Llibertat

La llibertat és una quimera. Una idealització. Una pura il·lusió de l’esperit. No existeix, en realitat, la llibertat, la llibertat pura. Perquè ningú no és mai completament lliure. Totes i tots som presoners ineluctables —per exemple— de la geografia que ens envolta i ens determina; totes i tots som presoners, en darrer terme, dels condicionants del planeta en què vivim: amb els seus accidents, les seues inclemències, els seus recursos limitats, les seues convulsions i les seues progressives degradacions. Més encara: totes i tots, sense excepció, som presoners de les circumstàncies del nostre temps. Presoners del temps, exactament. O, per expressar-ho a la manera d’un vers de Carmelina Sánchez-Cutillas: animals atrapats dins «la reixa del temps».

Quina és la llibertat a què pot aspirar la condició humana, tenint en compte que les nostres vides discorren dins la gàbia infranquejable del temps? Llibertat? De quina llibertat parlem, si la presó del temps no té portes? D’altra banda... Podem ser en veritat lliures, les persones, sent com és que totes i tots estem sotmesos als despotismes d’un fisiologia que ens imposa necessitats tan elementals i bàsiques com dormir, menjar, beure, respirar o evacuar regularment tot tipus de residus metabòlics i excrecions? Lliures? Som lliures, mai, del tot? Quina mena de llibertat ens és possible si, com a membres de l’escala zoològica, estem sotmesos a les pulsions, els instints i els reflexos més diversos? Podem parlar de llibertat obviant —posem per cas— l’esclavitud a les pors congènites? Som absolutament lliures respecte de les pròpies inclinacions sexuals? Quina és, en veritat, la llibertat que podem exercir al marge de les hormones? Com coarten la nostra voluntat substàncies com ara l’adrenalina, la melatonina, la dopamina, la insulina, la oxitocina, la prolactina, la histamina, la testosterona o l’aldosterona? Podem legítimament parlar de llibertat mentre el cos ens subjuga amb xacres, lesions, disfuncions, malalties, desfiguracions, corrupcions, envelliments, malalties i —indefectiblement— la mort?

Sí: la llibertat és una quimera. Una idealització. Una pura il·lusió de l’esperit. I, tanmateix, és curiós que no ens podem estar sense parlar a tothora de la llibertat. Covem i cobegem, com una fantasia incerta, la idea imprecisa de la llibertat —inferida a partir de la possibilitat d’escollir, del lliure albir, de l’autonomia, de l’elecció expedita, de l’actuació per voluntat pròpia... Diem: «Llibertat» «Llibertat, llibertat, llibertat!» Cantem i proclamem: «Per a la llibertat sagne, lluite i pervisc!» I ens fem la idea que ens entenem. A totes i a tots, en un moment o un altre, la boca se’ns ompli parlant de llibertat. Defenem, reclamem, vindiquem la llibertat. I modelem i manipulem a plaer aquesta idea de la llibertat fins que un dia, potser de tant de gastar-la, la noció se’ns corromp entre els dits de les mans, i en el nom d’una llibertat impostada i suada arribem a legitimar, fins i tot, actuacions clarament pernicioses que atempten —paradoxes del llenguatge i de la vida!— contra el privilegi de no ser esclau: de no patir la presó de la malaltia, la decrepitud, la indolència, la inòpia o la ignorància.

Adesiara encunyem i fem servir, sense parar a pensar-hi massa, sintagmes com «llibertat d’expressió», «llibertat de càtedra», «llibertat de premsa», «llibertat de consciència», «llibertat de comerç», «llibertat religiosa», «llibertat de culte». «Llibertat educativa», podem arribar a dir, si volem. I, mentrestant, oblidem que totes les formes possibles de la llibertat depenen, en últim terme, del domini de les paraules. Ço és: del domini dels sentiments, de les emocions, del pensament, del coneixement, de la raó... Que és l’única forma possible de domini del món.

Menysprear, ofegar o matar les paraules en el nom de la llibertat és, per això, una antinòmia que tomba de tos. Tant com proclamar: «Viva la mort!» O com reivindicar entusiàsticament el dret dels pares a garantir la ignorància dels fills. I és que, dins del marge de llibertats que el llenguatge ens confereix —ai!—, hi ha, fins i tot, la perversió de confondre la idea de llibertat educativa amb una suspecta prerrogativa per a decidir, destrellatadament, que els nostres infants, els nostres adolescents i els nostres joves acaben sent burros calçats i vestits.