cultura » contra natura

‘Mansplaining’ verbal

La por, més que al paper en blanc, és sovint a com enfocar el tema triat

7/12/2023 - 

Els diumenges a la nit em venen al cap, puntualment, sense excusa, les fòbies vilamatianes sobre l’escriptura. Com és sabut, en una de les novel·les de l’autor barceloní la trama es desenrotlla a partir d’una idea, la impossibilitat d’escriure. El buit de la pàgina palpitant. El silenci intel·lectual. La constatació d’un fracàs, potser del gran fracàs.

L’amenaça per a mi no és la manca d’un tema, sinó la convicció que cap d’ells té la mínima importància. És diferent.

Cada diumenge pense en escriure un mail decebedor, informant els responsables de coordinar els números de la precarietat de la meua imaginació, la pèrdua de tota certesa, i demanant-los disculpes per la contrarietat. Com passa sempre, em convenç, el mutis de l’escriptura quedarà en un affaire personal, perquè ningú enyorarà una diatriba més en un país de diatribes creixents. Tinc el mail redactat molt abans de posar una sola paraula d’esta columna contra natura.

Hi ha vegades que em trobe moralista, que és una de les pitjors acusacions que es podrien atribuir a un escriptor. O la pitjor, potser, competint amb altres com la ingenuïtat, la previsibilitat o el sobrecàrrega sintàctica.

Moralista no, per favor. Qualsevol cosa menys moralista.

Manifestar una veritat amb cert grau de contundència és un impuls poc saludable. Mansplaining verbal. Si el dia que es publiquen torne a llegir els articles que he escrit sobre els bous i la cultura, la cabra de la legió o la fatuïtat de la burgesia valenciana, redactats amb certa pudor mal dissimulada, és per a calibrar l’envergadura de l’error o per a alleujar la meua negativitat rescatant, almenys, una sola frase que meresca la pena. Els insults en Facebook o en Twitter són poca cosa, de veritat, circulen pels grups de Whatsapps dels amics com una forma de diversió. Perquè el cinisme és una tàctica de supervivència.

Pense igual de tants i tants articles que llig en diagonal. Des de la primera frase podríem estalviar-nos la resta de l’argumentació. Siga a favor o en contra de la llei d’amnistia, alertant obstinadament del trencament d’Espanya o glossant les virtuts de la valencianitat (que són incomptables, per favor). Doctrinals, benpensants i moralistes; a vegades no trobe la diferència amb els frikis que es reunixen en Ferraz per a resar el rosari.

Tinc el mail redactat alertant de la meua paràlisi verbal, ho promet. És breu, directe i cordial. Una contribució desapassionada, en nom de molts i moltes, al progrés i el benestar de la civilització.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio