Maria, senyora de Montpeller, la bona reina - Rosa Roig Celda

FORTALENY. Ser valenciana i celebrar la història valenciana significa també celebrar la valentia de les reines de la Corona d’Aragó, conéixer les batalles que van lliurar, les que van guanyar i també les que van perdre. M’interessa especialment, per l’oblit i la manipulació a què continua sotmesa, Maria, senyora de Montpeller, mare de Jaume I, a qui li deu la corona d’Aragó el fill, aquell a qui el 28 de setembre de 1238 es rendiren les terres i la ciutat de València. Maria, la bona reina, la mateixa que va morir a Roma el 21 d’abril de 1213 defenent els drets dinàstics del seu fill al qual instituí el seu únic hereu i a qui deixà davall la tutela del Papa, una estratègica decisió per al futur del rei i de la corona. Per a nosaltres, doncs.

Em reclame hereva d’aquell poble sobirà del rei Jaume i la reina Violant d’Hongria que va viure a Fur de València i que hauria de saber i repetir l’autèntica història d’una reina, d’una mare i d’una conqueridora: Maria, senyora de Montpeller i reina d’Aragó, la bona reina que reposa en el Vaticà, i de qui hauríem de contar una història com la que ara contarem…

La història de la bona reina Maria

La història de hui és de fa molts i molts anys de quan, com conten les cròniques, entre l’Albufera i la Devesa es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, francolins, llúdries, ascles, morells, roseta, siseta, tètol, i toros braus i serpents criminoses. I més bèsties encara, com cérvols i llebres i cabres salvatges. I encara més vos diré, perquè fins i tot hi pasturaven camells. Sí, camells ho puc ben jurar!

En la història que vos contarem se sent la remor de la música de les poetes andalusines que dominen el vers i el ritme de la càssida per a jugar entre síl·labes llargues i breus i s’acompanyen dels llaüts, dels quals en són mestres. Elles formen part d’un poble que ha d’eixir de Balansiya perquè els cristians, capitanejats per Jacmú el Tirà, les expulsa d’estes terres que les han sentides cantar seguint una tradició de més de mil anys. I entre nosaltres queden els versos d’Amat al-Aziz, al-Abbadiyya, de Hind, la llaütista i de Zaynab, Hena i al-Arudiyya.

Jaume I, fill de Maria de Montpeller i de Pere d’Aragó; net de la princesa de Bizanci Eudòxia de Comné i de Guillem de Montpeller; amant espòs de la reina Violant d’Hongria, neta dels emperadors i emperadrius de Constantinoble, entrà en la ciutat de València, amb la reina, la seua estimadíssima esposa i consellera. València ja no seria més andalusina, ni les gents dirien més el nom sarraí de Balansiya. I ell, seria per sempre més recordat com a Jaume el Conqueridor.  Seua era València.

Però és bo contar la veritat i saber que si Jaume I arribà a les portes de València va ser perquè molts anys abans, sa mare, Maria, la bona reina, guanyà la batalla al batallador, el cruel i ambiciós pare de Jaume I, Pere el Catòlic, que volia divorciar-se de Maria i desheretar l’infant.

La bona reina Maria acudí a Roma, on l’havia cridada el Papa per a determinar la demanda de divorç de Pere. Estava cansada, malalta, però no es deixaria véncer fàcilment. I plantà cara i es mostrà com la dona resistent i valerosa, senyora de Montpeller, que tenia dret a consolidar un llinatge que començà amb sa mare, Eudòxia. Demanà justícia per a ella, per a sa mare, per a les seues filles i per al seu fill.  Com conten les cròniques: justícia pels seus drets de mare, justícia pels seus drets d’esposa i justícia pels seus drets de dona.

Els joglars i les joglaresses de les terres occitanes cantaren la bondat i el coratge de la reina Maria així:

La comtessa Na Maria,

tant és bona, Déu em salv!,

que no en conec cap altra

amb tant de bé i tan poc de mal.

Excepte, heu de saber-ho,

si se li fa mal fet i mal.

La història de hui és la història de Maria, senyora de Montpeller, mare d’un rei i filla d’una princesa bizantina, emparentada amb la gran Teodora i amb el llegendari emperador Manuel, i amb la seua filla Anna Comné, que escriu en el segle XI l’Alexiada, una obra referent per a la política i la història europea.

La iaia de Jaume I, Eudòxia de Comné, a qui la filla anomenava imperatrix, arribà quan només tenia 12 anys a Montpeller des de Constantinoble, la ciutat de les aventures de Carmesina i Tirant, la ciutat que estava prop de Gal·lípoli, allà on les dones almogàvers demostraren el seu coratge, tal com es conta a les cròniques.

La batalla fo molt forta, e les nostres fembres, (...), defensaven tan gallardament que meravella era. Que en veritat, n’hi havia dona que s'hi trobà que havia cinc ferides en la cara, que encara es defensava així con si no tingués mal.

La princesa Eudòxia que s’havia criat en el culte i ric Imperi de Bizanci, arribà d’Orient molt jove i es trobà en arribar a estes terres estranyes que el seu promés, al qual no coneixia, s’havia casat amb una altra dona. Això no la va detindre i no va tornar a la luxosa cort d’Orient sinó que va decidir acceptar un nou matrimoni, ara amb el senyor de Montpeller, una rica ciutat del Mediterrani, amb una única condició que tant si tenien un fill com si era una filla, heretaria les possessions de son pare i es convertiria en el senyor o senyora de Montpeller.

Eudòxia va tindre amb Guillem de Montpeller una filla, per nom Maria, volguda pels seus vassalls, però repudiada per son pare, que va decidir no complir la promesa que li havia fet a la seua esposa. Era la nostra bona Maria. A qui son pare també li negava el que era seu. Eudòxia de Montpeller es convertí en l’Emperadriu dels Trobadors i la seua filla, Maria, en l’hereva que son pare intentà desheretar per tots els mitjans. Sense aconseguir-ho. Per dos vegades la ciutat exigí que Maria fora la senyora de Montpeller. I la història de l’emperadriu Eudòxia, tancada en un convent, trista i abandonada, la van cantar els trobadors. Perquè la terra de la reina Maria i del rei Jaume era Occitània, la terra de l’amor cortés, la dels trobadors Guillem d’Aquitània o Marcabrú i de les trobadores com Garsenda de Provença, la cunyada de Maria, o la Comtessa de Dia.

Era també la terra del trobador Folquet de Marsella, que canta sobre Eudòxia “mestra i guia de tot el valor, de tota la cortesia i de les belles maneres”. Però, ai, las!, el cant dels trobadors provocà que el malvat Guillem acusara la dona d’haver-lo enganyat i aprofità per a desterrar-la de la cort. A ningú trobà la princesa Eudòxia per a que la defenguera. I com Elionor d’Aquitània, que perdé la corona de França, Eudòxia va ser acusada falsament i repudiada. I el fruit del seu ventre apartat del senyoriu. La princesa sumida en el dolor i la tristesa buscà refugi en el monestir d’Aniana, on conta la llegenda que visqué com a presonera de la família del seu espòs fins que Maria, la seua filla guanyà la batalla per les dos, a Roma.

Abans de la batalla de Roma, on va morir i on reposa, al Vaticà, Maria va haver de lliurar més guerres. El seu cruel pare, quan l’autèntica hereva del senyoriu de Montpeller només tenia 11 anys, la casà amb un vescomte de 40. Allunyant-la del que era seu. Però Maria quedà viuda ben prompte, li tocà pledejar perquè no li volien lliurar l’herència que li pertanyia, 100 marcs d’argent. Guanyà el plet i tornà a la ciutat. Son pare la casà novament, la tornava a allunyar. I Maria tingué dos filles, Matilde  i Peronella, de les quals va ser separada al cap poc de temps. I repudiada pel comte que volia un hereu mascle.

Si Maria de Montpeller haguera viscut en el segle XXI, hauria tingut una còpia del Liber Manualis de la comtessa Duoda. Com a Maria, a Duoda l’havien separada dels seus fills, però no volia renunciar a educar-los, i per això va escriure  el primer tractat pedagògic de l’edat mitjana, una joia entre la filosofia i la poesia, un poema sense heroi com diuen les que saben. I Maria hauria trobat consol per a les filles:

Que Déu omnipotent [...] vos beneïsca [...] que vos done en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra, el vi i l’oli, amb tots els altres béns vos ragen en quantitat.[...] Beneïdes sigueu a la ciutat. Beneïdes al camp. I beneïda la vostra joventut.

“Beneït sigues tu també fill meu, Jaume, a qui han arrancat amb només tres anys del meu costat per a deixar-te com a penyora en mans del comte de Tolosa, Simó de Montfort. El teu pare, Pere el Catòlic, es mostra cruel, i per això deixaré escrit en el meu testament que en morir jo siga el Papa i no ell qui custodie la teua vida”.

La reina, sàvia i recta segons les cròniques, feia l’últim testament a Roma, el 1213, i declarava que l’infant Jaume era el legítim rei d’Aragó i el seu hereu universal. Poc temps després moria. Guanyadora de batalles. Conqueridora de drets.

Anys abans a la reina Maria, el seu marit bel·licós, violent i balafiador, ja li havia pres una filla acabada de nàixer, Sança, germana de Jaume I, per a donar-la en senyal i pagament d’un deute al comte de Tolosa. La reina, casada un any abans amb el rei d’Aragó i comte de Barcelona, ha sigut obligada a signar que renuncia als drets d’herència del senyoriu de Montpeller, amb coratge es revoltà contra el marit i deixa per escrit el testimoni de la crueltat de Pere, i la fermesa i valentia de la seua voluntat.

Montpeller, any del Senyor 1205

Veient i considerant que estes convencions van en detriment meu, no he volgut aprovar-les ni confirmar-les. També per part del rei, el meu marit, he estat objecte d’indignes amenaces; he estat amenaçada de ser abandonada, i crucificada, i no obstant no he volgut aprovar el que ell havia fet; i dic més: “Mai ho aprovaré”. El rei Pere, el meu marit, veient que per la força no em deixaria véncer amenaçà, si no consentia la seua voluntat, a no prestar ajuda a la ciutat i les gents de Montpeller, a les quals abandonaria per sempre més perquè el rei no volia tindre una terra, una senyoria o una dona, o qualsevol altra cosa, de les quals no poguera disposar a la seua voluntat.

I jo, alçant la veu, li diguí vàries voltes: per què voleu, oh senyor, defraudar-me? I ell, enrabiat, em cridà que ell ja s’havia compromés en nom meu. I marxà, aïrat.

Quedí sense consellers i amics sense saber què fer… I com no podia fer res més, i per evitar que el rei complira amb les seues amenaces vaig dir “Ho aprove per la força”. I he aprovat tot això, i a més a més ho he jurat, però coaccionada amb molta violència.

Maria, senyora de Montpeller, comtessa de Barcelona i Reina d’Aragó

Este és el crit valent d’una dona que usa la paraula com a arma i s’oposa amb la paraula  a la tirania d’un rei injust. És el temperament de la reina que no es rendix.

Jaume I, fill de Maria de Montpeller i net de la princesa Eudòxia, ens parla d’elles. Sap que han sigut els instruments del destí per tal que es convertira en l’heroi que coneixem. Resolució, valor, coratge. D’elles els havia heretat. Per això deixa per escrit en el Llibre dels fets el que ara llegirem sobre la bona reina Maria de Montpeller:

De la reina Maria, nostra mare, volem aitant dir que, era la millor i més bona dona que havia en el món.  Que ella ho era en témer i honrar a Déu e en altres bones costums que en ella eren. I  ella és amada per tots los hòmens del món que saben dels seus patiments. E nostre Senyor la amà tant e li donà tanta gràcia que reina santa és aclamada.