GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

Lloros i cotorres

14/03/2021 - 

VALÈNCIA. En Tertul·lià no es podia imaginar que el seu nom donaria tant de joc a la societat actual. L’escriptor cartaginès va néixer cap al 160. Estudiós de la  filosofia i de la jurisprudència, faria un pont de plata, obrint pas, a un dels vocables més exitosos del “món mass media”: tertulià. Diuen que el mot es va posar de moda al segle XVII (el de Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, àlies el Gran o el Rei Planeta) sota l’absolutisme monàrquic. A les sales dels adinerats es reunien lectors cultes que comentaven les interpretacions del bon apologista Tertul·lià. Es coneix que el tunisià, pare del llatí cristià i creador també de termes tècnics (trinitas, substantia, persona, etc.), va estar un gran argumentador, algun vici havia de patir. Els seus escrits, amb molts jocs de paraules, incitaven, un cop llegits, a tenir fluixa la llengua.

Subsistim, esvalotats, a un galliner on tothom fa de l’escataineig la seua forma de vida. Cloquejant com les gallines, posant el cap com un bombo a la destra i a la sinistra. Els xarlatans mediàtics i els ostentosos, en petit comitè, amb deliris de grandesa, indolentment, pengim-penjam, sempre troben víctimes innocents que els escolten. L’espectacle, sovint, ennuvola el motiu de la xerrameca. Els “parladors” audiovisuals, sense llibertat, llancen les consignes ideològiques del mitjà que els subvenciona. Són desvergonyits, tenen barra, contesten descaradament, ni s’immuten. Els que volen aparentar, sense el sou d’una plataforma televisiva pública o privada, acostumen a seguir, al peu de la lletra, l’erudició d’un manual previsible i repetitiu. Es vanen amb una grandiloqüència patètica. Normalment tenen la gràcia al cul, encara que riuen, ells mateixos, de les seues anècdotes ridícules i antiquades. L’audiència, el seu rotlle habitual d’adossats, els hi fan la rosca adulant per compromís interessat. Què hem de fer! 

Foto: JOSÉ AZKÁRRAGA.

Per què la gent s’avorreix com una ostra en silenci? El tedi serà per a qui el treballa, pense. La xerrameca incontinent potser s’aguditza en circumstàncies difícils. La crisi social, política, econòmica, afavoreix donar la llauna amb pressió mediàtica. L’olla de grills, el gran xivarri, no calla. Repensem l’auge desenfrenat de les plataformes que fan la murga, que no emmudeixen, que van a la saga perseguint audiència. Els continguts creixen a YouTube, iVoox, Spotify, Podcast, Twitch, Breaker... i a la televisió “innovadora”. Dispositius, fixos i mòbils, que volen menjar-s’ho tot en streaming o en fals directe, amb una monotonia, per desgràcia, gens innovadora que mai tanca la boca. Cada dia, un món paral·lel fuig de cobrir-se de merda, buscant la credibilitat, la realitat, cantant la veritat. Dir les coses pel seu nom amb un bon to fonètic, amb un llenguatge estàndard, viu i sincer, de proximitat com la verdura, és veure visions. És demanar la lluna a un segle que arriba a Mart.  

Les persones tenim predisposició a les xerradisses, tenim corda per a estona. Hi ha tants bocamolls que parlen per les butxaques i pels euros! Expressar el que es pensa, amb paraules, és un art verbal digne d’atenció. Sobrevolen de sol a sol, obeint les indicacions remotes com si foren drons, fent el borinot, cotorres humanes de tots els colors. Asserenen l’ambient reflexius oradors, persuasius, amb bona parola, que sempre saben què dir. Acarem, a cabassades, aquells durs d’enteniment que els costa comprendre l'autenticitat, les realitats, que parlen foradat. Tenim uns altres, pocs, que busquen raons amb ironia i seny, amb sarcasme intel·ligent. Són una minoria d’enginyosos enraonadors, de loquaços provocadors amb les paraules, tertulians marcats amb el segell de l’intel·lecte. Disposem, també, de tota una gamma de xarlatans pescats al vol de les ones, de la fibra, de dispositius sense precedents. Enraonadors que els donen corda, que ens atabalen omplint-nos el cap de xerrameca insistent, molesta i sorollosa per defecte. Els temes de gran volada i els assumptes irrisoris a comentar mai no s’acaben, viuen la vida. 

La població local, i potser la mundial, està farta que li assalten les retines i les orelles. Una pila d’actes, de xerraires gastant saliva i facúndia, ens fan sentir aquest desassossec irresistible de viure en bucle. Aflora a l’ambient una “demència” sectària i gens lliure. La violència digital, amb ideologia extrema i consentida, ennuvola amb horror els dies, reproduint, rebobinant, la pel·lícula del terror polític. És la versió infernal d’aquella antiga “moviola” que tant ens agradava quan repetia els gols de Carles Rexach o Johan Cruyff. Els mitjans donen cabuda, obren les portes de bat a bat, a aquests tarambanes illetrats, esbojarrats, amb loció de pudor feixista. Pul·lulen també xarlatans de tòpics que ni  ells mateixos es creuen. Concorren individus embriagats d’idees impracticables parlant amb llatí castís. L’audiència ensopega amb formats i dissertacions intenses de filosofia de vesprada i berenar, tot pel share popular. Presentadors, assessors, col·laboradors amb cirurgia no neuronal  i molt plàstica fan tremolar l’enteniment a la franja horària de queferosos forçats.

El beatot Tertul·lià, ni per pensament ni per miracle, imaginaria que el seu vocable, provinent del llarguíssim nom que atresorava, acabaria sent un instrument de sociabilitat i de controvèrsia a gran escala. La difusió de l’opinió es veu dominada per aquesta antiga manera de relacionar i transmetre el pensament. Discussions forçades, fusionades amb nyaps d’interessos, amb diners o no pel mig, s’ajunten per fer barret. Al Thermomix tertulià de l’actualitat es cuina, a “velocitat de cullera”: la creativitat, la naturalitat, el trellat, els arguments contrastats... A “velocitat turbo”: la insolència, el descrèdit, la falsedat, la intoxicació... i tot a temperatura “ambient”. No oblidem que al llarg de la Història, les tertúlies han difós grandíssimes bajanades irracionals. Alguna que altra supera els milers d’anys a so de campanes. Al remat, la frase “credo quia absurdum” (ho crec perquè és absurd), atribuïda a l’argumentador Quintus Septimus Florens Tertullianus, també és irrefutable en aquesta societat prou impossible, que es creu l’increïble. Ai, Tertul·lià, sembla mentida! 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email