X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

De Zagreb a Salzburg

Locomotores de vida ampla

8/09/2019 - 

 VALÈNCIA. El ferrocarril sempre ha actuat d’agulla de cap cosint el territori. El tsar ho sabia molt bé quan construí el transsiberià com a fermall del seu Imperi Rus. En un altre imperi mític, l’Austrohongarés, tot i la centralitat de la xarxa al voltant de les dos capitals de Viena i Budapest, les ramificacions al llarg i ample de l’antiga monarquia són encara fluxos bategants de passatgers. Un goig de flocs i lluentons si, per un instant, defugim la vista dels nostres aparells electrònics.

Segons l’escriptor Paul Theroux quan el tren és gran i còmode, no ens és necessària una destinació; el simple fet de seure en un cantó ens donarà rèdits. Amb eixa premissa, i des d’un Zagreb plujós, s’engeguen els motors mentres la gent tria els seus seients. De seguida salpem. Primera cabina. Un xic jove enganxat al seu mòbil. Enfront té un home d’uns 60 anys examinant l’etiquetatge d’una botella de vi hongarés de Tokay. El segon compartiment està buit i m’hi enfile. En breu un homenot amb cara d’antic secretari d’organització de la Lliga de Comunistes de Iugoslàvia s’asseu enfront de mi. Intimida amb el seu rostre callat, però la llepolia que té entre mans me’l redefinix: és un panxacontent. Una joveneta, aïllada per les estridents melodies dels seus auriculars, també ens acompanya. L’una no toca peus a terra, l’altre ens mira de gaidó.

Així com la pluja amaina, deixem arrere Transleithània, l’antiga part hongaresa, per a endinsar-nos en Cisleithània, l’antiga part austríaca. Eixa divisió secular és encara molt vigent. La frontera amb Eslovènia a Dobova esdevé el punt d’entrada de l’espai Schengen. Policies de dos exrepúbliques iugoslaves comproven identitats. El grup de hooligans que alterava la pau del comboi abaixa el volum per uns moments, encara que la seua presència alentix el pas. A l’exterior el riu Sava, sotjat per muntanyes emmurallades, baixa cabalós sense interrupció. Eixe torrent paral·lel a les vies del tren ens espenta cap a Sevnica, un nou lloc de peregrinació dels votants del Partit Republicà dels Estats Units d’Amèrica: és la població on Melania Trump va créixer quan Knaus era encara el seu cognom. 

Foto: David Córdoba Bou.

Arribem a la capital eslovena. L’estació està a pocs metres del riu Ljubljanica i, de nou, més fronteres mentals. Com Slavoj Žižek ironitzà fa uns anys, el corrent que dividix la ciutat és “també” el límit geogràfic oficial entre els Balcans i l’Europa central. El filòsof apuntava que a la banda del sud hi ha l’horror i el despotisme oriental, on les dones són colpejades i violades i els agrada, mentres que a l’altra part hi ha Europa i la civilització, on les dones són colpejades i violades, però no els agrada. Era, evidentment, una crítica a la visió barbàrica i estereotipada de la regió balcànica.

Entren més turistes, però no per molt de temps. Tenen la clara intencionalitat de visitar el llac Bled, com queda certificat quan en un parell de parades desapareixen d’escena. I així és com, entre un escenari d’infinits kozolec o pallers aixoplugats per serralades càrstiques, a Jesenice ens introduïm en el túnel de Karavanke. Construït per l’emperador amb la intenció de connectar Trieste amb la Caríntia austríaca, són vora huit quilòmetres de foscor. El carrisqueig passa a un primer pla sonor per primera volta. La foscor es veu pertorbada per tots aquells passatgers que miren els seus dispositius mòbils. La il·luminació blanquinosa delata les cares presents, però no de tot el món. L’efígie del vell partisà desapareix per uns minuts engolits davall la muntanya. Quan la llum natural ens lleva la monocromia, el desaparegut és ell. La llibertat de poder desconnectar-se.

Estacionem a Villach i en la cambra apareix una dona major prenent posició. Tres sacsejades de vagó i la conversa s’enceta. Fent una miqueta de barcella, Ružica, iaia de dos criatures en un poble tirolés, em regala una mandarina. “Del meu hortet de Dalmàcia, cent per cent bio”, indica en un alemany croatificat. M’alce per a anar al lavabo. En la cabina del costat, aquells dos, el del mòbil i el del vi, dormen plàcidament. Cadascú, això sí, aferrant-se a les seues pertinences transfigurades en autèntics tresors. En un altre seient un hieromonjo ortodox carregat de llibres subratlla i pren uns apunts indesxifrables. Pel corredor, un altre revisor em comprova el bitllet. 

Els treballadors dels ferrocarrils també són dignes d’estudi. Un pèl-roig oferint cafés que ningú mai compra, un altre assegurant el funcionament de la maquinària i, com no, el conductor, a qui no tinc el gust de conéixer. Llavors recorde la pel·lícula de Milos Radović, Dnevnik masinovodje (2016), Diari d’un maquinista, en què Lazar Ristovski, seguint el patró d’aquell conte de Quim Monzó, “Vida familiar”, desitja que el seu fill i deixeble, un iniciat en el món de la conducció sobre vies, atropelle algú per tal d’acabar amb l’ansietat d’eixe moment que tard o d’hora arribarà.

De sobte un xiquet em voreja fent la figuereta. Òbric els ulls. M’he quedat adormit. Mentrestant les fàbriques i els arbres tallats es fonen amb els boscos dels Alps austríacs. Hem entrat en la zona on predomina la comoditat de la bona qualitat de vida. El tren deixa de serpentejar i arriba a Salzburg, on he de baixar, encara que el recorregut no s’acaba ací. Són pocs els quilòmetres que separen la ciutat de l’estat federat de Baviera. Els pocs minuts d’endarreriment seran motiu de dimissió del director general de la Deutsche Bahn, com passa cada any. D’això, però, ja no oferiré testimoni. En tot cas, com deia Saramago, “el viatge no s’acaba mai, només els viatgers s’acaben”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email