Diners, dones i poder: per què Jane Austen també parla de tu

VALÈNCIA. És una veritat universalment coneguda que tota persona lectora de Jane Austen ha hagut d'escoltar alguna vegada que les seues obres són “Gent rica que es visita els uns a casa dels altres”, com deia una ressenya d’Orgull i prejudici. Però, quan mirem més enllà de les enagües, els balls i les vaixelles de porcellana, les preguntes són inevitables: per què continuem llegint eixes novel·les dos segles després? Què posen al descobert sobre la nostra actualitat? Aquestes són algunes de les preguntes que vertebren el curs Llegir Jane Austen, hui, organitzat per la llibreria La Repartidora i coordinat per Mercè Pérez, editora de Sembra Llibres, que tindrà lloc els dies 6 i 7 de novembre. La proposta revisita l'ecosistema de l'escriptora anglesa des de diferents perspectives: les desigualtats de classe, el feminisme, les adaptacions audiovisuals i el diàleg amb autores contemporànies com Sally Rooney. 

Per a Mercè Pérez, la vigència d’Austen rau en la seua capacitat per a parlar d'assumptes que travessen diferents èpoques: la família, les aspiracions socials o l'amor. Les seues protagonistes també han transcendit: “Va crear personatges femenins que s’han convertit en símbols. Dones avançades al seu temps, que adoren llegir i que no sempre compleixen les normes estrictes del moment”. La possibilitat de reinterpretar-les des del present va ser un dels motius per a impulsar el curs, juntament amb la sensació de “trobar a faltar una oferta més àmplia de cursos dedicats a un autor o autora a València i en valencià”.

Revisitar Austen implica, però, qüestionar la imatge que s'ha construït al voltant del seu llegat, sovint associada “a salons elegants i matrimonis. Una literatura aparentment amable, romàntica i, sobretot, considerada ‘per a dones’”, apunta Pérez. Etiquetes que, com subratlla, no corresponen “a la complexitat de les seues creacions” i arrosseguen un “menyspreu històric cap a la literatura escrita per dones”.

Una lectura punki de l’autora decimonònica. Com es llig hui l’obra de Jane Austen és el títol de la ponència que impartirà Carlota Freixenet, docent, llibretera i cocreadora del pòdcast Punkis decimonòniques. Aquesta sessió proposa, precisament, una lectura punki d'Austen, és a dir, passar-la “pel filtre del segle XXI i posar el focus en aquells temes que ens preocupen com a dones i lectores. Eixa mirada ens permet descobrir la vessant feminista d’Austen, la seua voluntat d'explicar allò que estava silenciat”. I ho feia d'una manera “molt punki: aparentment amable, fins i tot cuqui, però que en realitat estava dinamitant pilars fonamentals de la seua societat. És la reina del màrqueting. Perquè les dones pogueren llegir les seues obres, havia de presentar-les com a històries d'amor”. El romanç i les muselines es convertien així en una porta d'entrada per a abordar problemàtiques com l'esclavitud, el patriarcat o la corrupció en la Marina: la seua prosa inclou molta crítica social, “però, com que apareix embolcallada en una història amorosa, de vegades sembla que no estiga passant res”.

L'amor és genial, però pagar el lloguer també

Jane Austen no pertanyia a l'aristocràcia; tampoc les seues protagonistes. El seu univers és el de la gentry: famílies acomodades i amb terres, que no necessitaven treballar i que vivien d’administrar les propietats familiars. Rosella Alonso Frau, sociòloga, politòloga i divulgadora històrica, explorarà eixa dimensió durant la ponència Money, money, money. La classe social en Jane Austen: “Quan descriu les cases, l'educació de les dones o les seues possibilitats matrimonials, ens està parlant d’aquestes problemàtiques”. Criades, cuineres, jornalers… Les classes treballadores queden pràcticament fora del focus de les seues novel·les, però Austen és “molt explícita a l'hora de representar les diferències socials. Ho fa quan descriu si un personatge té un títol nobiliari, si necessita exercir una professió o quines rendes anuals té”, assenyala. De fet, els individus més rics o amb títols solen tindre un component còmic que “els ridiculitza. Són presentats com a elitistes, classistes i esnobs: no volen relacionar-se amb gent de posicions inferiors i quan ho fan, marquen les distàncies”.

Poc importaven les sedes, brodats o barrets: al segle XIX, la falta d'independència econòmica podia convertir-se per a les dones en una condemna, ja que les normes hereditàries sovint privilegiaven els homes. Austen ho mostra en Orgull i prejudici, Seny i sentiment o Persuasió. El matrimoni, per tant, condicionava la seguretat material de les protagonistes. “Quedar-se soltera, si no es disposava d'una fortuna considerable, podia convertir-te en una pària social i deixar-te en una situació econòmica difícil. Les dones estaven doblement subordinades: per la classe i pel gènere. A diferència dels homes, que, si no eren primogènits, podien buscar una eixida professional com a clergues, advocats o militars, les dones d'aquests grups socials tenien molt poques possibilitats de treballar. Podien exercir com a institutrius o infermeres, però això suposava una pèrdua de categoria”, recorda Alonso Frau. Això sí, remarca que les dones dels grups subalterns “sempre han treballat, tant dins com fora de casa”.

D’altra banda, com explica Freixenet, Austen aborda sovint la qüestió de l'habitatge (siguen luxoses mansions o acollidors cottages) i la vulnerabilitat econòmica de les dones, “que, en molts casos, depenien de familiars masculins per a decidir on i com viure”. Així, denuncia com la “irresponsabilitat masculina i les normes podien deixar-les desemparades. Aquest és un dels assumptes més punki i actuals de la seua obra: un problema que connecta les preocupacions de les dones del segle XIX amb les nostres”.

El matrimoni podia oferir estabilitat econòmica a dones sense altres alternatives, sí, però eixa seguretat tenia un preu: la dependència d'un home. Freixenet assenyala una contradicció reveladora: “Aquestes dones estaven sotmeses econòmicament als homes quan, en realitat, eren elles les que sovint sostenien el pes de la llar i les responsabilitats familiars”.

Eixa atenció a les cures es reflecteix també en els personatges masculins. Al costat d'homes responsables, les novel·les presenten figures de les quals més valdria mantindre's allunyades. Al pòdcast Punkis decimonòniques es comenta que Austen va inventar les red flags, “i és veritat: ens mostra quina mena d'homes poden fer-nos més mal que bé. Un altre aspecte fonamental és la necessitat de reivindicar el poder legal i econòmic de les dones i la capacitat de decisió. Ara donem per descomptats drets que no sempre han existit. Una lliçó que podem extraure d’Austen és que els drets es guanyen, però, si no els defensem, també es poden perdre”, afirma Freixenet. I, a més, reivindica que la resistència no sempre adopta la forma d'una gran revolta: “Es pot lluitar i transformar la societat des de l'elegància i la subtilesa. El poder no es troba només en la batalla; es pot lluitar des de qualsevol posició”.

De la novel·la a la pantalla

Les novel·les de Jane Austen han viatjat al cinema i la televisió una vegada i una altra. Però traslladar les seues cartografies a la pantalla no és senzill: la ironia i la manera subtil de mostrar els sentiments dels protagonistes plantegen un repte particular. Francesc Miró, escriptor i periodista cultural, ho analitzarà en la sessió Cine de tassetes, la representació audiovisual de l’obra d’Austen. Un dels grans desafiaments, explica, és adaptar l'estil indirecte lliure de l'escriptora, que barreja la veu narradora amb els pensaments dels personatges. Les versions fílmiques han de trobar recursos per a acostar-se a eixa mirada: “Algunes ho fan trencant la quarta paret de manera maldestra, com Persuasió, de Netflix (2022); altres, cercant destacar i fer valdre els gestos amb plans de detall, com Orgull i prejudici (2005) o Persuasió (1995)”.

Però, fins a quin punt una reinterpretació audiovisual ha de ser fidel a l'original? Miró defensa que els clàssics han de dialogar amb el present, encara que això implique prendre's llibertats. “Soc partidari que les adaptacions, i més dels clàssics, han d’apel·lar als espectadors contemporanis i remoure'ls. I si ho fan ‘malinterpretant’ el text, o ‘traint’ el missatge, benvinguda siga la polèmica! Això fa que Austen continue tan viva com el 1811!”. Eixes versions, afirma, també poden ser una via a la lectura: una pel·lícula que entusiasma o indigna pot despertar la curiositat pel material original. 

El periodista considera que el sector editorial també se'n beneficia, encara que aprofita per a llançar una petició a les editorials: “Deixeu de fer cobertes amb els pòsters de les pel·lícules, són horribles, un atemptat contra el bon gust”.

Pérez coincideix a destacar el paper de les pantalles: “En bona part, si continuem llegint els llibres d’Austen és gràcies a l'audiovisual, que ha acostat la seua obra a diferents generacions”. Les adaptacions renoven els referents de qui ja coneix les novel·les i també permeten que nous públics s'acosten a l'escriptora. Aquest interés, però, conviu amb el prejudici cap a eixe “cinema de tassetes” i, en general, cap als productes culturals considerats femenins. Miró hi veu una forma de menyspreu masclista que pot invisibilitzar la qualitat artística de molts títols. “Llegir Austen o descobrir algunes de les seues adaptacions és un plaer que qui menyspree pensant que no és per a ell mai sabrà apreciar. Allà ells!”.

Austen i Rooney

Quins fils vitals i literaris vinculen una escriptora anglesa del segle XIX i una autora irlandesa del segle XXI? Jane Austen i Sally Rooney han fet de les relacions personals una manera d'analitzar la societat que les envolta. Per a Mercè Pérez, Rooney ha sabut condensar “el malestar d'una generació i convertir-lo en un assumpte universal”. Les dues autores comparteixen també el recorregut de les seues obres per la pantalla i els prejudicis que han rebut pel fet de ser dones que escriuen sobre dones. En el cas de Rooney, “ha sigut etiquetada com a autora de literatura femenina, generacional, romàntica o de masses. Més de 250 anys després, els prejudicis es mantenen”, assenyala. Les seues creacions, tanmateix, parlen de molt més: classe, precarietat i com les relacions interpersonals estan travessades per les relacions de poder.

De fet, el curs compta també amb Eduald Espluga, que, en el seu llibre No siguis tu mateix (Paidós), parla de Rooney i Austen “en el context d'una reflexió generacional sobre el cansament que ens provoca el nostre món. De Rooney encara queda molt per veure. Algunes de les seues obres ja formen part de la història de la literatura contemporània, però serà el temps qui dirà quin lloc ocuparà en el futur”, recorda l’editora.

Alonso Frau proposa traslladar les desigualtats que apareixen en les novel·les d'Austen al nostre context. Encara que l'escriptora no retrata directament la classe treballadora i les normes socials de la Regència ens puguen semblar llunyanes, podem reconéixer-hi problemes actuals: “L'amor romàntic, el patriarcat i el capitalisme s'entrellacen en els llibres d’Austen, i això les fa molt modernes. Són qüestions que determinen les nostres vides, però d'una manera diferent”.

La forma de relacionar-nos ha canviat al llarg dels últims 250 anys, és clar, però continuem debatent sobre qui té poder, qui disposa d'oportunitats i fins a quin punt podem decidir sobre la nostra pròpia vida. I encara tenim molt a conversar amb Jane Austen (les tassetes són opcionals, però desitjables).