New Orleans és la ciutat més valenciana dels Estats Units

VALÈNCIA. Deia el dramaturg Tennessee Williams: “Als Estats Units hi ha només tres ciutats, Nova York, San Francisco i Nova Orleans, tota la resta és Cleveland”. Jo he comprés esta frase recentment en un viatge que m’ha dut a Chicago i a Nova Orleans. Nova Orleans és una ciutat com l’entenem a Europa: amb una plaça central, amb vida al carrer, amb la possibilitat d’anar a peu entre llocs rellevants del centre històric i, especialment, amb veïns que habiten el nucli urbà. A Chicago, per la seua banda, el centre és només zona de negocis, i la vida que hi ha està fracturada entre universitaris sense massa diners i molta gent amb corbata que va a l’òpera. Una ciutat on els treballadors no fan vida al centre històric, però tampoc tenen altres barris especialment vius, i repartixen el seu temps entre els suburbis i els centres comercials.

A Espanya i a Europa açò no sol passar, i pràcticament totes les ciutats tenen barris cèntrics plens d’història i de vida, veïns amb arrels, places i carrers on els néts fan el mateix que feien a eixes mateixes places els seus iaios... El fet de ser una ciutat no es definix només pel nombre d’habitants, és més la sensació que la gent de la rodalia considera la ciutat com a epicentre de l’activitat lúdica, comercial i cultural. El que ací nomenem familiarment pujar o baixar d’un poble a la ciutat a fer gasto. Un centre comercial no pot ser una ciutat, però una ciutat no pot ser-ho sense activitat comercial, igual que un teatre no fa ciutat, però has de poder obtindre alternatives culturals com teatres al centre d’una ciutat.

I si parlem de ciutats, Nova Orleans és la ciutat nord-americana que més se sembla a València. Quan passes uns dies allí tens la sensació que són llocs comparables en moltes coses. Una sensació que t’arriba des de l’inici, quan recorres la distància de l’aeroport al centre, uns 20 minuts en una jornada laboral. Però són molts més els paral·lelismes entre la ciutat més important de Louisiana i el Cap i Casal.

Dimensió. Tot i l’escampada generalitzada que va provocar el Katrina, el nombre d’habitats s’ha recuperat. És una ciutat mitjana, com València, menuda per als Estats Units, però amb una població urbana propera al milió i mig d’habitants.

Climatologia. Calorós i humit (allí un poc més de calor que ací), els habitants de NOLA són molt de fardar de les bondats del seu oratge. A més, es dóna la circumstància que allí sempre plou algun dia durant el seu Festival de Jazz, en marxa estos dies, per fotre algun concert. Es veu que el mateix fenomen que patim a València amb les falles els passa a ells el seu festival més important.

 Ciutat de la música. Tot i que el Country és propietat de Nashville, i el Grunge de Seattle, Nova Orleans és la capital americana de la música. Pots trobar concerts als parcs, pel carrer, als bars, i és l’escola més gran de bandes de música dels Estats Units, una tradició que adopten des de ben menuts. I així com nosaltres acompanyem amb les nostres bandes locals qualsevol processó o esdeveniment, ells acompanyen amb música de vent i percussió totes les seues, fins i tot els soterrars. La capital mundial del Jazz ha donat grans figures a la història de la música, els músics valencians potser no són tan famosos com Louis Armstrong, però també València és la ciutat espanyola de la música, i acumula la mitat dels músics professionals de tot Espanya.

Gastronomia. La paella no la fan a cap lloc, però resulta curiós que ells tenen com a plat més conegut el Jambalaia: un arròs sec que fan amb una mena de xoriç, pollastre, gambes i safrà. És cert que ells mengen caimans que ací no tenim, però ho compensem amb les nostres anguiles. A més, és de les poques ciutats de Nord-amèrica on et pots menjar un entrepà. Els famosos Po’ Boys, que etimològicament fan referència al menjar per a la gent pobra, no són més que entrepans. Res de sandwichs, a Nova Orleans els agrada, com als valencians, que el pa tinga consistència. Podeu pensar que açò passa a tot Espanya, però no és del tot cert. Mentre que a Andalusia són més de sopar tapes, i al nord més de pinxos, els valencians som tradicionalment d’entrepans, i fins i tot els posem noms propis com Chivito, Brascada o Almussafes.

L’orografia. Nova Orleans és una ciutat envoltada d’aigua. Ubicada al delta del Mississipi, el seu riu condiciona la vida de la ciutat. Òbviament, el seu riu du aigua, no runners com ací el Túria. També tenen una zona humida a 10 minuts de la ciutat similar a l’Albufera, els bayous, un territori de manglars on és possible trobar els famosos caimans. Per cert, el nom americà del caiman és alligator, que és la manera que els anglesos entengueren als espanyols dir “el Lagarto”. 

L’esport. Als Estats Units hi ha quatre grans esports, el beisbol, el futbol americà, el bàsquet i l’hoquei sobre gel. Resulta que allí només tenen dos equips importants, un de futbol, “Els Sants”, i un altre a l'NBA, “Els Pelicans”. El de futbol va viure el 2009 un moment de glòria (l'últim títol del València és del 2008), mentre que el de basquet, com li passa al València basquet, no ha guanyat mai la lliga.

La festa. El Mardy Gras és una de les festes més conegudes de tot el país, rius de gent que desfila pel carrer acompanyada de música per a donar la benvinguda a la primavera. S’organitzen en penyes i el seu origen a finals del s. XVIII coincidix temporalment amb l’origen de les falles. És més, les carrosses que utilitzen allí estan moltes d’elles construïdes a València o per artistes fallers que han emigrat allí. Això sí, mentre allí es dediquen a beure, fartar, ballar i repartir collars, ací això ho deixem per a la nit, i de dia ens comportem decorosament.

Podríem continuar amb més similituds històriques, l’any 1812 estàvem les dos ciutats en guerra. O amb percepcions més personals com que les seues postres més conegudes, els baignets, que devoren envoltats en sucre en el Mardi Gras, són com bunyols d’aire sense forats. Però millor que les similituds i les diferències les busqueu vosaltres quan viatgeu allí, si és que Trump vos deixa. Perquè res millor que viatjar per a agafar perspectiva de com es viu a la teua ciutat, i adonar-te de la gran sort que tenim de viure a València.