X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CONVERSACIONES CULTURPLAZA

Martí Domínguez: “És bestial com el nazisme va aconseguir deshumanitzar per complet a les persones”

29/09/2019 - 

VALÈNCIA. Són els roïns roïníssims per excel·lència de moltes de les produccions mainstream hollywoodianes: els nazis. Des de les conegudes pel·lícules d’Indiana Jones amb Steven Spielberg darrere de la càmera fins a la cinta de 2009 de Tarantino, Malditos bastardos. Els eterns enemics que mai s’esgoten. Apareixen, sovint, retractats com uns bojos, uns extravagants, amb una ambició desmesurada per envair i sotmetre a Europa i molts dels seus pobles davall el seu imperi. Però, en realitat, no es així. Mai no ho ha sigut, com conta Martí Domínguez, director de la revista de divulgació científica Mètode, escriptor i autor del recentment publicat L’esperit del temps (Grup 62).

“Pensem que el nazisme és una cosa de quatre sonats. I no és així. A mi una de les coses que més em va impressionar és com tants professors alemanys i austríacs participaren activament en el nazisme. De fet, quasi el 90% del professorat austríac va participar”, conta a Culturplaza. L’esperit del temps vol reflexionar sobre el nostre temps, sobre l’arribada del feixisme i com, d’alguna forma, t’arrossega. És una força que moltes vegades no tenim suficientment en compte”, afegix. 

Per això, L’esperit del temps és una novel·la que aprofundix en les raons (científiques) que portaren a tants intel·lectuals i científics a donar suport al règim nazi. Ho fa mitjançant les falses memòries d’un psicòleg que, capturat al 1944 en el marc d’un programa de “desnazificació” i de conversió a la doctrina bolxevic, conta tot el que ha viscut. Un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia acompanyat de la complicitat de la comunitat intel·lectual. 

“Tots se’n van aprofitar. Alguns més actius, altres amb més passivitat, però igualment rebent fons i recursos per a la investigació. Cal pensar que el nazisme era un règim procliu a la ciència; una ciència aplicada, però els químics, físics, biòlegs, psicòlegs... estaven en la glòria. Ho tenien tot i més per a investigar”, assenyala Domínguez, que emfatitza així la racionalització que, malgrat el que es pot pensar, s’amagava darrere del nazisme. 

“Tot allò que feien els nazis ho pensaven i ho legitimaven des del punt de vista científic”, apunta l’escriptor. “Tenien grans debats filosòfics que apareixen als llibres; per exemple, sobre quin dret tenien de colonitzar Polònia i foragitar a tot el poble polonès. Al final, van concloure que sí que tenien el dret de fer-se amb eixe territori. Els debats no eren eliminar tota la població eslava, sinó eliminar-la amb una causa científica. Hi havia una legitimació per fer este tipus de neteja ètnica”. 

Ens acostem a la seu de la revista Mètode, al jardí botànic de la Universitat de València, per conéixer més a prop un dels períodes més foscos de la humanitat, il·luminat per la saviesa de Domínguez. Hi ha temes en què mai hauríem de deixar de posar el focus. 

Foto: KIKE TABERNER

-El protagonista de L’esperit del temps és un científic nazi que conta, en primera persona, tot el que ha viscut des d’eixe costat de la història. Com t’has acostat a un tema en què costa tant mantenir la distància o la imparcialitat? 
-Jo pretenc ser el menys neutre possible en la manera de narrar. Alguns diuen que al llibre hi ha molt d’assaig; altres, que hi ha explicacions que van caient com una gota fins angoixar el lector... Crec que l’escriptor ha de prendre partit. Seria fals dir que jo no vull denunciar una cosa perquè crec que hem d’escriure amb un desig de produir una emoció al lector i fer-lo distint. Que el llibre el transforme. Les bones lectures transformen les persones, de la mateixa manera que jo m’he transformat des que vaig començar a escriure’l. 

També em va passar amb el  meu llibre La sega, sobre la repressió del Maestrat. Soc distint després d’haver-lo fet. Les lectures han de tindre este paper. A banda d’entretindre, per suposat, també han d’alimentar l’esperit.

-Podem arribar a empatitzar amb este científic nazi?
-Podem. Crec que ningú està lliure de caure en este perill. En cap moment es justifica res, però també, d’alguna manera, s’explica quin va ser el brou de cultiu que va permetre que gent com Martin Heidegger o Asperger (el del síndrome d’Asperger, un personatge que apareix reflectit a la novel·la) acabaren com acabaren. 

Venien d’un ambient de postguerra (després de la guerra mundial) on els alemanys havien estat molt humiliats; d’un tractat de Versalles desgraciat (una errada bestial); amb una pobresa molt angoixant i amb una situació de crisi nacional i, també, des d’un punt de vista espiritual. Tot això, va fer ressorgir un nacionalisme feroç, on era difícil oposar-te com a individu, si no eres jueu o comunista declarat. Però, si eres un ciutadà normal, alemany... si et descuidaves, eres investit de les SS.

-És un dels eterns debats: malgrat el temps que ha passat, podria tornar a ocórrer alguna cosa similar hui en dia? 
-Mai seria exactament igual... però sí que podria vindre un règim totalitari. I, sobre tot, unes polítiques eugenèsiques que podríem resultar particularment inquietants: de fet, en esta línia, anem cap a un canvi social molt fort. 

En 20 anys tots tindrem els nostres DNI genètics, amb informació de les nostres malalties. Les assegurances la tindran, intentarem que els nostres fills no les patisquen... Estudiarem els nostres embrions perquè, evidentment, ningú voldrà tindre una malaltia dolenta o una esquizofrènia. I tot això produirà ciutadans de primera i segona. Gent que hi tindrà accés i una altra que no. 

Per exemple, als Estats Units això valdrà molt diners. En Europa pot ser ho pague la Seguretat Social, però allà no, i el resultat serà que hi haurà fills impurs i altres de purs. És possible que anem cap ahí, i ja no et dic si parlem d’Àfrica o Sud-Amèrica... Poden haver ressorgiments xenòfobs entre races que tinguen un accés a la tecnologia i d’altres que no.

En un lloc de treball: tu, a qui contractaries? A un que ha estat revisat genèticament o a un que no, que és una caixa de sorpreses i pot ser siga un esquizofrènic o tinga una malaltia que hagues de pagar-li? És perillós, perquè voldràs el que més seguretat et done per al teu negoci. 

Per això és tan important la bioètica: estar informats. El ciutadà viu d’esquenes a la ciència i esta va a una gran velocitat en molts aspectes.

Foto: KIKE TABERNER

-Però també passa ara, no? Hi ha sanitat pública i privada: diferències entre classes.
-Però la seguretat social ací et dona la mateixa cobertura o millor que la privada. És un dels gran èxits del nostre sistema de salut i del qual es parla moltíssim. Tenim un servei de salut excepcional, no el valorem prou. A Estats Units les factures són inassumibles. Hi ha gent que mor, que perd la seua casa... Coses bestials. 

-També es parla al llibre de la complicitat de la comunitat intel·lectual en tota esta política racial del règim nazi. Per què ningú en feia res? 
-Perquè, primer, feia molta por. Segon, perquè la comunitat científica va eixir molt beneficiada. El gran científic Max Planck va tractar de posar sentit comú i ordre... però açò implicava arriscar-se a perdre tot el seu poder i acabar en un camp de concentració. Heisenberg, el famós científic, va acabar investigant la bomba atòmica: podrien haver-la descobert abans que els americans, de fet era la seua arma miraculosa i, fins el últim moment, els nazis pensaven que anaven a guanyar la guerra per açò. 

Alguns sí que es varen oposar. A Thomas Mann no li feia cap gràcia el nazisme. Podria haver adoptat una actitud cínica; en canvi, es va oposar, se’n va anar a Estatus Units, i la sa casa va ser requisada. Ahí van fer un lebensborn, una casa per a xiquets, i van utilitzar totes les seues instal·lacions. Però inclús Stefan Zweig, l’escriptor de Moments estel·lars de la humanitat, un dels jueus més famosos i rics, no va voler escriure res contra el nazisme. Va morir exiliat. No era fàcil anar contra tants compatriotes i col·legues teus. 

De vegades tenim una mirada molt estereotipada, però sempre és bo posar-se en la pell de l’altre. Tu que hagueres fet? Tu hagueres perdut ta casa i posat en risc a la teua família? Te n’hauries anat amb la teua família? I a on? Amb quins diners? Freud no va voler exiliar-se fins a l’últim segon i va estar a punt d’acabar en un camp de concentració. Hem de pensar que es consideraven tan alemanys com els altres: no entenien per què havien d’exiliar-se. 

-Assenyales: “Massa sovint es trivialitza el nazisme com un moviment dirigit per uns quants il·luminats i desequilibrats. Però darrere hi era el món universitari i havia uns fonaments de caire filosòfic i científic de primera magnitud”. Hem tractat de menysprear-lo per tal de llevar-li importància? 
-És més desconeixement que una altra cosa. El nazisme té uns components molt estridents que assolixen altes quotes de deshumanització. El vore un jueu, un comunista, un opositor, com una rata. Com un insecte a eliminar. Quan trasllades això a la pantalla o a un llibre, has d’anar molt a poc a poc perquè no queden com uns autèntics pertorbats. Però, és un pertorbat el senyor Hans Beyer (gran historiador) que fa ver la tesi doctoral sobre els moviments de població entre Polònia i Alemanya i va participar en comandos d’extermini d’intel·lectuals polonesos? És realment un pertorbat? I tants com ell. Gent molt preparada en l’àmbit intel·lectual que anava en grups d’extermini i estava a les ordres de Hitler. 

Podria tornar a passar? I tant. I què faria, per exemple, la universitat? Res. Alguns s’oposarien, però després tots voldrien tornar als seus experiments, al seu lloc de treball... Ningú vol acabar en un gueto o a un camp de concentració. Alguns potser s’exiliarien, però tal com està la universitat en estos moments, una entitat cada vegada més funcionaritzada i amb menys d’espai de debat d’idees; més dedicada a la investigació pura que a la formació dels ciutadans... Seria frustrant. 

Foto: KIKE TABERNER

-Aleshores, no hem aprés res?
-Aprenem lentament. Hem avançat. Estem quasi un segle sense guerres en Europa. Algunes en Kosovo, Sèrbia... sí, però d’alguna manera hem aprés. Som menys agressius. Sí que hem aprés, no seria just dir el contrari. Però no hem aprés prou. I quan tu deixes que brote un germen, si no li dones prou importància, arriba un moment que no el pots parar.

-Pareix que la ciència, en alguns moments de la nostra història, s’ha refugiat en el progrés per justificar actes que ara potser podrien ser qüestionables. Inclús s’ha criticat si és ètic utilitzar els descobriments científics nazis. Tu què en penses? 
- Eduard Pernkopf, que va ser el degà de la facultat de medicina, va fer el millor atles anatòmic de la història de l’anatomia mèdica. Com? Amb cossos d’ajusticiats de la Gestapo. Podia fer disseccions amb ells, el que volia. És ètic? En absolut. Però són uns atles espectaculars. 

Els nazis han fet pocs descobriments tan importants, res que justifique tanta crueltat. Pensem en Mengele, que no va fer grans troballes. Crec que el fi no justifica els mitjans. I cal, d’alguna manera, pensar que eixes vides que s’han furtat són irrepetibles, úniques: amb la seua pròpia percepció de les coses. Un món, un cosmos. És bestial com el nazisme va aconseguir deshumanitzar per complet les persones.  

-En llocs com Alemanya, la memòria de Hitler i tot el que va passar està molt censurat. Passa el mateix en Espanya on, salvant les diferències, va haver també camps de concentració, per exemple?
-Ací hi havia Vallejo Nájera, un psicòleg que parlava del “gen rojo”. I, a València, Marco Merenciano, un cafre que tractava els comunistes com si foren malalts mentals. S’ha parlat molt, però ací no hi ha hagut una catarsi que haja permés sanar les ferides. No es pot parlar de certes coses.

El Valle de los Caídos és un panteó com no n’hi ha cap al món. Als espanyols, tant de dreta, com d’esquerres, se’ns hauria de caure la cara de vergonya de tindre uns 30 mil cossos ahí, bona part d’ells portats amb traïdoria i nocturnitat sense el consentiment de les famílies. Franco volia emportar-se allí als seus, als caiguts, no als rojos; però quan va començar a demanar permís a les viudes de militars, van dir que no, que elles volien tindre al seu marit a prop. I, per omplir això, es varen buidar les fosses sense demanar permís. És bestial. 

Foto: KIKE TABERNER

-Com director de la revista Mètode, la societat és suficientment conscient del paper de la ciència actualment, especialment amb el ressorgiment de plantejaments com que la Terra és plana?
-Hi ha gent per a tot. M’inquieta més el creacionisme, que és un dogma. Als Estats Units tenen els grans museus de l’evolució i també d’altres creacionistes. Això em fa més por: la cienciologia i això.

La gent sap què és ciència i qui no. Quan tens una malaltia, vas a buscar un doctor. Després hi ha alguns que pensen que hi ha unes altres maneres; els que creuen en la homeopatia, pseudociències... Però crec que la bona majoria de la humanitat, al menys la societat europea, té una visió positiva de la ciència i hauríem de practicar-la més. De vegades, creuen que és quasi incomprensible, que costa molt d’entendre, que és un rotllo. Tots van amb el seu smartphone: estem assistint a un canvi tecnològic monumental, però sense sabes res realment d’este aparell o quins riscos té. 

D’ací no res, tindrem robots i cyborgs i ens reemplaçaran. La tendència és reemplaçar la mà d’obra si no és per fer un treball molt qualificat. I hi ha gent que viu de fer un treball purament mecànic i no té cap interès en saber res més. Eixe és el gran problema. D’ací a 10 anys, pot ser no hi haja conductors de camió; els vehicles aniran sols, per satèl·lit, amb GPS... 

-També hi ha gent que no es creu el canvi climàtic, com si no parlàrem amb evidències científiques damunt la taula.
-El negacionisme és tremend. És la protecció d’un modus vivendi que és difícil canviar. Crec que tots hem de fer un esforç en eixe sentit de perdre un poquet de ritme. Es fa, per exemple, un congrés a Nova Zelanda per parlar del canvi climàtic. I, si fórem coherents, seria millor fer-lo per Skype, per evitar precisament tota eixa contaminació que ocasiona el fet de viatjar d’una part del món a l’altra. Hi ha una incoherència bestial. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email