En els estudis de comunicació hi ha una teoria batejada amb el terme anglosaxó d’agenda-setting. De forma molt resumida, és la capacitat que tindrien els mitjans per a determinar els temes sobre els quals gira la discussió pública, sobre què parla la gent (priming, selecció), i en una segona fase d’influir en la forma d’entendre’ls (framing, enquadrament). Per això els actors polítics dediquen tots els esforços possibles per influir en l’agenda mediàtica i en imposar els seus marcs.
Si pots escollir de què es parla i com es parla tens molt guanyat al debat públic. Hi ha temes que fan sentir més còmodes a unes opcions polítiques determinades, i hi ha altres temes que les fan sentir més incòmodes, depenent del seu posicionament davant del mateix tema, de la seua capacitat d’explicar-lo o de la divisió que hi haja al respecte les seues bases.
Un exemple fàcil d’entendre: les ocupacions d’habitatges buits. Un cas de llibre d’agenda-setting exitós de la dreta. Un problema inexistent per a la immensa majoria de persones que ha ocupat hores i hores de noticiaris i magazines televisius. Han aconseguit que la gent patisca perquè li ocupen una casa que no té. Han sabut emmarcar el problema de l’habitatge des de la por a l’usurpació de la propietat privada, allunyant-lo del que socialment és realment preocupant, que són les dificultats greus de desenes de milers de famílies de tindre una llar mínimament digna mentre tenim un parc d’habitatges buits indecent. Gol per l’escaire en jugada fabricada per la banda dreta, entre Ana Rosa, Casado i Arrimadas. Remata Abascal.
A voltes, però, l’agenda ve determinada per l’actualitat i hi ha temes inevitables. Un cas molt clar és el debat sobre la monarquia com a model d’estat.
Evidentment, quan ha de fugir un rei emèrit soterrat per les sospites d’haver utilitzat el seu càrrec per a emportar-se sacs de petrodòlars, el tema explota en l’agenda. Mesos després vivim un tsunami provocat per Villarejo, Corinna Larsen, l’AVE a la Meca i la fugida, i últimament també en els indicis sobre que el primero de los españoles té unes preferències polítiques que cada volta dissimula menys.
Les forces de l’statu quo sempre havien amagat el debat sobre la monarquia baix l’estora del suposat consens constitucional. Però ara això ja no val, per més que Félix Tezanos amague el cap com una estruç. El debat sobre la monarquia està en agenda. I no només perquè una enquesta feta amb totes les garanties professionals, finançada a través de crowdfounding i impulsada per diversos mitjans independents, haja mostrat en públic allò que el CIS vol ocultar: la monarquia presenta greus problemes de salut.
No és només l’enquesta, no. La prova més evident és l’indescriptible vídeo de suport al rei fet per «personalitats» socials, polítiques i econòmiques. Les forces vives, per primera volta, es veuen obligades a admetre que el debat existeix i han de defensar posicions, han de replegar-se, estan inquietes. Fins i tot hi ha qui ha dit de forma sobreactuada que defensar el rei és progressista i revolucionari. Un esperpent digne del mateix Valle-Inclán.
Qui són aquestes forces vives? Bàsicament, elits econòmiques, mediàtiques i polítiques, començant per la impulsora, Cayetana Álvarez de Toledo, una aristòcrata de cognom compost. Molts senyors i algunes senyores de mitjana edat en amunt que representen una realitat molt concreta, la de les persones benestants que volen conservar els seus privilegis de classe i generacionals falcant el gran símbol del sistema del 78, que no és altre que la monarquia.
El vídeo té una representació política també molt concreta: des de l’extrema dreta fins al PSOE. Bàsicament, els que voten en contra d’investigar les operacions dubtoses de Juan Carlos I.
Per ser justos, així com el trifachito hi envia a les seues primeres espases, del PSOE només hem pogut reconéixer al president de Castella-la Manxa i abanderat de la seua ala dreta i més jacobina, Emiliano García-Page. El tema és que el PSOE es troba infinitament incòmode en el debat sobre la monarquia per dos raons principals: divideix enormement les seues bases electorals (30% a favor de la monarquia vs. 55% a favor de la república) i els situa davant de l’espill com a partit defensor dels privilegis de les elits socials sorgides de la transició. Ha de fer equilibrismes que no sempre són fàcils, com per exemple tindre alguns càrrecs compartint plataforma i missatge amb un partit feixista mentre altres càrrecs rellevants demanen obrir el debat monarquia-república. Mentre dure el tema, el PSOE patirà les seues pròpies contradiccions.
Ara mateix el debat està viu. Però no cal ser ingenus i creure que aquest tema determinarà l’agenda per a sempre. Hem dit abans que la guerra política té dos moments importants: poder triar els temes de debat i després enfocar-los des del teu punt de vista. Si jutgem la monarquia des del punt de vista de la qualitat democràtica i la igualtat d’oportunitats, des d’un marc progressista, guanya una part. Si s’enfoca des de la defensa de l’estabilitat i el consens constitucional, des d’un marc conservador, hi guanya l’altra. Ja sabem quina trien els partits de les nacions no castellanes i quasi tota l’esquerra. Ja sabem quina triarà el trifachito. Quina penseu que triarà el PSOE? On peguem, als rojos o als blaus? Tampoc té molt de misteri: haver impedit que el CIS pregunte sobre el tema i haver votat en contra d’investigar els negocis tèrbols de la monarquia ja ens apunta la resposta
