Marta Romero: "Espere que el públic puga veure en la meua família, la seua"

VALÈNCIA. Encara no ha assimilat Marta Romera que la història dels seus avis podrà veure's a les pantalles de tot el país. El pròxim 26 de maig, Toda una vida es projectarà a les sales comercials, per mitjà de Filmin, i abans, avui mateixa, es preestrena al festival DocsValència. A les 20:30h als Cines Lys.

La cineasta castellonenca va començar a gravar aquest film en 2010, quan la seua àvia va ser diagnosticada d'Alzheimer. En un impuls per atrapar el temps i capturar tots els moments que aquesta visquera des d'aleshores, va registrar moments íntims i quotidians i també d'altres malauradament més dolosos com el seu ingrés a un geriàtric. Es tracta, ni més ni menys, que dotze anys de la seua vida filmats. En un documental on hi ha un altre protagonista important: Paco, qui roman com sempre al seu costat.

Assegura, en efecte, Romero que aquesta és una pel·lícula més bé d'amor i no de dolor. "No es registra el que se'n va, sinó allò que roman", sentencia la creadora. Una altra cosa ha sigut enfrontar-se a aquest moment com a neta. Sobre el procés, i també com veu el cine, conversa la cineasta amb Castellón Plaza.

-Com et sents? Amb la projecció es tanca un cicle?
-Doncs molt emocionada. A la preestrena de Barcelona va poder vindre el meu avi a veure-la i va rebre un aplaudiment de cinc minuts. Ara estic nerviosa i tinc una sensació estranya, és que són els meus iaios els que eixiran a les pantalles del cinema.

-No haurà sigut un camí emocional gens fàcil... En algun punt et plantejares deixar de gravar?
-Deixar de gravar no, perquè ja ho tenia automatitzat. Potser era fins i tot un mecanisme per a relacionar-me amb la malaltia i amb la meua àvia. No vaig deixar de gravar mai fins que vam decidir que ja s'acabava. Ara, és cert que hi ha moltes imatges que finalment no he volgut ensenyar. Sabia que eixe metratge l'havia de veure jo abans que ningú.

-Per què començares a gravar a la teua àvia?
-Tot va començar de manera inconscient. Tenia 21 anys i estudiava la carrera de Comunicació Audiovisual a Barcelona. La meua àvia escrivia un diari de manera molt quotidiana, apuntava per exemple que havia comprat eixe dia, ho feia per a recordar el seu dia a dia. Així que en una de les meues visites a Castelló vaig decidir gravar-la i la primera imatge que tinc d'ella és eixa. A poc a poc, vaig anar gravant-la més. Fins que aplega un moment que canvi el focus, perquè m'adone que el meu avi és qui la cuida a ella. En eixe moment deixe de centrar-me en la meua àvia i sobretot el mire a ell.

-Sense igual pretendre-ho, Toda una vida es converteix en una història d'amor molt més potent que altres fictícies.
-Totalment. El poquet que he descobert aquest temps és que creia que feia un documental sobre la malaltia i la memòria i, en realitat, era un documental sobre l'amor. L'amor en l'última etapa de vida dels meus avis.

 

-La filmació s'ha fet de manera molt casolana. Ara bé, el muntatge vas preferir deixar-lo en mans de Florencia Aliberti. Calia afegir-li una mirada externa?
-Sí. Parlem de 200 hores de metratge. El muntatge va durar més d'un any. Florencia ha sigut la muntadora principal, però després també va entrar Iván Guarnizo durant cinc setmanes i Lisa Fruchtman, com a assessora de muntatge. Ha sigut com una part molt destacable de la pel·lícula; realment és on s'ha fet la pel·lícula. Aquesta es va professionalitzar amb els anys, quan va entrar Distinto, però sempre vaig voler mantenir una forma de filmar més intima. Al cap i a la fi estàvem a casa del meu iaio o al geriàtric tota l'estona. No volia de cop tindre un equip de rodatge gran. S'haguera perdut eixa intimitat.

-Poses en pantalla el problema de moltes famílies. Recomanaries a qui estiga passant per una situació similar veure el film? O cal digerir abans el dolor?
-Sí que ho recomanaria. Hi ha decisions, com per exemple la de dur a una persona que estimes a viure a un geriàtric, que són difícils de prendre. Però a film es veu que és un lloc on estan ben cuidats. Dins de la pèrdua, també hi ha una forma d'acompanyar. Sempre ho dic, al final no és una pel·lícula trista. Hi ha molta gent major sola i la meua àvia va estar acompanyada fins al final.

 
-Afirmaves fa un any no tenir massa plans de futur. Segueix sent així?
-No, ara ja sí que estic amb una altra pel·lícula. En fase d'escriptura. En aquest cas serà un híbrid entre ficció i documental. També amb la mateixa productora.

-Després de dues obres que t'han tocat tan de prop, quin significat té el cinema a la teua vida?
-Al final és una forma d'expressar-me i comunicar-me. Em costa molt fer-ho d'altra forma. Crec que el cinema m'ajuda a sublimar algunes coses de la vida.

M'agrada fer pel·lícules que puga entendre tothom. Crec que és molt difícil aconseguir-ho, però és el que vull. Quan vaig al cine m'agrada emocionar-me. Hi ha emocions de molt tipus... Sense ser pretensiosa el que espere amb Toda una vida és que el públic puga veure en la meua família, la seua. Al final és una família corrent amb problemàtiques corrents.