VALÈNCIA. Res més bàsic però també res més reconfortant que una bona xarrada al voltant del foc en una nit d’hivern. És més una imatge mental que una realitat, i encara més en el context de la ciutat de València. 

“Jo he mamat el conte al voltant de la llar, en les nits d’hivern, en les fogueres de Sant Antoni i Sant Blai; per a mi el foc sempre ha sigut un espai de comunicació i convivència. Les paraules també donen caliu, t’ajuden a eixir del fred de la vida”. Així ho explica el narrador Vicente Cortés, que va viure eixa tradició en la seua infantesa en la comarca d’Els Serrans, i més tard ha volgut recuperar-la, primer en el festival de Chelva Al calor de las palabras, i ara en L’Etno amb Al caliu de les paraules, que celebra aquest cap de setmana la seua desena edició.

La iniciativa ja s’ha establit com un espai singular dins del mapa cultural valencià, que reivindica la narració oral i l’escolta compartida en un oasi temporal establit als patis del Museu Valencià d’Etnologia.

Impulsat i coordinat per Cortés, des del primer moment, Al caliu de les paraules va optar per una posada en escena deliberadament austera. Sense micròfons, sense focus, sense escenaris elevats. “L’escenari és el cercle al voltant de la foguera; la llum és la del foc, i això obliga a grups reduïts i a una escolta atenta”, assenyala. Una decisió que marca la diferència respecte d’altres formats culturals i que subratlla encara més la dimensió horitzontal de la proposta, on narradors i públic comparteixen espai, temps i silenci.

La desena edició arriba, en tot cas, amb algunes novetats puntuals. Per primera vegada s’habilitarà un xicotet escenari en una de les sessions, pensat per a acollir una de les propostes més singulars del programa: el repentisme d’Alexis Díaz Pimienta, especialista en la improvisació poètica, que a partir de paraules que recollirà del públic, formarà un poema oral en forma de dècima.

A més, cada edició reflexiona sobre una temàtica, i enguany el lema és El conte i la mentida, un dels mecanismes fonamentals de la narració oral. La mentida entesa més enllà de l’engany, com a joc compartit i a ficció consentida. “Els contes són invencions honestes; no pretenen ser veritat, sinó encantar, delectar i donar plaer”, resumeix Cortés, que defensa la narració com una forma d’expressió artística profundament democràtica. “Qualsevol persona, encara que siga un ratet en la seua vida, pot ser contista; tots tenim històries que contar”.

Reivindicació i humanitat

Quan Cortés va començar a promoure aquest format, la defensa de la paraula dita ja anava a contracorrent del temps present. Ara, en una època marcada per la hiperconnexió digital, la narració oral com un espai de resistència: “La paraula és el que ens defineix com a humans; necessitem no perdre els seus valors de proximitat, de calidesa i de presència”. 

Al llarg d’aquesta dècada, Al caliu de les paraules ha anat teixint una comunitat de públic fidel, heterogènia i transversal. “Hi ha gent que ve perquè ja estima els contes, i altres que arriben per curiositat o perquè els ho han recomanat; molts repeteixen any rere any”, explica. La participació no sempre passa per prendre la paraula, però sí per una escolta activa que es manifesta en els gestos, en les mirades i en l’atenció compartida.

L'esdeveniment es completa generant durant una vesprada i una nit espais de convivència com un sopar popular, les endevinalles i brindis —“És ahí on la gent s’anima més a participar; la narració també forma part del menjar, de la festa i de l’estar junts”, assenyala Cortés.