L’horta és dona

No sembla una casualitat que les paraules horta, terra i vida siguen del gènere femení. L’essència de la concepció i la pervivència humana naixen en la dona, de la mateixa manera que l’horta precisa terra fèrtil per a que les hortalisses puguen créixer fortes i saludables. En una secció dedicada a la sostenibilitat del planeta, o a preguntar-se almenys si els dos conceptes són compatibles amb la humanitat, sembla escaient fer referència al Dia de la Dona i a la jornada de vaga feminista convocada per al 8 de març. Un bon motiu per a plantejar-se què passaria al món si la dona deixarà de treballar.

En el món rural, com en altres mons, la dona s’han vist sotmesa durant segles a una imposada duplicitat de funcions que obligatòriament havia de fer compatible amb els treballs al camp. Així després de treballar de sol a sol “al tros”, en arribar a casa la jornada laboral “no retribuïda” continuava amb els treballs domèstics associats a la neteja, preparació de menjars o manteniment dels fills. Un sistema de vida on es va criar Rosario Tena, segons em contava al llogaret de la Llècua, al terme de Morella, on va nàixer i es va criar. Un conjunt de cases que té els orígens al segle XVI i que avui només visita cada dia un ramader, unit per moltes generacions al poblet des dels seus inicis, per a donar de menjar a les seues vaques. És una terra inhòspita i dura, agranada pel vent gelat de l’hivern on la vida aïllada era encara més difícil per a les dones a penes fa unes dècades, quan l’aïllament era absolut i els camins es recorrien a peu o, com a molt, en carro. Cada dia era igual a l’altre, la rutina començava quan a penes clarejava el dia amb atenció prioritzada per als animals i els escassos fruits que donava la terra. Quan tenia quatre anys, Rosario ja cuidava “els gorrinos”, com en eixa zona dels Ports nomenen als porcs. Ella veia com en acabar la dura jornada de treball els homes jugaven a les cartes, conversaven junt al foc o feien algun glop d’aiguardent, mentre les dones després haver fet el sopar i arreplegar la casa, aprofitaven per a recosir els forats de la roba gastada per l’ús reincident, i per la poca varietat del vestuari disponible, que en molts casos es limitava a un conjunt de diari i el vestit per als dies de festa, que eren ben escassos. Després de la Guerra Civil, quan els guerrillers (o maquis) incrementaren les seues operacions a la zona, els habitants de masos i grups de cases aïllades de la zona eren obligats per la Guàrdia Civil a dormir a Morella per a evitar donar suport als insurgents. Per això cada dia havien de fer el camí d’anada i tornada al lloc de treball, amb un increment d’horari afegit i sempre amb la incògnita de com es trobarien les seues escasses possessions després de passar la nit sense vigilància.      

La postguerra també va ser una època molt dura per Amparo Nacher, nascuda a Mont-Olivet i veïna de Castellar a l’Horta de València, on sempre ha viscut. Els seus més de 80 anys de vida han estat sempre units al treball de la terra, i recorda quan als 11 anys va anar per primera vegada a vendre garbells d’api al mercat. La finca que cultivaven els seus pares no era d’ells, eren terres arrendades a propietaris que vivien a la ciutat i que rebien només alguns beneficis i poc sabien del suor de la gent que les treballava. Ara al segle XXI Amparo ha sigut la primera dona guardonada com a “Llauradora Exemplar” per l’Ajuntament de València, en l’edició de 2016, per a homenatjar el treball al camp i en especial el de les dones. En l’actualitat altres dones, que sí han pogut triar el seu destí, han decidit dedicar-se per vocació al treball de la terra. És el cas de Susanna  Ferrando, doctora en filosofia, que en 2008 va voler dedicar-se a temps complet als camps que ja treballaren els seus pares i iaios a Godella. Una llauradora de producció ecològica que comparteix els mètodes que ja empleava Amparo molt abans de que s’imposara l’ús de pesticides al camp.

El 8 de març de fa 110 anys, 146 dones moriren cremades en una fàbrica tèxtil de Nova York a causa de les bombes incendiaris que llançaren contra elles. Les treballadores s’havien tancat a l’interior per a protestar pels baixos salaris i les males condicions de treball. Eixos fets ocorreguts en 1908 estan en l’origen, segons la tradició historiogràfica, de la celebració del Dia de la Dona, que enguany coincideix amb una convocatòria de vaga de gènere femení. Ara en març de 2018, la Universitat de València té per primera vegada en els seus 500 anys d’història una dona com a rectora, la catedràtica de Psicologia Mavi Mestre. De les 50 universitats públiques espanyoles només altres quatre estan dirigides per rectores, quan el 55 per cent de les titulacions universitàries han sigut obtingudes per dones en el curs 2016-17 i també són majoria a l’hora d’aprovar els crèdits. Molt s’ha avançat en la igualtat entre hòmens i dones des dels inicis del segle XX, però evidentment encara queda molt per fer. El gest simbòlic d’una vaga de gènere sembla justificat i sostenible de la mateixa manera que són necessàries més mobilitzacions davant el retrocés en la llibertat d’expressió a Espanya, que és una causa amb molt menys suport social i institucional i que afecta a unes regles de joc que estan canviant a pitjor. Hauria que escoltar més al poder femení de l’horta.

I no ens oblidem de Cosma i Blasa, en la parcel.la femenina del món de Forges...