VALÈNCIA. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) dedicarà el seu programa Escriptor de l’Any 2027 a l’autoria femenina en l’Edat Moderna. La proposta enllaça amb la primera celebració de l’Escriptor de l’Any que va dur a terme l’AVL, el 2004, sobre els escriptors valencians de l’Edat Moderna, i pretén focalitzar ara l’atenció en els escrits d’autoria femenina de la mateixa època.
L’Acadèmia vol valorar i donar a conèixer les investigacions que en els darrers anys han dut a terme especialistes com M. Ángeles Herrero Herrero i Verònica Zaragoza Gómez en este àmbit. “Han revisat el paper de les dones en la cultura i la creació literària dels segles xvi, xvii i xviii, i han estudiat textos de caire religiós, espiritual, líric i autobiogràfic que convé valorar i celebrar com a mostra d’una crònica i una visió del món, en femení, alternativa al discurs oficial”, expressen des de la Comissió de l’Escriptora de l’Any 2027, formada per M. Àngels Francés, Àngels Gregori, Susanna Lliberós i Carme Manuel. Herrero i Zaragoza actuaran com a comissàries i assessores externes del grup de treball de l’Acadèmia.
Documents en vies de recuperació
El punt de partida de la proposta de l’AVL per al 2027 és un dels documents més interessants de l’època: l’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori (1479-1546) i la seua filla, Estefania de Requesens i Roís de Liori (cap al 1504-1549). La primera va nàixer a València, descendent d’un llinatge noble procedent d’Aragó, els Roís de Liori, establits a València arran de la conquesta. Baronessa de Riba-roja, es casa amb Lluís de Requesens i Joan de Soler (cap a 1435-1509), cavaller i conseller del rei, governador general de Catalunya i comte de Palamós, i se’n va a viure al Principat. A partir de 1517, Hipòlita Roís de Liori inicia un epistolari que s’anirà intensificant quan ella comença a regentar el patrimoni de la família, arran de la mort del seu marit, el 1509. Entre 1533 i 1538, Hipòlita torna a València i és llavors quan es generen les cartes en valencià que constituïxen el gruix de la correspondència amb la seua filla Estefania i, també, altres personalitats de l’època, com el teòleg i historiador valencià Pere Antoni Beuter (1490/95-1554) o Benet Honorat Joan, senyor de Tous i propietari del Grau de València, que també va ser jurat en cap de la ciutat.
“L’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, privat i familiar, és una valuosa mostra per entendre la vida de les dones de l’època i la seua visió del món, tenint en compte que la majoria dels epistolaris femenins de l’època s’han perdut o no estan localitzats”, indiquen des de la Comissió Escriptora de l’Any 2027.
Àngela Almenar, Laura Barberà, Narcisa Torres i la família Borja
A més, hi ha altres mostres de l’autoria femenina en valencià dels segles xvi, xvii i xviii. Per exemple, trobem el cas d’Àngela Almenar i Monfort (c. 1500-c. 1560), que fundà el Col·legi de l’Assumpció de la Verge, conegut com el de Na Monforta, al carrer de les Barques de València, i va escriure les Constitucions per al govern del centre, impreses el 1561 en el taller dels Mey, regentat aleshores per la impressora valenciana Jerònima Galés (va morir a València el 1587), amb qui l'autora mantingué una estreta relació.
Així mateix, hi ha casos de religioses que van escriure en la seua llengua materna, el valencià, com ara Laura Barberà i Rosas, que va professar al convent de dominiques de Betlem de la mateixa ciutat de València el 26 d'agost de 1668 i va deixar escrits versos de temàtica religiosa. Una altra autora d'obra valenciana fou Narcisa Torres (Rosa Trincares), de la qual no hi ha dades biogràfiques, però va escriure poemes en elogi a Carles Ros, el 1732, i va intervindre així en el debat per la defensa del valencià en l’època de la Il·lustració. Així mateix, convé destacar el paper de les dones de la família Borja en l’àmbit del poder eclesiàstic i polític de l’època.
Partint, doncs, de l’epistolari entre Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, la Comissió Escriptora de l’Any 2027 ha posat en marxa el procés d’investigació per a traure a la llum els casos d’altres dones de l’època que, en papers privats o de tipus confessional, deixaren constància, en valencià, del seu pas per un món que els negava l’accés al discurs públic i a la paraula.
