VALÈNCIA. Durant molt de temps les dones han sostingut la vida quotidiana al món rural sense deixar pràcticament rastre. Sense deixar el seu nom, ni els seus cognoms, ni la seua imatge. No apareixen als registres municipals ni en la memòria gràfica de molts pobles. D’aquesta absència parteix Un mapa sense noms, el projecte de l’artista Tania Traver, que acaba de presentar-se a Culla amb un mural -de set metres de llarg per dos d’alt- al llavador del Mas de la Carrasca i que continua desenvolupant-se en altres municipis de l’interior, com Tírig i Ares.

La proposta naix tant d’una inquietud personal com d’una investigació més àmplia. Traver, que viu al terme de Culla, explica que la falta de referents femenins en el territori ha sigut una constant, tant en l’àmbit personal com professional. “Buscant la història dels nostres pobles, semblava que només hi haguera homes, quan en realitat les dones han sostingut gran part del treball sense un reconeixement digne”, assenyala l'artista, qui posa com a exemple les tasques de neteja al llavador. “Un lloc que es va convertir, a més, en l’únic espai de trobada per a moltes. Un lloc on desfogar-se”, explica. 

També hi ha una part molt personal darrere del projecte. “Des que vaig començar a fer coses per la zona, i davant de les mancances que jo mateixa havia tingut com a artista, amb la necessitat d’anar fora per formar-me, sempre he intentat portar art i cultura a estes zones més aïllades dels centres urbans”. La iniciativa es va gestar, a més, a partir d’una formació desenvolupada a València fa dos anys i va poder posar-se en marxa gràcies al suport institucional. Finançat per l’Institut de les Dones del Ministeri d’Igualtat, el projecte va ser seleccionat dins d’una convocatòria de creació artística.

Un arxiu que no existeix

El punt de partida del projecte és, doncs, clar: les dones no apareixen. O, si ho fan, és de manera secundària. “Als arxius municipals pràcticament no hi ha noms ni cognoms de dones. Quan apareixen, sovint és com a ‘filles de’ o ‘dones de’, en un segon pla”, assenyala Traver. Esta falta de registre no és només una qüestió documental, sinó també estructural: “Les seues tasques es donaven per fetes, però no es registraven. I això és indigne, perquè són les que han sostingut les generacions que han vingut després”.

Davant d’esta situació, Un mapa sense noms planteja una altra manera de construir memòria. “Si no hi ha arxiu, cal crear-lo”, resumeix. I fer-ho, sobretot, des de la memòria oral i els relats personals: “Moltes vegades no hi ha imatges, però sí històries. I si no es conten, es perden”. 

El projecte es va desenvolupar en diverses fases, començant per una recerca en arxius municipals i continuant amb els tallers d’Ancestres, impartits per Gabriela Rivera Lucero (d’Almáciga Associació Cultural), i les trobades amb el veïnat, especialment amb dones majors, que van obrir els seus àlbums familiars i van compartir records i vivències. El procés va comptar també amb el registre audiovisual de Mar Navarro Llombart, que ha documentat el desenvolupament del projecte.

 “Era important fer-ho participatiu. Que elles pogueren contar la seua història, aportar imatges, compartir records”, afirma Traver. En molts casos, es tracta de materials que mai havien eixit de l’àmbit domèstic. 

Reinterpretar per poder mostrar allò invisible

En aquest sentit, la imatge final del mural no és una reproducció literal, sinó una construcció a partir de tots aquests fragments. “És un collage. Partisc de fotografies reals, però les reinterprete. A Culla, per exemple, no hi havia imatges de dones llavant, però sí carregant aigua o en altres escenes. He adaptat eixes imatges per a portar-les al llavador”.

Així, el resultat no ha buscat una fidelitat documental estricta, sinó una representació simbòlica. “Són dones reals del poble, però la composició està reinterpretada. És una manera de donar-los presència encara que no existira la imatge exacta”. A més, com dèiem, el lloc escollit tampoc és casual. El llavador ha sigut històricament un espai invisibilitzat, però central en la vida quotidiana. “Intervindre’l és també una manera de reconéixer tot el que ha passat ahí”, apunta Traver. El mural, de set metres de llarg per dos d’alt, mostra dones carregant fardells camí al llavador. “És un homenatge”.

El procés ha deixat, amb tot, una empremta emocional en la jove pintora. “Hi ha moltes històries que m’han fet plorar”, reconeix. Traver recorda el cas d’una dona que encara hui continua anant al llavador. “Tenia la rutina tan assumida, que tot i que són cinc quilòmetres al dia només per anar, encara ho fa a l’estiu. I, a més, li ho ha ensenyat a les netes”. Este gest, apunta l’artista, té un valor que va més enllà de la pràctica. “És una forma d’herència. Si no es fa, es perd. Ara no ens esforcem tant, i això fa posar en valor tot el que aquestes dones havien de fer abans, una feina que feien en silenci”.

Traver explica també la duresa de moltes d’estes tasques: “Havien de trencar el gel amb els punys per poder llavar. Havien d’arribar molt prompte, perquè la roba es poguera eixugar abans de migdia, fer el dinar i després continuar amb la resta del dia”. Unes rutines que començaven de matinada i que condicionaven tota la jornada. “Eren eixes les seues preocupacions, i no estaven en cap lloc”, apunta.

La inauguració del mural a Culla va ser, per tot açò, un moment especialment significatiu. “Va ser molt emocionant veure com elles es veuen identificades. Moltes vegades no pensen que es mereixen ser vistes”, relata. “Assumim tot el que hem de fer, però no pensem que això siga digne de menció o d’estar en un mural”.

“La situació geogràfica no hauria de condicionar la pèrdua de memòria”

A partir d’esta experiència, Un mapa sense noms s’ha anat desplegant també en altres municipis de l’interior com Tírig i Ares, on el procés s’ha adaptat a les particularitats de cada lloc. “A Ares, per exemple, partíem d’una recreació documental anterior, i això ens ha permés treballar des d’eixe material. A Tírig, en canvi, hem reinterpretat figures d’una obra pictòrica de Puig Roda que ja feia referència a dones als llavadors”, explica Traver.

“Volia que tots els pobles de menys de 500 habitants tingueren les mateixes oportunitats, que pogueren accedir i gaudir d’este projecte”, insisteix la castellonenca. En molts casos, a més, la memòria dels pobles ha depés de mirades externes. “És trist pensar que, moltes vegades, la història l’ha acabat documentant gent de fora, perquè ací no hi havia els recursos o no es pensava que fora important fer-ho”.

Esta línia de treball posa sobre la taula la relació entre memòria i despoblació. “La situació geogràfica no hauria de condicionar la pèrdua de memòria”, defensa. Per a l’artista, treballar des d’estos contextos és també una manera d’activar-los. “Quan veus que hi ha mancances, intentes cobrir-les. Supose que és el llegat que vull deixar: demostrar que es poden fer coses des d’ací, respectant la història que ja hi ha”.