X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

entrevista

Majo Siscar: "L’enemic del periodista no són les fake news, sinó la immediatesa"

28/07/2019 - 

VALÈNCIA. Força. Eixa és la primera paraula que ve al cap en parlar amb la periodista valenciana Majo Siscar (Pego, 1983). Després de viure huit anys en països de tota Llatinoamèrica i obtindre pel camí un guardó tan prestigiós com el Premi Internacional de Periodisme Manuel Alcántara (en 2017), Siscar es va decidir a arreplegar algunes de les cròniques concebudes a l’altra vora de l’oceà. El resultat és Tremendes (Editorial Pruna), un llibre que posa el focus en les dones lluitadores de Llatinoamèrica i que ha vist la llum enguany mateix. Ho conta a Culturplaza amb una energia envejable.

“Realment, Tremendes no és una cosa d’un dia per a un altre. És un recull de reportatges, tres dels quals són inèdits. Jo vaig estar quasi huit anys en Amèrica Llatina, amb base en Mèxic, però també viatjant a uns altres països de Centreamericà. Per exemple, vaig viure a Hondures quan era el país més perillós del món. Als mitjans el que més els interessa són les morts, la sang... Però jo volia saber com afecta tot allò a les víctimes sense caure en un enfocament victimista. Em pareix fascinant la manera en què es reinventen front a les precarietats, front a les tragèdies”, conta Siscar, que defén la importància de contar informacions des de la mirada de les dones per descobrir eixa altra realitat i diu que, malgrat tot, hi ha motius per a la esperança.

“És el que fem els periodistes, al cap i a la fi. Potser no podem canviar el món, però sí motivar a la gent a fer-ho amb exemples d’eixe canvi. En Tremendes, totes les històries tenen eixe punt en comú: busquen canvis”, afig. Siscar, que actualment exercix com a periodista freelance per a diverses capçaleres (i ho compagina amb unes altres tasques comunicatives), conta que fa poc que va a tornar, una altra vegada, de Mèxic. “He tancat una sèrie de reportatges sobre la vulneració de drets humans relacionats amb el capital espanyol que hi ha al país”, assenyala esta periodista camaleònica que clava els ulls en l’horitzó llatinoamericà amb una mirada molt compromesa. Sosté que cal temps per descobrir els relats més profunds i, malgrat la precarietat, defensa amb dents i ungles el verdader sentit del periodisme. Encara queden moltes històries a contar. 

-Hi ha molts prejuïns al voltant de Llatinoamèrica, com la violència o el tràfic de drogues. Com es viure allà realment? Són veritat estos prejuïns?
-Llatinoamèrica és molt diversa: depén molt del país del qual parlem en concret. Però, en general, és molt intensa. Un país com Mèxic, per exemple, és molt intens per a bé i per a mal. La intensitat és addictiva, encara que també té contrapartida. La violència té moltes causes en molts països per la guerra contra les drogues. Hi ha una violència brutal en estos casos, i és cert que tens unes mesures de seguretat totalment interioritzades: sempre has d’estar alerta. 

Ara que he tornat a viure ací (encara que he tornat a Mèxic tres o quatre vegades), moltes vegades anava de nit caminant i, ostres, em pensava que estava allí, em posava alerta, i després m’adonava que no... Clar, no té res a vore. De vegades pot ser esgotador, perquè igual un dia baixes la guàrdia i t’assalten, o puges a un taxi que no toca... Però, malgrat tot açò, Mèxic té uns colors i olors fascinants, és molt atractiu i té molts matisos. Si t’agrada contar històries, no t’avorrixes mai.  A més, pots anar una nit a escoltar jazz i una altra, a una brega de galls. Et pots sentir a Europa un dia, i al sendemà, enmig d’un estereotip del país. 

-Pilar Rubio, editora especialitzada en viatges, deia en una entrevista: “Els llibres de viatges estan en crisi perquè viatjar s’ha convertit en una cosa banal, superficial i narcisista”. En eixe sentit, hi ha una visió massa turística de certs llocs de Amèrica Llatina? Una visió que no contempla la verdadera realitat d’estos països? 
-Totalment. De la mateixa manera que hi ha fast food, hi ha fast turisme: el viatge forma part de la cultura del consum. Hi ha un turisme de selfie, de fer-se la foto i no aprofundir en la realitat del país. I evidentment, si vols una història profunda, has de passar temps allà. Jo no haguera pogut escriure estes històries en tres mesos a Mèxic. Has de fer-te amb la gent, conéixer els codis... Però sí: probablement, la gent es pensa que Ciudad Juárez és narcotràfic i violència. No obstant això, açò també passa, per exemple, a Cancún. Inclús diria que més. 

Ara mateix tot està absorbit pel capital. Vas a Medellín i pots fer el tur de Pablo Escobar. Segurament passarà el mateix amb el Chapo d’ací a poc temps. Al capitalisme li té igual el dolor, però no només és una responsabilitat del periodisme, sinó del sistema. Jo he treballat des de Público fins a la Razón, i la majoria de mitjans només volien notícies de narcos i tot això. Quan volia parlar del tema de l’aigua o els recursos naturals, que es una cosa importantíssima a Amèrica Llatina, no interessava. Les rialles, per exemple, no generen portades: ho fan les persones degollades. 

Foto: EVA MÁÑEZ.

-El tema de la sèrie de Pablo Escobar en Netflix, per exemple. Pareix que, d’alguna manera, amb productes així es pot inclús idealitzar a personatges com este... I el tema del tràfic de drogues és molt seriós en Llatinoamèrica. 
-Convertir en ficció un personatge d’estos és idolatria. Això, per un costat; per l’altre, és simplificar tremendament el problema. Però bé, és part d’un negoci. Escobar s’ha mort i no s’ha acabat la violència de les drogues. Pareix que ens agraden els roïns, la gent que d’alguna manera trenca els límits. Estos personatges, no obstant açò, han sigut els responsables de milers d’assassinats i formen part d’un engranatge: no oblidem que el principal consumidor de droga és Estats Units. És pervers: es creen moltes contradiccions. 

-Quina relació té Espanya amb Amèrica Llatina?
-Seguix exercint com a potència colonial. La majoria d’empreses de l’IBEX estan allà. Quan la crisi espanyola es van traure diners d’Amèrica Llatina. Jo vaig estudiar allà i havia de ser del BBVA per a ser alumna. Tota l’administració mexicana és del BBVA. També totes les empreses de construcció, de gas (Endesa, Gas Natural, Repsol, Iberdrola)... totes estan allà. Estan allà com en uns altres llocs, és veritat, però el fet és que Espanya és el segon inversor estranger a Mèxic després d’Estats Units. I, d’alguna manera, s’aprofiten dels llaços culturals, eixa cosa horrible de la “madre patria” per obrir moltes portes, per estar en certes esferes.

No oblidem que en Llatinoamèrica hi ha estats amb moltes desigualtats, molts estrats socials. La classe dirigent seguix sent els rebesnets dels criolls, dels colonitzadors. N’hi ha excepcions, però jo recorde l’arribada de Felipe González a Llatinoamèrica i es passejava tot satisfet, com a casa. Les empreses que van a Amèrica Llatina van de la mà dels polítics espanyols. Pedro Sánchez, a començaments d’any, va anar de visita amb una colla d’empresaris. I és relativament normal, però el tema és com es fan els negocis.

Com dic, s’aprofiten d’esta aura d’influència espanyola postcolonial per passar-se licitacions per on volen; licitacions i coses que ací, baix el nostre codi ètic, no es farien... l’Agència de Cooperació espanyola o el Centre Cultural d’Espanya són la cara amable de tot açò, però després es fa el negoci d’una manera que no és justa. Si ací hi ha corrupció, allà n’hi ha el triple. El cas de Florentino Pérez. Després d’autoritzar el partit del Boca-River ací, a Madrid, va aconseguir una concessió de carreteres allà. És casualitat?

A banda d’açò, és cert que és meravellós anar a Amèrica Llatina i entendre’s amb la gent. Culturalment estem molt a prop. Qualsevol llatinoamericà és més paregut a un espanyol que un finés. Això és bonic. Compartim arrels: el catolicisme, o el sentit de la família. Mèxic i Estats Units estan al costat, però no té res a vore l’invidualisme nord-americà amb el sentit col·lectiu que hi ha a Mèxic. El pes de la família és més paregut entre Espanya i Llatinoamèrica. També la manera en què tractem l’espai públic, potser pel clima, etcètera. 

-Va sorgir el debat de si Espanya devia demanar perdó per la conquista d’Amèrica. Què en penses tu?
-Crec que és un problema d’Espanya no voler enfrontar el passat. Per això tenim morts a les cunetes. No es reconeix que es feien atrocitats ací fa anys i si ja costa demanar disculpes per coses recents, com per a fer-ho després de 500 o 600 anys... Però jo crec que sí, que s’hauria de fer. 

No estem parlant d’anar a buscar els nets de Cortés (de fet, segurament seran mexicans). És més reconéixer que hi va haver moltes massacres, que es varen expoliar molts recursos... Crec que estaria bé que es reconeguera des d’Espanya. També es veritat que podríem reflexionar sobre si va ser una tàctica de maniqueisme polític per part de López Obrador, el president de Mèxic. És cert que va dir això d’Espanya, però no va qüestionar certes relacions colonials que també tenen ells amb la gent... Hi ha moltes contradiccions. 

Malgrat això, la reacció dels polítics espanyols va ser molt patètica. I amb açò no vull dir que no valore els vincles culturals que hi ha. L’herència espanyola té també coses bones: genera societats híbrides i tot això. Però, com he dit abans, és tracta de fer un exercici d’humilitat. 

-Com veus els panorama comunicatiu a Espanya amb amenaces com les fake news o la sobresaturació informativa?
-Crec que l’enemic del periodista no són les fake news, sinó la immediatesa. Les notícies falses han existit sempre: pense en Orson Wells, que segurament ho va fer també per a criticar que la societat comprava certs discursos sense reflexionar. És cert que les xàrcies permeten ara un  ressò major, però és un absurd vore qui trau la noticia més ràpid. Deuríem competir per contar la millor història, no per llançar-la els primers. 

A més, tots els mitjans tenen inversors: són empreses i tenen una influència política. Per tant, és un panorama molt complex. Una altra cosa que em preocupa és la “política de les declaracions”: els mitjans repetixen les declaracions en lloc d’eixir al carrer i vore com afecta a la gent el motiu de les declaracions. Abans hi havia més profunditat. Els dominicals són més suaus que fa 20 anys. I quasi tot és, desgraciadament, de “talla i apega”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email