Naufragis i rescats en la bella Tabarca - P. Rosser

Una de les meravelles de l'illa de Tabarca són els seus fons marins. Les valls de posidònia, les coves, els arcs de roca, i multitud d'espècies marines que naden a plaer per la reserva que hi ha a l'illa. Peixos de colors -xicotets, mitjans i grans - es passegen davant de les teues ulleres de busseig com si es tractara d'una desfilada. Sargs, castanyoles, polps, donzelles, neros, oblades, estreles de mar… Solitaris o en grup, els seguixes mentres nades amb les teues ulleres i aletes, amb la curiositat i la cura necessària per no espantar-los i poder seguir el seu deixant.

Per a bussejar a Tabarca només has de demanar permís si ho fas amb botella. Ho has de sol·licitar per mitjà de centres de busseig especialitzats o directament a través de la Conselleria d'Agricultura i Pesca. En la reserva marina no es pot pescar.

Com diu Juan Carlos Esteve, expert bussejador i vocal de la secció de busseig del Reial Club de Regates d'Alacant, “Tabarca mai defrauda. Bussejant en les seues aigües cristal·lines pots observar gran riquesa de flora i fauna marina. Estiga com estiga la mar i bufe el vent que bufe, sempre hi ha un lloc a l'illa per a bussejar”. Poden ser immersions senzilles per a fer batejos de mar, immersions mitjanes i immersions en aigües profundes per a bussejadors experimentats.

Sent xiquet, a vegades ens banyàvem a Tabarca des d'una embarcació fondejada enfront de la platja. En el millor vaixell del món, el de l'amic (o el d'un familiar). Els nostres majors ens deien que hi havia un vaixell afonat baix la mar, enterrat en l'arena. Cap a allí anàvem amb les nostres ulleres de busseig, el tub per a respirar i moltes ganes d'aventura. I el véiem, un casc allargat i fosc davall dels nostres peus, amb la seua cabina i el que quedava del seu masteler, dibuixant una silueta sinistra davall l'aigua. I alguns peixets voltant que entraven i eixien pels forats que tenia el casc. Amb el temps, les ones i el farciment d'arena de la platja, el casc va anar desapareixent fins a fer-ho del tot. Passats els anys, ho recorde com un fet real encara que vaig escoltar després que mai hi hagué un veler afonat en la zona. I llavors què era el que veiem? Era només fruit de la nostra imaginació? Deixe que siguen vostés els qui contesten estes preguntes, que segur que tindran resposta.

L'illa de Tabarca, els seus illots, rocams, baixos i esculls, van produir gran preocupació a molts marins que navegaven a prop per a evitar encallar o xocar contra les seues pedres i sotsobrar. Eixa preocupació no era infundada perquè certament hi hagué naufragis. Alguns d'ells els van narrar Gerardo Muñoz en els seus articles periodístics, Enrique Cerdán Tato en La Gatera o Armando Parodi en les seues Crónicas de Tabarca. El primer va contar naufragis de llaüt que eixien a pescar, els sorprenia la tempesta i, en naufragar, alguns dels seus pescadors eren arrossegats per la mar per a sempre. Ja saben que a la mar cal respectar-la. El segon detalla en una de les seues cròniques l'afonament del Siena. El tercer dona compte d'alguns dels vaixells que van perdre la seua càrrega i el seu passatge en acostar-se massa a Tabarca o per torpedes enemics, que també hi hagué d'això per estes aigües.

Per a navegar prop de l'illa de Tabarca i per la Mediterrània, Vicente Tofiño de San Miguel, general de l'armada, per orde del rei Carles III va redactar les “Cartes Esfèriques” (1787) en el seu Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo, y su correspondiente de África. Va ser un treball molt reconegut que el va usar l'Armada i la Marina Mercant espanyola i que es va utilitzar en les Acadèmies de Ciències de Londres, París i Estocolm.

Un alleujament per als navegants va ser la inauguració del far de l'illa de Tabarca l'1 de juny de 1854. Va ser projectat per l'enginyer Agustín Elcoro Berecíbar. En el seu projecte manifestava que “a 2 millas y media SE del cabo de Santa Pola está situada la Isla Plana o Nueva Tabarca, teatro de frecuentes naufragios y desgracias que ocasiona el no verla de noche, a causa de su poca elevación. Para evitar, pues, que los buques choquen en esa isla debe construirse una torre destinada a faro, colocando en ella un faro de tercer orden, gran modelo, que presente destellos de 2 en 2 minutos”. Tenia un abast de llum de 20 milles marines. Estava servit per dos torrers. Per a que tots els fars pròxims de la costa alacantina encengueren la seua llum a la mateixa hora, es va disposar en 1871 que els fars de la Vila Joiosa, Hortes, Alacant, Santa Pola i Torrevella encengueren a la posta de sol i apagaren un quart d'hora abans de la seua eixida amb l'excepció del far de Tabarca que s'encendria un quart d'hora abans de l'eixida del sol “para que su luz tome su completo desarrollo” i s'apagaria com els altres.

Tot i el far, hi hagué naufragis prop de Tabarca. Permeten-me que en cite uns quants, alguns d'ells molt relacionats els uns amb els altres. El primer va ser l'1 de desembre de 1901 per la goleta anglesa Cureka en el paratge de La Llosa. Va perdre totalment el seu carregament d'abadejo. La seua tripulació va ser rescatada íntegrament per un llaüt pesquer que pescava prop de la tragèdia. I en la mateixa zona també hi hagué altres naufragis: l'1 de gener de 1916 va embarrancar el Siena, vapor transatlàntic italià, que portava a bord 22 passatgers i transportava cacau i café des de Colòmbia i Veneçuela per a fer escala des d'allí a Tenerife, Barcelona i Gènova on estava la Naviliera La Veloce, propietària del vaixell. Els passatgers van ser traslladats al port d'Alacant pel remolcador Canalejas. El Siena tenia una via d'aigua en la seua banda de babord. En les labors de rescat el Torpediner núm. 7 de Cartagena es va posar en un dels seus costats, juntament amb una trentena d'embarcacions de pesca. Els treballs de salvament els van realitzar els 106 tripulants, 50 mariners de Tabarca i 20 d'Alacant.

El 7 de gener de 1917 encalla el Bermeo, vapor espanyol de travessia a Torrevella que anava a carregar un complet de sal a granel amb destinació a La Corunya. Va ser desencallat pels seus mitjans i l'ajuda d'un remolcador d'Alacant.

El 12 d'abril de 1917 va naufragar un vapor anglés, víctima d'un torpede d'un submarí alemany en plena Primera Guerra Mundial. I, encara que Espanya va ser neutral en la guerra, les armades enemigues no perdien ocasió si es tenien a tir, com en este cas. Per aquells anys es té constància que navegaven estes aigües els submarins alemanys O-35 i O-49 que també van fer estralls en la costa murciana afonant el primer, entre altres vaixells, el carboner anglés Alavi (13-14 d'octubre de 1917) i el segon el vaixell de càrrega espanyol Francoli (1918).

Seguim amb els naufragis als voltants de l'illa de Tabarca, que encara n'hi ha més, com el del 13 de maig de 1917 que va embarrancar el Re Vittorio, vapor transatlàntic italià, utilitzat també per a transportar tropes italianes durant la citada Guerra Mundial. El 21 de maig de 1917 encalla l'Estrick, vapor anglés; el 17 de desembre de 1917 sotsobra el Menoria, vapor anglés.

Les autoritats locals informaren que s'hauria de millorar la llum del far per a evitar tants contratemps, per la qual cosa se li va donar més abast a partir del 13 de gener de 1918 per tal que les embarcacions veren la llum i passaren mar endins. Des de llavors no hi hagué cap altre naufragi destacat fins al 18 de novembre de 1922 que va naufragar l'Scutí, vapor espanyol.

El 13 d'agost de 1927 s'automatitza el far. Des de 1943 ja no hi ha torrer a Tabarca. Hui, el far continua funcionant i el seu edifici es dedica a un laboratori biològic auxiliar de la reserva marina de l'illa. La seua torre pot ser visitada, sol·licitant els permisos pertinents. Des d'ella es veu tota l'illa.

L'illa de Tabarca està plena d'encants. Per les seues aigües cristal·lines ha passat de tot i han sigut testimoni de molts avatars. Hui és un enclavament turístic excepcional que cal promoure i, al mateix temps, protegir perquè és una de les joies de la Mediterrània i el tresor alacantí més preuat.