CASTELLÓ. Pintar una tassa i un plat, crear una joia o passar hores treballant amb les mans. La ceràmica creativa i els tallers compartits segueixen creixent a Castelló, consolidant-se més enllà d’un boom puntual. Va ser després de la pandèmia quan va sorgir un desig explosiu per reconnectar amb allò manual i, sobretot, amb allò compartit. Anar a aquests tallers on la creativitat flueix pot significar moltes coses: un lapse de temps on els problemes desapareixen, però també moltes rialles i mirades compartides al voltant d’uns dissenys probablement imperfectes. Anys després d’aquella explosió, l’interés s’ha mantingut donant lloc a nous espais on el fang es treballa des d’una perspectiva propera.  

La Guapa: de la joieria al taller

Una mostra que la ceràmica segueix molt viva és La Guapa Estudio, un projecte que ha anat prenent forma de manera progressiva fins a convertir-se en un espai propi. “La Guapa no naix com un negoci pensat des del principi”, explica Carla García, una de les impulsores. Formada en ceràmica, sempre s’ha sentit més pròxima a la part artesanal que a la industrial, tot i que ha hagut de combinar-ho amb altres feines, com el disseny gràfic, per poder pagar les factures. El projecte va començar, amb tot, a casa, quasi com un hobby, treballant a molt xicoteta escala. “Vaig començar fent joieria amb una càpsula que pots posar al microones per coure la ceràmica. Era com un forn, però molt menut”, recorda. A partir d’ací, la participació en mercats i l’interés de la gent van anar marcant el creixement del projecte, fins al punt d’obrir un taller propi. “Ha sigut tot molt natural, no era el meu propòsit inicial”.

En el seu cas, la ceràmica es trasllada a peces de xicotet format, com la joieria, un camp encara poc habitual. “La ceràmica és molt mal·leable, et permet fer pràcticament el que vulgues i no et fan falta molts materials. A més, sempre ho dic: si saps ceràmica, saps fer un munt de coses, en comparació amb altres materials”, assenyala García. 

I junt amb la ceràmica, la creativa incorpora també la serigrafia, donant altra vida a peces de roba. “Durant molt de temps m’ha generat conflicte aquesta fusió perquè no hi ha una estètica comuna tan clara, però al final la marca reflecteix eixa barreja, eixa falta de cohesió, que també té a veure amb mi”, assenyala García. En aquest sentit, el treball tèxtil connecta també amb el seu interés per la reutilització i el consum més conscient, donant altra vida a peces a través de dissenys completament diferents.

Des de la seua experiència, l’interés per la ceràmica s’emmarca dins d’un moviment més ampli cap a l’artesania i el comerç local. “Cada vegada hi ha més gent que prefereix apostar pel xicotet negoci o pels espais de barri, com les fruiteries, i això també es nota en la ceràmica”, apunta. En aquest cas, remarca que a més “és molt beneficiosa, has d’estar molt focalitzada en el que estàs fent i desapareix molt el pensament recurrent”. 

El feedback, assegura Carla, és molt positiu: “a la gent li agrada molt vindre”. Els tallers, de fet, s’han convertit en una part important del projecte, especialment els caps de setmana, on moltes persones s’apropen per primera vegada a la ceràmica en un ambient molt més proper. “L’espai té molta essència de taller, es nota que ací han passat generacions”, apunta.

Tot i això, la professional adverteix del risc que aquest auge acabe convertint-la en un producte inaccessible. “És un material car pels processos i l’electricitat, però no m’agradaria que es convertira en una cosa elitista. M’agrada pensar que pot ser alguna cosa propera, que pugues regalar o compartir”.

Fang Estudi: entre el relleu generacional i la comunitat

En Onda, on la ceràmica s’ensenya i s'aprén en el Museu del Taulell Manolo Safont, també es troba Fang Estudi Ceràmic, on Marta Figàs ha représ una tradició familiar lligada al fang des d’una mirada més oberta i accessible. Va ser després de la pandèmia quan la castellonenca, que havia estat molts anys fora entre estudis i experiències a l’estranger, va sentir la necessitat de tornar a casa i reconnectar amb aquest ofici, molt present en la seua família, però que no sempre li havia cridat l’atenció. 

Aquest vincle amb la ceràmica ve de lluny. A casa, la ceràmica sempre ha estat present gràcies al seu besavi, son pare i sa mare, tant des de la producció com des de l’ensenyament, formant part del dia a dia familiar. Ha sigut, però, sa mare Joana Segura, qui més activament ha mantingut aquest camí en els últims anys, impartint classes al Museu des de fa prop de vint anys i desenvolupant una línia de joieria pròpia. Per la seua part, va ser al 2024 quan Marta Figàs va decidir reprendre aquest camí i obrir el seu propi espai, combinant aquesta herència amb una proposta centrada en els tallers i l’experiència compartida. “Necessitava tornar a les meues arrels i ha sigut en la distància quan he tingut la necessitat de reprendre, ara si, l’ofici familiar”, explica. 

A partir d’ahí, Fang s’ha anat construint també des de la resposta de la gent. Lluny d’un perfil especialitzat, la majoria de les persones que s’apropen a l’estudi ho fan per primera vegada, moltes amb la sensació que no se’ls donarà bé. “El 99% ve amb por, pensant que no sabrà fer res, però al final descobreixen que sí, que poden, i això també treballa molt l’autoestima”, explica Figàs. 

Si bé, més enllà del resultat, el que es genera té més a veure amb el procés. Parar, concentrar-se i treballar amb les mans en un entorn compartit. “O et concentres o no pots. La ment baixa el volum i això la gent ho valora moltíssim”, apunta. Aquesta obertura es tradueix també en el tipus de públic que passa pel taller. “Ve gent de totes les edats i perfils: des de xiquetes fins a persones majors, famílies, grups d’amigues o celebracions. Tot el món és benvingut”, resumeix.

En aquest sentit, Figàs també posa el focus en com ha canviat la relació amb la ceràmica. “Recorde de menuda veure al meu avi pintar sanefes del segle XVIII i em semblava una cosa llunyana. Ara veig xiquetes pintant a la seua manera i és completament diferent”, explica. Des d’aquesta mirada, el seu objectiu passa per obrir el fang a més gent: “Vull democratitzar el món de la ceràmica, que sempre ha sigut molt tancat o elitista. Hi ha infinites possibilitats i és també una forma d’expressió, és igual si no tens experiència”.

En paral·lel, el projecte ha anat creixent també cap a formats més experiencials, amb propostes que combinen la ceràmica amb altres activitats i col·laboracions amb iniciatives locals. També ha ampliat la seua oferta amb línies com la Tribu del Fang, un espai pensat per a xiquetes i xiquets on experimentar amb el material des de ben menuts. Tot plegat reforça aquesta idea d’un espai obert i accessible, lluny d’una visió tancada de l’ofici.

Nimia Ceramic: parar també és crear

Des de Vila-real, Nimia Ceramic és un dels espais més recents que s’han sumat a aquesta escena. Impulsat per Noelia Bocassini, el taller va obrir les seues portes el passat any i naix tant com un espai de creació pròpia com un lloc on apropar-se a la ceràmica des d’una altra mirada. “Creem peces, però també ens emportem coses a nivell emocional i físic”, afirma la creadora.

Com passa en altres tallers, la majoria de persones que s’acosten ho fan sense experiència prèvia. “Pensava que vindria gent més artística, però no. La majoria no ha fet mai ceràmica. Venen a provar, a desconnectar, i després s’enganxen”, assenyala. Una primera presa de contacte que sovint sorprén: “no s’imaginen que faran una peça de la qual estaran contents”. El procés, de nou, és clau. “O et concentres o pares la ment, o no pots treballar. I això la gent ho valora moltíssim”, apunta. Aquesta experiència connecta també amb el moment actual. “Vivim amb presses, tot és digital, i necessitem tornar a allò manual. Treballar amb fang és quasi un acte de rebel·lia, però també una necessitat”.

Des de la seua experiència, Bocassini es mostra optimista amb aquest interés sostingut. Lluny de ser una moda passatgera, considera que respon a una necessitat real. “Cada vegada hi ha més espais així, no només de ceràmica. Pintar una bossa o un quadre, fer coses amb les mans… tot això és bo i la gent ho està buscant”.

Així mateix, aquesta relació es retroalimenta, i el que ocorre al taller també travessa la seua pròpia pràctica artística, molt vinculada a la natura i al paisatge del riu Millars. Formada en ceràmica i amb un recorregut també en el disseny, Bocassini entén el seu treball com una continuïtat entre aquests encontres i el que desenvolupa a nivell personal. “No ho puc separar: les classes, la gent, la meua obra… al final tot forma part del mateix”, confessa. Una sinergia constant que alimenta la seua mirada i que connecta, també, aquesta necessitat compartida de crear des d’un altre ritme.