Hoy es 15 de junio y se habla de Plaza kento documental oposiciones
GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

New azzurro

16/05/2021 - 

VALÈNCIA. L’espai-temps és el nostre contenidor, el dipòsit de totes les coses. Aquest recipient gegant ens permet posicionar i rumiar tot allò que tenim envasat a la memòria i fem sobre la marxa. La sensibilitat ocupa una plaça important, facilita el moviment de les càrregues emocionals, la tria de moments que mai no es trauen del mig, que van lligats a l’experiència que sempre està en actiu. L’espai i el temps són inseparables. Tot i que discuteixen molt, sempre estan embolicats. El temps és “flexible” i permet “viatjar” enrere de bracet, deixant-se dur, quiets al lloc. Cada persona és un món, “traspassar” línies temporals, de moment, ho fem amb els records. No es descarta que, tenint en compte la relativitat general, algun dia farem un viatget al passat, encara que, ara per ara, és improbable.

Un dietari-assaig, gens inversemblant, és l’espai actual, el que ocupem des de fa una llarga temporada, però que molt perllongada, interminable. Som plens, a rebentar, de moments esplendorosos i de calamitats. L’amnèsia històrica, la dels fets ja amassats i d’última fornada, arrebossa la gent. Ens han venut perversament que viure als llimbs no és nefast. Sembla mentida. Clama el cel si veiem a la televisió estatal, la d’ací i la d’allí, les respostes que donen, joves i grans, quan són enxampats pel carrer, espontàniament, com qui no vol la cosa. T’espantes amb les atrevides contestacions, ni s’envermelleixen com un pebrot, ni se’ls puja el color a la cara. Els vianants van peix, vés a saber si la ignorància supina es premia. Comentava amb uns amics el concurs “Atrapa’m si pots”, un dels programes amb més audiència d’À Punt, presentat per Eugeni Alemany. Valorava i reivindicava que cada dia es poden aprendre coses com si res. Un entreteniment didàctic de primera, al natural, sense deixar mocat ningú que és el que cal. És espontani, formatiu, divertit, enginyós, sempre en té de bones per a explicar. Fent-nos picar la curiositat per saber què s’hi cou, omplint la testa. La desconeixença igual aporta felicitat, diuen els hipòcrites, fa viure com un sàtrapa. Però per què hem de sobreviure en el benestar de la ignorància? 

La societat camina amb aire triomfalista i amb una bena als ulls, a la palpa, per no fer mal a la vista. I tot està a mig fer. En l’actualitat, una mica més de la meitat la població viu en democràcia. On està alfabetitzat un 80% del personal. No ho hem tingut gens fàcil. N’hem passat de tots colors. Ronda els dies, segons els segles i la temporada, un Pantone social de variades tintures, de fenòmens cromàtics. Gammes de coloraines, dèbils, enfosquides, vivaces, que estan als antípodes uns dels altres. Cadascú fusiona el matís a la seua manera, no tothom tria i encerta la coloració que pensa que l’afavorirà a la vida o la Visa. Hi ha gent per a tots els gustos, però alguns ni coneixen el color. Moltes persones llueixen pigments optimistes, sovint histriònics, sempre van de parranda defugint les tintures vulnerables. Uns altres eviten els tons desgastats tenyits d’impotència, els immensament febles. Intenten acolorir els dies emboirats com feien els primers cineastes britànics, els pioners. Són els que viuen en blanc i negre intercalant filtres en roig i en verd, capturant les seues imatges vitals en Kinemacolor.


El color reflecteix l’estat físic dels humans i posa en qüestió l’anímic. Totes les variants són combinables. Un bon observador estudia aquest efecte que juga amb la retina i la interacció de la llum. El color arrossega un fum de processos i maniobres orquestrades no sé si en la foscúria, parafrasejant, una mica, el nom de la banda britànica OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark), de finals dels setanta. La visió, com l’audició, és una sensació a distància, i els seus telereceptors perceben la llum emesa en un objecte més o menys llunyà i calcula diferents graus d’intensitat lluminosa. Tan real com la vida mateixa. On nosaltres, tot depenent dels dies, veurem tonalitats a dojo. La saturació segons el nostre grau de passió farà que el color ens separe d’aquell neutre grisenc i ens aproxime a un color absolut. Som persones dins d’una vida intensament cromàtica, amb la sensació de viure en color. La coloració no és un atribut dels objectes. El nostre cervell no para de rebre senyals, no el deixem quiet. Posa els cinc sentits i ens provoca aquesta impressió de color. És l’il·luminador quotidià d’una rutina acolorida i  degradada, sensible. 

Mire on mire, tot ho veig blau. Les persones no és que s’hagen convertit en una nova versió dels Barrufets. De moment criatures blaves al 100% no es veuen pel carrer, encara que tampoc no passaria res, millor poder identificar-les a la primera. Si el color va unit a la tendència politicosocial, la Comunidad de Madrid guanya aquesta primavera. Són els nous barrufets castissos, tan de moda. On una “barrufeta chulapa” (si actua com als originals Les Schtroumpfs belgues) està capacitada per fotre canya, gelosia i picabaralles de manual. Alguns perifèrics només desitgem que la febre blavosa no s’encomane més “allende de sus mares” (Benidorm, Xàbia, Cullera, Gandia...). Al nostre país ja estem saturats de blau. Sembla que, fins i tot, la sang  de molts valencians siga blava. Passen les dècades i aquest color amb addicció no deixa de perseguir-nos, és preocupant. Coexistim, in saecula saeculorum, de dreta a esquerra amb un “blaveramen”, “folklòric” i polític, d’herència no democràtica i amb una new blavor de tercera via o 3.0. Al segle XXI les dimensions barrufaires de l’alçada no influeixen amb el matís semiòtic de la població blavenca. Ací no hi ha cap comunitat secreta, o potser sí,  com en els dibuixos originals. No viuen entre bolets, però sembla que tocats sí que n’estan. No evolucionen, tampoc a la sèrie, tenen un rol predeterminat de per vida. Els actuals blavissos són prou ganduls, no peguen ni un brot si no treuen profit, “barrufen” de valent amb faccions grotesques. El motlle de fer carotes el tenen d’antic, predemocràtic. Si hi ha Gargamel? Sí, se n’han multiplicat. Garmalels a manta, això sí! Al color blau quina creu que li ha tocat viure!

Gustav Klimt, 1900.

Darrerament ho veig tot prou new azzurro, les coses com són. No faré cap apologia monàrquica del color oficial de la casa Savoia per molt que m’estime el Piemont. A l’imaginari musical, Azzurro viu, tan panxacontent, gràcies a Paolo Conte i Vito Pallavicini, en la veu d’Adriano Celentano. La melodia reivindicava, l’any 1968, un altre blau cel, no un blau obscur feixista. Sonava contra corrent, feia un blau als ultraconservadors retrògrads. Un ritme original, identitari i lliure, lluny de la dictadura de la moda, que deixava amb la boca oberta mig món cantussejant. Apugem el volum d’aquesta tonalitat blavosa, defugim, de pressa i corrents, de les connotacions immobilistes i recuperem l’azzurro que representa confiança, enteniment, sinceritat, assossec... i el cel. 

No podem seguir amb aquesta mena de blau fosc que no es mereix el qualificatiu de marí, que esquitxa la societat d’un segle descolorit amb lleixiu i ferit de guerra. Que no se’ns escape la grandiositat de tantes i tantes persones que van obrir la boca, que van escridassar, que es van deixar l’alè defensant les llibertats transpirades en la història més recent, la que encara ens dóna la mà i ens fa memòria. Caldrà deixar ben blaus aquells que intenten fondre a negre el llegat Technicolor de viure. Sobrepugem l’alegria policromàtica d’estar al món lliures com els ocells. Que sone “Azzurro il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me...” O aquell “Nel blu di pinto di blu” que cantava  Domenico Modugno des de Polignano a Mare, la Piuglia. Volare i Azurro  tenen un immens blau, són les versions més “pitu-fines” d’enviar els “blavencs tenebrosos” a pastar fang. Bon vent i barca nova!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email