VALÈNCIA. Passa una cosa estranya amb el patetisme en les creacions artístiques. Quan un personatge malvat està travessat per una situació ridícula, serveix com un bàlsam per al públic de la seua violència; però si li passa a un protagonista vulnerable, potser la comèdia que comporta la situació no evita que s’amargue una mica.

En La cita, el primer còmic llarg de Pau Valls (Alcoi, 1985), dos homes que no haurien d’haver-se trobat acaben atrapats en una història que va oscil·lant entre l’absurd, la violència i, sobretot, la tendresa soterrada. Per una banda, l’Hèctor, un conserge solitari que encara viu amb sa mare i que ha quedat amb una desconeguda que ha conegut en línia; per altra, en Víctor, el xofer d’un mafiós que transporta un cadàver al maleter. Un accident que fa que els seus cotxes col·lisionen provoca l’inici d’un viatge cap als marges de la comèdia negra, un terreny en què Valls se sent especialment còmode.

“La llavor de la idea per a este còmic va sorgir almenys uns deu anys. La imatge inicial que tenia era dos personatges que foren completament diferents i que visqueren en una situació límit”, explica l’autor. L’accident, un xoc literal, però també simbòlic, “era eixa primera idea que tenia clara”, i a partir d’ací es va desplegar una narració en què els dos protagonistes acaben vivint un arc que farà creuar els marcs de les seues vides. 

A La cita, el to és un element fonamental, i Valls el va construint el còmic en un equilibri fràgil però constant. Hi ha humor, però també desgast emocional. Hi ha violència, però filtrada per un punt de ridícul que desactiva la solemnitat. “A mi sí que m’agrada posar-li un poc de comèdia, divertir-me en aquesta comèdia dins de situacions dramàtiques”, diu. No treballa amb un guió tancat, sinó que escriu mentre dibuixa: “Jo escric un argument i vaig escrivint el guió a mesura que faig els esbossos de les pàgines. I ací és on equilibra”. Quan el to s’inclina massa cap a un extrem, frena: “Si veig que em passe un poc en la comèdia intente llevar-li… igual que en el drama o en situacions de violència”.

Hèctor és el centre emocional del llibre, el que més complicitat desperta. “És el personatge que en un principi empatitzes més per tot el que li passa, inclús et fa llàstima que li passés tanta cosa”. Aquesta acumulació de desgràcies no és gratuïta: respon a la necessitat de fer-lo evolucionar. “Necessitàvem que aquest personatge estigués ple de situacions que el fan canviar, que en algun moment explota”. Paral·lelament, Víctor recorre un camí invers, un “art dramàtic que canvia a la inversa”. Dues trajectòries oposades que es creuen en un territori on ningú acaba sent qui aparentava ser.

Aquest balanç també es reflecteix en un estil visual propi i molt singular que ha anat desenvolupat Valls, encara que també es pot veure en ell certes influències del còmic de Chris Ware o Daniel Clowes, que miren cap a l’essencial. Valls treballa amb formes netes i cares reduïdes a punts i línies mínimes. “Jo crec que ja sols el propi estil de dibuix acompanya que no siga una història completament dramàtica”, afirma. Un grafisme aparentment ingenu que accentua, justament, la dimensió més patètica dels personatges: “Inclús els mafiosos, m’agrada molt donar-li aquest punt còmic o d’absurd a uns personatges que són d’una moralitat dubtosa”.

El color juga un paper clau en aquest estil, especialment perquè el còmic es desenvolupa en diferents temporalitats. “El color és una ferramenta més dins del còmic per a narrar. Necessitava que el lector no es perguera i que hi haguera un canvi d’escena”. Però també busca ambientar, crear textura narrativa: “Intente que els colors no facen una gamma limitada molt estricta, però sí que comencen uns pocs colors per ambientar… i a partir d’ahir ja faig variacions”.

Pel que fa a les influències, el cinema hi és present —especialment les pel·lícules dels germans Coen—, però no d’una manera mimètica. “Jo no pense en el llenguatge del cine quan faig còmic. Pense en la doble pàgina del còmic, en com unes vinyetes poden interactuar amb altres… i això en el cine no ho tens”, matisa. En tot cas, reconeix que hi ha ecos inevitables: els temps narratius, la construcció de personatges, certes maneres de mirar. “Jo crec que directament el còmic pot semblar-se un poc per la duració o l’estructura d’una obra”.