El año perdido del Centre del Carme
Un año después del cese de Pérez Pont el centro sigue sin crear la plaza de director artístico y ya acumula cerca de diez exposiciones suspendidas
El Consorci de Museus i la Fundació Chirivella Soriano reivindiquen la vigència de la pintura en el segle XXI amb Manuel Rey Fueyo
VALÈNCIA. La pintura per la pintura és un dels termes amb què s’ha definit el treball de Manuel Rey Fueyo (La Felguera, 1950). “Un pintor de raça” el qualifica Pilar Dolz, comissària de la seua última exposició. El pintor asturià, establit a València, on ha desenvolupat tota la seua trajectòria, forma part d’un grup d’artistes que en els anys 70 es va allunyar de la pintura figurativa del moment i va assumir el terme pintura, pintura referit a l’abstracció pictòrica, junt amb altres dels seus coetanis com Broto o Teixidor, cada un en el seu propi estil.
El Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i la Fundació Chirivella Soriano li dediquen la mostra Manuel Rey Fueyo. Pintura S.XXI, una exposició que reuneix la seua creació dels últims 20 anys, i que podrà veure’s a la seu de la Fundació, al Palau Joan de Valeriola, fins al 29 de setembre.
El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, i el president de la Fundació Chirivella Soriano, Manuel Chirivella, han presentat aquest matí la mostra, acompanyats per l’artista, Manuel Rey Fueyo, i per la comissària, Pilar Dolz.
Pérez Pont ha assenyalat que “aquesta exposició reivindica la vigència de la pintura en el segle XXI i està en la línia de col·laboració que mantenim amb la Fundació Chirivella Soriano de reconéixer la figura i l’obra d’artistes valencians d’una generació que encara segueix en actiu, després d’una llarga trajectòria, com és el cas de Manuel Rey Fueyo”.
L’exposició reuneix 30 obres de gran format que, com explica la seua comissària, “conviden a entrar dins del quadre”.
“Aquesta és una exposició molt espiritual, quasi mística. La pintura abstracta és una pintura allunyada d’anècdotes que no necessita contar res i que és tot emoció”, ha manifestat Pilar Dolz.
Segons Dolz, “aquesta exposició és una reafirmació de la pintura en l’actualitat. Fa 45 anys que estic a la galeria Cànem, i en els últims anys fem tota mena d’exposicions, d’instal·lacions, videoart, etc., però la pintura continua emocionant, encara que hi haja gent que diga que està morint”.
Manuel Rey Fueyo. Pintura S.XXI reflecteix a la perfecció els últims anys i l’actual moment creatiu d’aquest artista que, mantenint el seu origen asturià, ha fet tota la seua obra a València.
Des de la seua primera exposició en 1973 fins hui, els crítics i intèrprets de l’obra de Manuel Rey Fueyo s’han trobat davant d’un enigma insondable. Tots, d’una manera o d’una altra, han volgut arrancar paraules d’una obra i un autor que, amb la seua actitud callada i reservada, es resisteix a desvelar el que hi ha darrere de la seua pintura. S’ha volgut veure en ell la passió per l’oci pictòric, destacant les seues qualitats tècniques i la seua preocupació per la forma, el que té aquesta de nocturnitat, motiu pel qual cal exercir-hi una mirada de pupil·la dilatada.
Se li ha associat al carbó fosc de la mina asturiana, d’ací que Juan Manuel Bonet utilitzara l’expressió memòria de l’òxid. L’oxidació crea el pigment originari, el dels primers traços pictòrics de l’ésser humà en grutes recòndites. Una pura materialitat sanguínia i negrosa que contrasta amb la lluminositat mística de San Juan de la Cruz, un dels seus autors de referència. Se li ha associat a un murmuri intimista i a l’expansió explosiva, a l’aparició de la llum i a la seua soledat.
El crític d’art Jesús Martínez Clara explica que “en tots els casos s’intueix que hi ha universos inèdits no revelats, se li diu des del principi que és un mestre de la combinatòria entre l’ordre i el caos, de la passió i la raó, alguns fins i tot l’han associat amb el moviment romàntic en què l’emoció predomina sempre, unida a un sentiment de nostàlgia del seu origen asturià, la boira celta convivint amb la llum mediterrània".
Els que el coneixen parlen d’un caràcter retret, i això inevitablement el condueix a utilitzar el menys és més de tot procés místic que es reflecteix en la seua personalitat, però també en la seua obra i en tot.
Un año después del cese de Pérez Pont el centro sigue sin crear la plaza de director artístico y ya acumula cerca de diez exposiciones suspendidas