Mafiosos confinats

VALÈNCIA. Diverses cadenes perpètues son les que encaixa Leoluca Bagarella, un dels capos de la Cosa Nostra més perillosos de tots els temps. Com ell, centenars de mafiosos viuen aïllats pel règim carcerari més dur, el 41-bis, un sistema ideat per a trencar lligams entre condemnats i familiars i evitar que es seguisquen donant ordes des de les presons. La pandèmia podria fer esclatar tot això per l’aire.

Gener de 2020. Presó de Sàsser, Sardenya. Al final d’un corredor hi ha una saleta, amb una taula, una cadira i una webcam. A l’altra banda, a més de sis-cents quilòmetres de distància, desenes de persones esperen sentir una veu. Però no la sentiran. No eixe dia. En menys d’un segon, el presoner li pega un mos a l’orella al policia penitenciari que l’estava traslladant des de la seua cel·la fins a la saleta de la webcam. Leoluca Bagarella, de 78 anys, no vol parlar i ho deixa ben clar.

Bagarella, don Luchino, és un dels mafiosos més  perillosos d’Itàlia. Del clan dels corleonesi, va ser entre 1993 i 1995 capo dei capi, cap suprem de la Cosa Nostra siciliana. Porta a l’esquena desenes d’assassinats. Sumen més de cent, inclús el d’un xiquet de 13 anys a qui ordenà segrestar, matar i desfer-se del cadàver amb àcid. Són també diverses les cadenes perpètues que el mantenen en la presó, condemnes que a Itàlia són legals des de fa anys, sobretot des que es va encetar la guerra de la màfia contra l’Estat. 

El que també és legal al país transalpí és un sistema d’empresonament especial. Don Luchino el coneix bé, el 41-bis. Un nom corrent que podria semblar una adreça qualsevol. I en certa manera ho és, una adreça que compartixen més de sis-cents condemnats a Itàlia: el 41-bis els porta a una de les tretze presons de màxima seguretat que hi ha en el país i els aïlla pràcticament de per vida. 

Un aïllament extrem

Si durant la quarantena que ha viscut mig planeta a causa del coronavirus vos heu sentit ofegats, angoixats i enclaustrats, penseu en les vint-i-dos hores al dia que els condemnats al 41-bis viuen tancats en una cel·la individual. Clar que probablement no sou delinqüents o presumptes delinqüents sanguinaris, com els que reben este tractament. Els mafiosos més perillosos que estan sotmesos a tal règim ixen al pati dos hores al dia, de manera individual, no poden rebre objectes de l’exterior i tenen prohibit vore els fills. Només poden tindre contacte amb cinc persones, no poden disposar de més d’un llibre a la vegada i només compten amb dos visites al mes d’un hora cadascuna a través d’un vidre antibales. 

És un sistema pensat específicament per a trencar la corretja de transmissió de les tradicions mafioses, una manera d’impedir que els bosses continuen donant ordes des de la presó i, sobretot, que ho facen a través dels seus descendents. La màfia, ja se sap, és un negoci eminentment familiar. Estes extremes mesures estan ideades per a aïllar socialment els condemnats i provocar confessions. És per això que no li han faltat crítiques i denúncies. Entre 2003 i 2013, com a resultat de les seues visites periòdiques a les presons italianes, el Comité per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa va definir el 41-bis com “altament perjudicial per als drets fonamentals dels detinguts i amb efectes sobre l’estat de les condicions somàtiques i mentals dels presoners”. 

I ara pot vore’s afectat per la pandèmia mundial que tot ho està trastocant. Leoluca Bagarella, junt amb molts altres caps, podrien eixir de la presó a causa del coronavirus. Així ho van demanar els familiars, que veuen inhumà que els deixen tancats, tot i l’avançada edat de la majoria d’ells.

La forma i raó de ser d’esta norma es va engendrar en plena guerra de l’Estat contra la màfia. Concretament, el 19 de juliol de 1992. Aquell dia una bomba va explotar a via d’Amelio, a Palerm. El jutge Paolo Borsellino i cinc escortes van ser assassinats per la Cosa Nostra. Al sendemà el ministre de Justícia de l’època, Claudio Martelli, va signar les primeres mesures del famós 41-bis. L’Estat volia demostrar mà dura contra la màfia, tres mesos després, a més, de la matança del també jutge Giovanni Falcone, la seua dona i tres guardaesquenes. 

Ambdós magistrats havien treballat en una norma rígida contra els mafiosos, però no s’havia arribat a aplicar perquè l’Estat la considerava desmesurada. Però tot canviava amb els dos personatges visibles de la lluita contra la màfia morts en sanguinaris atemptats. Una de les primeres reaccions va ser el trasllat, a l’endemà de la mort de Borsellino i en plena nit, de vora 50 detinguts i altres 500 reclusos de la presó de l’Ucciardone, a Palerm, fins a l’illa de Pianosa. Ucciardone era en aquells dies coneguda com el Grand Hotel Ucciardone, pels luxes i les festes dels mafiosos en la cèntrica presó, molt propera a l’Hotel Des Palmes.

Podríem dir, al respecte, que els assassinats de Falcone i Borsellino van marcar un abans i un després en la cruesa de la màfia siciliana, però no seria just. N’hi hagueren molts abans i molts després, centenars de víctimes durant dècades, assassinats amb dinamita, amb pistoles, amb les pròpies mans o de qualsevol altra brutal i feroç manera que se’ns puga ocórrer. I Leoluca Bagarella va tocar tots els pals. 

Bagarella, el sanguinari

Qui és este mafiós que als seus vora 80 anys encara planta cara a l’Estat? Per a parlar de don Luchino cal anar arrere. Viatgem al Palerm de 1950. Els corleonesos no eren ningú, o més ben dit, eren considerats uns bèsties. La Cosa Nostra, la màfia siciliana, estava dominada per famílies quasi aristòcrates entre les quals relluïen noms com Stefano Bontate, Salvatore Greco, Cesare Manzella, Michele Cavatoio o Tommaso Buscetta. Gent de bé de la màfia. Trens de vida aburgesats, luxes i connexions amb les xarxes dels Estats Units després de la famosa reunió de l’Hotel Delle Palme. Mentrestant, els de Corleone eren menyspreats per l’elit de la capital com uns sanguinaris amb boina. 

Però les tornes van canviar. Els corleonesi es van fer forts a base de talonari, com quasi tot en esta vida. Entre finals dels 50 i principis dels 60 es va dur a terme una reordenació urbanística que va assolar encara més la ja malmesa Palerm, ciutat devastada durant la Segona Guerra Mundial. Adéu vil·les modernistes, hola brutalisme de formigó. La que fins aleshores s’havia considerat la París del sud, ciutat de dinasties empresarials de viatgers anglesos establits a finals del XIX, es convertia en un niu de ciment i bitllets baix mà. 

I amb diners, torrons. En este cas, armes. Els corleonesos comencen a imposar un imperi del terror. Primer reordenen la cúpula mafiosa. Els anys 70 i 80 son especialment durs i liquiden pràcticament el clan Cavatoio. Però el cap dels corleonesos és detingut i hereta el càrrec Totó Riina, la principal connexió amb el nostre protagonista. Riina es casa amb Ninetta Bagarella, germana de Leoluca, qui passa a ser el cap militar del clan. 

I diem militar perquè el que vindrà a continuació serà una autèntica guerra.  Entre 1981 i 1983 els corleonesos arrasen amb totes les famílies mafioses palermitanes. Aniquilats. Són anys de morts diaris, bombes, tirotejos pel centre de la capital que fins a pocs anys abans encara feia olor de gesmil i taronger. Se salva de la massacre Tommaso Buscetta, que fuig a Brasil, on tenia un imperi muntat a partir del contraban. Tornarà a Itàlia només per a tirar de la manta, un dels primers pentiti de la història cantant davant del jutge Falcone. 

Però aleshores ve la segona guerra, la guerra contra l’Estat. La magistratura comença a conéixer de veres, per primera vegada, les estructures mafioses, eixes societats paral·leles que durant dècades han mogut els fils en la clandestinitat. Les declaracions dels penedits, junt amb les indagacions de jutges com Borsellino i Falcone, provoquen desenes de detencions. Riina ho encaixa com un atac, i contraataca. 

Comencen a caure polítics, periodistes, policies, jutges. No sols Palermo era un camp de batalla, sinó que la guerra és duta fora de Sicília. Va ser Bagarella, de fet, qui va proposar que les matances abandonaren les fronteres marítimes de l’illa. Atemptats a Roma, Milà, Florència. Seguixen cantant els penedits. Un d’ells, Santino di Matteo, ho paga car. Bagarella ordena el segrest del seu fill, Giuseppe. El xiquet que mencionàvem al principi. Va estar segrestat durant més d’un any i finalment el van matar. El seu cadàver va ser dissolt amb àcid en una banyera, segons les investigacions. 

És també el mandante de l’atemptat de Capaci. Més de 500 quilos d’explosius en l’autopista A29, la dinamita que va acabar amb el Falcone, qui havia aconseguit la condemna de casi cinc-cents mafiosos a 2.665 anys de presó en el maxiproceso de Palerm. 

La fotògrafa contra la màfia

Una de les persones el cap de la qual també tenia preu era Letizia Battaglia, una dona que ha entregat la seua vida a la lluita contra la màfia. I ho ha fet a través de la seua càmera fotogràfica. D’ella és la poderosa imatge de la primera detenció de Bagarella, la il·lustració que acompanya estes línies. Era en 1980. 

“Encara recorde el moment. Érem dos o tres fotògrafs davant d’ell en l’instant d’eixir del jutjat. Jo estava molt a prop, m’agrada estar damunt, molt damunt. M’agraden les fotos plenes. Ell em va vore, em va mirar a la cara i va vore que era jo, una dona. Em va fotre una patada, però vaig disparar la foto. Em vaig alçar i vaig disparar encara algunes més mentres s’allunyava”, rememora la fotògrafa. “Aquell home ens feia por. És un salvatge que ha matat amb les armes, però també amb les seues pròpies mans. No podem tindre’l entre nosaltres”, lamenta en referència a una possible excarceració. “Si el trauen, me’n vaig d’Itàlia. No de Palerm, sinó d’Itàlia. No puc imaginar-me un món en què ell no estiga tancat. És una persona molt perillosa”, insistix a l’altra banda del telèfon. 

La fotògrafa, que té ja 85 anys, no creu en les presons, ni menys encara en el 41-bis.  “No estan mai aïllats. Sempre tenen contactes i gestionen les coses. Sempre hi ha algun corrupte que els ajuda, algun paperet que dona ordes. De fet, no han demostrat cap signe de rehabilitació. Com poden deixar-los fora?”, es pregunta. “No hi ha possibilitat de perdó. Jo soc una persona que oblida, però el que han fet és massa brutal, no sé com es pot perdonar això. Són més de trenta anys d’humiliacions i violència directa que hem aguantat com a poble. Hem patit massa”, es lamenta Battaglia. “No haurien d’eixir, no només pel que han fet, sinó perquè ho tornarien a fer. Palerm és una ciutat meravellosa que porta anys lluitant, però no ens hem pogut alliberar de la màfia. Hi continua havent molta pobresa, falta d’atenció per part del govern, mesures lleugeres… Sí que hi ha policies i magistrats que lluiten, però s’han quedat massa a soles. No tinc confiança en el sistema”.