VALÈNCIA. Ferran Torrent transforma València en una ciutat abarrotada d’espies en El jo que no mor (Columna; en castellà, en Destino), la seua nova novel·la. Un falsificador amb interessos creuats es trepitja amb una trama que inclou un general subornat per a convéncer Franco de no entrar a la Segona Guerra Mundial, nazis amagats, una trama de recuperació de quadres requisats… I Ava Gardner d’incògnit, prenent-se unes vacances del seu personatge.

El jo que no mor podria ser una novel·la que reflectira les connexions internacionals de la ultradreta, o una crítica de com el franquisme va deixar que tots els estaments de poder funcionaren de manera impune. Torrent, al contrari, afirma en una entrevista amb Culturplaza que, principalment és una història sobre la identitat i les màscares que tots els personatges porten damunt. 

—La novel·la té una trama d’espies, d’amor i de crim en el context del franquisme. Com determina aquest marc tota la història?

—Aquesta és una novel·la molt transversal, perquè combina elements de novel·la negra, d’espionatge, polítics i socials. És complicat de definir. Jo crec que és una novel·la heterodoxa, un poc com jo mateix com a narrador. No em considere un autor de gènere estricte. Quan escric, no pense si estic fent una novel·la negra, d’espionatge o política, sinó que combine elements segons les necessitats argumentals de la història.

—La novel·la comença amb una trama que sembla menys política del que acaba sent. A mesura que avança, el crim deixa de ser només una qüestió passional o de venjança per tindre implicacions geopolítiques. Això et condiciona la manera d’escriure?

—Per a mi és complicat definir-ho així, perquè, com t’he dit, no pense en cap gènere concret quan escric. No m’ature a considerar si els elements són d’espionatge, polítics o antifranquistes. Simplement, incorpore el que necessita la història per a completar l’argument. Evidentment, hi ha elements de venjança i d’altres qüestions, però l’objectiu principal era escriure una novel·la sobre el problema de la identitat.

—Com dius, la identitat és un tema central. Tots els personatges porten una màscara d’alguna manera.

—Crec que tots portem una màscara, alguns més marcats que altres. Segons el context, ens mostrem d’una manera o d’una altra. I a mi em fascina quan no es tracta d’hipocresia, sinó d’una necessitat. Un falsificador, per exemple, ha de portar una màscara per a exercir el seu ofici. Ava Gardner, quan ve a València a descansar [en la ficció], necessita una màscara per a passar desapercebuda. L’empleada de l’hotel nocturna també es crea una màscara per la seua història d’amor… Tots, d’una manera o d’una altra, necessitem una màscara. No és un joc, sinó una necessitat vital.

—El protagonista, Regino, sembla l’únic personatge que no està clarament posicionat en una trinxera política o persona. Com vas voler dibuixar la seua identitat, que és més líquida?

—Ell té la necessitat de tindre les seues pròpies regles. Coneix la ciutat a la perfecció i té els contactes necessaris per a moure’s i estar al dia del que passa. Això és essencial per a ell, perquè no només és un falsificador d’art, sinó també de documents clandestins per a qui ho necessita. Per això sempre fa la broma de dir que es dedica a "activitats diverses". És el personatge que més màscares necessita.

—La subtrama d’Emilieta té un to més tendre i està allunyada de la lluita política o geopolítica. Per què vas voler introduir-la? Et servia com un respir dins de la novel·la?

—Jo soc molt partidari de les subtrames que, aparentment, no tenen res a veure amb la història principal. Com a narrador d’històries que soc, m’agrada que el lector estiga sempre llegint històries que, d’alguna manera, es connecten amb la trama central. La d’Emilieta no només és una història tendra, sinó també tràgica: és una persona que no té un món normal i necessita construir-se’n un a través de la màscara que adopta per a sentir-se estimada.

—Transportes a Ava Gardner a València en aquesta ficció. L’actriu és un personatge molt exòtic i el seu pas per Espanya ha estat abordat en altres ficcions. Per què t’atrau aquest personatge per a aquesta història?

—Primer de tot, que jo haja documentat, Ava Gardner mai va estar a València. Però és un personatge que em fascina perquè va ser una gran actriu, una dona que va patir molt a Hollywood, que va haver de canviar el seu accent, amb un caràcter molt fort… Tot això em sembla prou interessant per a crear un personatge. A mi m’agraden els personatges que captiven els lectors. No només vull que el lector estiga pendent de la trama, sinó que estiga atent també a les actituds dels personatges. Per això tant Regino com Ava Gardner tenen importància, perquè són personatges amb un caràcter personal que enriqueixen la trama.

—M’interessa molt que no només parles del franquisme, sinó que en el context d’espionatge també fas aquesta relació entre el franquisme i el nazisme. T’has documentat sobre aquests llaços?

—Hi ha personatges reals, com la Gardner o Otto Skorzeny, que va ser un nazi que va viure amb el seu nom fins a l’any 75 i que el règim franquista va protegir. El cas del general Moreno és de ficció, però el primer capítol, que parla de com els britànics van subornar l’entorn de Franco perquè Espanya no entrara a la Segona Guerra Mundial, inclou noms de generals reals. Quan arribe a un punt on necessite un personatge més rellevant per a la novel·la, agafe un de ficció.

—Els personatges reflexionen sovint sobre la política. Volies que el lector veiés alguna mena de reflexió entre allò que va passar i els moments convulsos polítics actuals?

—No, no volia fer una analogia directa entre allò que va passar i el que passa ara. Em vaig centrar més en la dècada dels seixanta, que va ser un moment clau per a Espanya: el règim va obrir una mica les portes, ja que el turisme va començar a arribar i això va generar beneficis, però també va crear un problema perquè els turistes porten costums i ideologies diferents. Arriben amb una forma de vida més alliberada i amb una visió política de democràcia que ho descontrolava tot.

—Amb el fenomen de Rafa Lahuerta, ens tornem a preguntar quina és la València literària. Com és la teua? Com la tractes?

—Sempre, en el 80% de les meues novel·les, València és un personatge més perquè és la meua ciutat. Si visquera a Toledo, faria novel·les sobre Toledo, i si visquera a Nova York, el mateix. No simplement l’ambient, sinó també la descripció. En aquesta novel·la, per exemple, la ciutat està descrita a través de l’arquitectura moderna valenciana. Sempre m’ha interessat València i he intentat descriure-la socialment, políticament, arquitectònicament i literàriament al llarg de les meues obres. És la ciutat que conec, no puc descriure un altre lloc.

—Penses que, d'alguna manera, la teua manera de viure la ciutat, de passejar-la, les teues preocupacions sobre com es desenvolupa, també influencien la manera com la tractes com a context?

—Sí, supose que tot allò que m’ha preocupat, que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fascinat de la ciutat, està present en les meues novel·les. Per exemple, en Memòries de mi mateix, faig un homenatge a la literatura, no només valenciana, sinó en general, i també faig referències a la literatura que m’ha influït. Ara, amb aquesta novel·la, l’homenatge és a la València dels anys seixanta i a l’arquitectura moderna de la ciutat.