Materialitats vibrants per a l’arquitectura feta entre València i Suècia

VALÈNCIA. Fa uns mesos van guanyar el tercer premi del festival d’arquitectura TAC per a convertir un solar del Carme en la incubadora d’un jardí mentres durara la mostra. I abans d’acabar l’any, es van fer amb el segon premi de la convocatòria Europan amb un projecte que revitalitzava edificis abandonats de Carabanchel per a usos esportius i culturals.

Es fan dir rellam i estan entre València, Madrid i Karlskrona, una ciutat sueca a cavall entre Estocolm i Malmo. Són Andrea Gimeno, Lluis J. Liñán i Xevi Lluch i es van conèixer estudiant a l’Escola d’Arquitectura de València. Més d’una dècada després, segueixen treballant junts. 

“Va sorgir de manera prou natural i per una qüestió d’amistat. Estudiarem junts i ens agradava i ens agrada compartir temps i interessos. Duguem ja 10 anys treballant junts i pensem que, en part, ho hem aconseguit perquè hem trobat espai per que cadascun de nosaltres haja desenvolupat interessos particulars, tant a nivell acadèmic com vital”, expliquen per correu electrònic. 

“Per exemple, ensenyem i vivim en universitats i ciutats distintes. Aquesta estructura ens facilita col·laborar amb altres persones i explorar contexts diferents, i ens permet detectar àrees d’oportunitat que segueixen alimentant el treball de l’estudi”. 

“Dit això, es tracta d’una estructura que no està exempta de conflictes o de transformacions importants. De fet, Xevi acaba d’iniciar una nova etapa amb els companys de Crearqció, així que ens trobem ara en un punt d’inflexió important però que mirem també amb curiositat i ganes”. 

Escriure, pensar i fer arquitectura

Els seus treballs no deixen de costat ni la dimensió estètica ni la política de l’arquitectura. Mentres a Carabanchel proposaven usar àrids de terracota -terra cuita, literalment en italià- per a harmonitzar amb els tons vermells de la rajola caravista, a editorals especialitzades com Bartlebooth reflexionen sobre la influència de la imatge en la comunicació de l’arquitectura... i en la pròpia arquitectura. 

“Les metodologies que utilitzem són diferents en cada format, simplement perquè es relacionen amb les tècniques particulars que normalment activem en cada àrea de treball, com l’escriptura, el dibuix, el collage digital… Això no obstant, és cert que tractem de buscar punts de contacte que ens ajuden a connectar la pràctica, la recerca i la docència”, expliquen Andrea, Lluís i Xevi. 

“Molts d’ells són temàtics i responen a un interès que compartim per les zones més residuals del món urbà i de l’arquitectura com a disciplina. A partir d’aquest interès, la manipulació d’imatges i referències, tant visuals com teòriques, sol guiar la manera en que injectem atenció a aquestes zones i transformem els seus valors i el seu significat”.

Una trajectòria tan fonamentada en la teoria com executada en la pràctica que ja atresora molts referents, una de les ferramentes fonamentals per a la inspiració de les arquitectes. Dissenyadores, artistes, científiques o pensadores. “Nosaltres tenim moltes com Hito Steyerl, David Joselit, Isabelle Stengers, Keller Easterling, OMA, Architecten De Vylder Vinck Taillieu, Michael Young... Però no podem dir que són les principals, perquè estan sempre canviant i substituint-se unes a altres”.

“És una col·lecció variable que es relaciona amb la funció que tenen per a nosaltres les referències, i que no té tant a veure amb la seua càrrega cultural, com amb la seua capacitat per activar la nostra curiositat i per mediar els nostres processos de treball. Així, no ens identifiquem massa amb la figura del col·leccionista o de l’arquitecte que guarda una sèrie de referències de gran valor, sinó més bé amb la de l’editor, de manera que les referències que adoptem ens interessen en la mesura que ens conviden a experimentar amb fórmules diferents i a buscar nous significats”.

Amb estos vímets han afrontat projectes a espais emblemàtics de la ciutat de València com el Tinglado 2 de la Marina, on van afegir una malla ignífuga de polièster per a consolidar temporalment l’estructura elm 2016, però al mateix temps van generar un espai neutre i abstracte. 

Un exercici de conceptualització basat en els colors i els materials que van practicar també a una xicoteta plaça de Balsa de Ves, un poble de la Manchuela -entre el Xúquer i el Cabriel- on viuen 150 persones. Al poble no hi viuen massa xiquets, i per dissenyar amb esta paradoxa, els elements del playground s’han dissenyat casi dissimuladament. Els jocs no són fàcils de llegir i es camuflen i fundixen amb el paviment o el mobiliari urbà de la plaça. “És incert i elàstic per a donar cabuda a les múltiples versions del futur en un lloc com eixe”, apunten.