, erudicions gastronòmiques, poetes i trobadors, màgies variades, velles nostàlgies bizantines i molts, moltíssims més.

Probablement la condensació més intensa i arredonida de tot eixe panorama, i on confluïxen més activament bona part d’eixos elements, siga Les històries naturals (Edicions 62, 1960). El llibre (que figura en el Cànon occidental de Harold Bloom, signifique el que signifique això) és, al remat, una història de vampirs perfectament estructurada des d’un punt de vista clàssic, però situada entre Barcelona, el sud de Catalunya i el nord (el Maestrat i Morella, concretament) valencià. El temps triat per Perucho per a situar l’acció (i per a jugar amb ella, perquè en realitat tot és un immens i reeixit divertiment) és el de les guerres carlines. I el protagonista indiscutible és Antoni de Montpalau, jove cavaller barceloní, naturalista i botànic apassionat, liberal acèrrim i il·lustrat fill de les llums i de la raó. Tot un compendi d’arestes per a conformar un arquetip.

Amb l’excusa d’unes morts inquietants en un poble –Pratdip, o siga, prat del dip o del vampir– de la Catalunya profunda, i avisats i requerits per la parenta d’uns dels membres de la tertúlia científica (aquelles antigues decadències) a la qual pertany Montpalau, el protagonista, acompanyat pel seu cosí Isidre Novau i pel seu cotxer Amadeu aniran a la recerca i resolució del misteri imbuïts per l’esperit racionalista i difuminador de supersticions que ompli i guia les seues vides. Però en arribar al lloc dels sinistres prodigis prompte entendran que únicament la raó no servix per a explicar determinades circumstàncies i fets, i a partir d’ahí es vessarà, com un seguit que compendia tota la literatura vampírica, la pertinent cataracta de morts en la nit, d’alls i crucifixos, de pal·lideses sospitoses, de criptes profanades, d’oportunes transformacions animals, i de la inquietant i indefinible presència malèfica, descrita ací i allà en línies memorables: “Però fora del casal de la baronessa, es produí una crispació inexplicable, un feix d’aire aïradament comprimit, que deixava estries radials, impalpables, com sospirs o lamentacions en el moment precís de llur naixença, morts a penes la gravitació s’insinuava...”.

Després vindran la genealogia fabulosa de les sis centúries del vampir, l’ascendència que lligada a Na Violant d’Hongria i els seus reialmes dels Carpats arrelà per medieval concupiscència per les terres de l’Ebre, la cacera amb tots els elements gòtics que qualsevol podria reclamar, i finalment la humanització de quasi tot (fins i tot del mateix vampir), perquè Perucho juga i parodia el gènere amb la mestria que dóna la devoció més sincera per les lletres i per tots els gèneres, i es permet convidats reals com el General Prim, o Milà i Fontanals, o la parella formada per Frédéric Chopin i George Sand en el seu pas per Barcelona, camí de Mallorca. O com el mateix General Cabrera, actor secundari de la història i víctima propiciatòria del vampir, rescatat per a la posteritat per un Antoni de Montpalau heroic i providencial.

Les històries naturals passa per ser el millor entre els llibres de Joan Perucho, però el rastre de la màgia de les seues paraules impregna també la resta de la seua producció, bé siguen novel·les, assajos o els milers d’articles de premsa que va escriure en les fecundes vesprades lliures que li deixava la seua professió de jutge. En tot, però particularment en este llibre, retorna el perfum imbatible i evocador dels mons perduts, de la fascinació que li provocaven aquelles llums antigues de la raó i la seua contraposició fantàstica, de com la Il·lustració va parir sense voler eixe fill bastard anomenat Romanticisme, nét directe de l’Edat Mitjana, i del goig de la contemplació entusiasmada del joc de llums i ombres que el seu combat provocava. Eixe joc entre la raó i la preservació del misteri elemental i antic, eixe contrast entre erudit i poètic fet matèria de literatura i carn de melancolia és en realitat l’ànima inquieta, genial i juganera de Joan Perucho i que encara habita, feliçment i eternament, entre nosaltres.