Com en la cèlebre cançó de Peret, en un món en què els més llestos de la classe feien mort i soterrat a l’Estat des de fa dècades en favor de distintes entelèquies, els moments de tribulació més greus que la majoria de vius recordem han tornat a posar la raison d’État al centre. Tot i que diversos països han coquetejat amb la idea de jugar-ho tot a la raó econòmica o a la immunitat de grup, finalment una lògica de supervivència diguem-ne biològica ha acabat imposant-se. Com l’amigo Blanco Herrera, el sobirà, més que mort havia dedicat els últims anys a prendre canyes: a la mínima gestió de la nova normalitat, heretada de l’anterior onada d’intervencions en resposta a la Gran Recessió. Més cert encara en el nostre cas: la recuperació fiada al turboturisme, hostaleria i construcció no era sinó la repetició com a farsa -Marx dixit- de la borratxera de turborajola de l’època anterior. Qui recorda el tantes vegades anunciat canvi de model productiu?
Una visió molt generalitzada de signe progressista però sobretot optimista, vol veure en l’actual situació d’excepció un sotrac i un canvi cultural històric de profundes conseqüències. Estariem davant una espècie de "Doctrina del Xoc" -a la manera del famós llibre de Naomi Klein- de signe progressista. El moviment de solidaritat veïnal, l’estima compartida als serveis públics o l’expansió de la despesa pública semblarien les trompetes anunciadores, com a mínim, d’una socialdemocràcia robusta a la manera de les europees de postguerra, amb l’epidèmia com a epifania col·lectiva de fons. La conversió forçada d’alguns referents de l’economia (neo)liberal a propostes fins ahir titllades de quimeres poc més que comunistes o pròpies d’un keynesianisme desfasat, com la renda bàsica o a la impressió massiva de diners, sustentaria aquesta tesi de victòria cultural i política per golejada.
Però tot indica que aquests pronòstics exigeixen generoses dosis de fe. Res no garanteix que una intervenció estatal en rescat de l’economia supose modificacions decisives en el seu funcionament, fins i tot si inclou algun tipus d’ingrés mínim vital com el que estaria dissenyant el govern espanyol –no sabem per a quan ni en quines condicions-. Tampoc que l’augment del deute públic no derive en un nou cicle d’austeritat i retallades forçat per la Unió Europea i la pressió dels mercats financers.
Mesures d’excepció a banda, el consens progressista –incloent part de l’entorn governamental espanyol– s’ha articulat al voltant de dos grans significants d’evidents ressonàncies històriques: el (Green) New Deal i un nou Pla Marshall. L’habitual confusió entre dos conceptes de naturalesa i significat històric distint i l’ús dels termes en anglès indica que ens trobem davant una apel·lació discursiva de contingut poc definit. El punts en comú, en tot cas, serien el retorn del keynesianisme i la necessitat d’un esforç d’inversió públic per superar la crisi i, de rebot, abordar reptes pendents, com la transició ecològica. El retorn d’una política industrial pública?
Tal i com explica Roy Cobby en un recent i molt recomanable article, el paradigma d’un nou estat desenvolupista, centrat en la recuperació del pes de la indústria i el lideratge públic en innovació ha anat guanyant partidaris em ambients polítics i acadèmics. En els darrers temps diferents institucions, com la pròpia Comissió Europea, s’han mogut en aquesta direcció: Ursula Von der Leyen va presentar aquest mateix gener una proposta de Green New Deal per a la transformació ecològica del continent com un dels principals objectius de la nova Comissió. Ara bé, per a aquest objectiu compten com a assessors amb el fons d’inversió nord-americà BlackRock, un dels majors inversors mundials en combustibles fòssils, sector financer i armamentístic, alhora que accionista de 20 de les 35 empreses cotitzades de l’Ibex-35.
La idea que un major pes de la intervenció estatal hauria de derivar, per ella mateixa, en un statu quo més progressista voreja el pensament màgic si ens atenem a les dades i a les inèrcies evidents. O a la nostra pròpia experiència: pensem en el model d’estat desenvolupista espanyol dels anys seixanta. És possible establir un paral·lelisme entre l’anunciat nou rol de l’Estat en l’economia i la política de transport: existeix un model centrat en l’alta velocitat i un model centrat en les xarxes de Rodalies i Mitja Distància. Les conseqüències, com sabem, són ben diferents, en termes de model territorial –centralisme i potenciació de les grans ciutats versus vertebració regional i dels circuits de proximitat–, dels seus usuaris –alts directius i turistes versus amplis contingents de veïns, treballadors i estudiants– i de prioritats –la lògica de la velocitat i negoci premium versus la lògica de servei públic, d’una infraestructura bàsica per al funcionament de la vida quotidiana en comú.
No hi ha dubte que els nostres governants i l’aparell de l’Estat té preferència pels models AVE. N’hi ha prou amb observar l’orientació de les mesures preses fins al moment. D’una banda, i en la pura gestió de la pandèmia: multiplicació de multes i intervencions policials, triplicant els contagis detectats; obsessió inquisitorial amb les fake news sota l’empara de la Llei Mordassa; centralisme desbocat –“el virus no entiende de territorios”, i resultats desastrosos en la gestió, incloent el fiasco constant de la central de compres del Ministeri de Sanitat en operacions amb empreses opaques afins. En un sentit similar, però des del punt de vista pròpiament econòmic, les principals mesures fins al moment han beneficiat considerablement la banca -garantint els seus actius mitjançant avals públics i estimulant l’endeutament empresarial-, la propietat immobiliària –evitant la suspensió general de lloguers d’habitatges i locals comercials- o la gran empresa -ERTE’s subvencionats sense que les empreses assumisquen pèrdues-, en contrast amb bona part dels països del nostre entorn.
Això, evidentment, té molt a veure amb poderoses influències i equilibris que es manifesten dins els mateixos aparells de l’Estat. El pes desmesurat que en l’àrea econòmica de l’actual govern del PSOE, com en l’anterior del PP, tenen cossos funcionarials d’elit com TECO’s (Tècnics Comercials de l’Estat) o Advocats de l’Estat és prou indicatiu de les inèrcies existents. Es tracta de tècnics que pertanyen majoritàriament a nissagues familiars vinculades a l’Estat central (exministres, etcètera) i a grans fortunes, amb un percentatge desproporcionat de membres procedents de Madrid i les dues Castelles, i un historial dilatat de portes giratòries com a directius de grans empreses regulades dels sectors de la banca, l’energia i les telecomunicacions.
La principal qüestió per incorporar un nou model amb paràmetres diferents al de les elits tradicionals és qui l’ha de protagonitzar. Per això, el propi concepte de New Deal amaga una història útil més del que no sembla: entendre el pla de l’Administració Roosevelt com un pla públic d’inversions ens deixa com a mínim sense la meitat de la fotografia. L’opinió pública nord-americana de la Gran Depressió posterior al crac de 1929 culpava el poder desproporcionat de les grans corporacions dels problemes del present. Els Estats Units s’imaginaven encara com una societat de petits propietaris lliures i iguals que alguns poderosos havien aconseguit desequilibrar al seu favor, i per tant que el paper del govern era intervenir per restaurar aquest equilibri. Roosevelt va actuar sobre la banca, l’agricultura, la indústria i l’habitatge, entre altres sectors, limitant el poder de les grans empreses -jornades màximes, salaris mínims- i, el que és més important, atorgant poder i ferramentes a sindicats, associacions agràries i de consumidors per defensar els seus drets, a banda d’assegurances de desocupació i ajuts similars. Els efectes, doncs, tenien tant o més a veure amb alterar el poder de negociació dels agents socials com amb l’expansió de la despesa pública.
A l’Estat espanyol i al País Valencià dels nostres dies sabem que els sindicats tenen un paper molt limitat -una afiliació sindical de només 13’9% dels assalariats; d’autònoms i companyia ni en parlem; en contrast al 34% d’Itàlia o el 65% dels països escandinaus. Potser això explica molt del que ens passa. Més enllà de la necessitat de passar comptes amb el paper entre discret i vergonyós del sindicalisme majoritari de 1977 ençà -Pactos de Estado, saqueig de les Caixes d’Estalvi, etcètera- cap preguntar-se si hi ha alguna cosa salvable i de quin teixit social pot sorgir la força per construir un model alternatiu, una força amb què de moment -hem de ser realistes- no comptem, com a mínim articulada a escala supralocal, autonòmica o estatal.
La cosa canvia si posem la lupa en el món local: al País Valencià comptem amb un extens teixit de cooperatives i associacions agràries que arrosseguen problemes importants però segueixen tenint un paper important en les explotacions, la transformació i els serveis als socis. També cooperatives de treball associat, de consum alimentari, d’energia, d’habitatge o de crèdit que si bé no són majoritàries compten amb models de gestió d’èxit en sectors estratègics. Existeixen multitud d’associacions de professionals, comerciants i d’empresaris de caràcter local i comarcal… i agents que tradicionalment no assimilem a l’economia com les entitats culturals -musicals, festives, esportives, etcètera- que a través de les seues escoles i activitats generen llocs de treball i una important activitat econòmica al voltant. Aquest món de l’economia real el conformen persones amb habilitats i competències fonamentals i un coneixement profund del teixit productiu i associatiu que els envolta. Uns sectors socials a qui mai no es convoca o consulta per buscar solucions.
Un major lideratge públic en l’economia i una transformació del nostre model actual són desitjables, i a totes vistes urgents. Però junt al què, convé preguntar-se pel com, el qui i el per a què. I això no implica oposar a un model tecnocràtic, centralista i favorable als grans interessos econòmics un ingenu "small is beautiful" que romantitze el paper de la petita empresa i la dimensió local, obviant l’abast dels reptes que tenim plantejats com a societat i els inevitables condicionants que imposa una economia de mercat globalitzada. Seria absurd ignorar que qüestions essencials com la dotació de determinades infraestructures, el lideratge estratègic i la política d’innovació, la redistribució o el proveïment de serveis públics essencials han de ser pensades a escales geogràfiques àmplies. Els models de desenvolupament endogen o bottom-up proposats des de fa dècades com a alternativa a les grans intervencions keynesianes han consistit poc més que en l’abandonament progressiu d’una planificació que ara es fa més necessària que mai. Estirant el paral·lelisme: el contrari del model a AVE no és el vehicle particular. Del que es tracta és de dibuixar models que incorporen una nova institucionalitat, nous equilibris de poders i nous protagonismes a diferents escales simultàniament.
Com hem vist, l’Estat no s’ha mantingut precisament al marge de l’economia en estes dècades: simplement ha intervingut d’altres maneres, normalment sempre en el mateix sentit. El retorn a formes d’intervenció més desenvolupistes a la manera del segle XX no és ni molt menys una certesa: dependrà i molt de l’evolució econòmica i política dels pròxims mesos i anys a casa nostra però també al conjunt d’Europa. Això no significa fiar-ho tot a una mena d’optimisme antropològic de la inevitabilitat de la Història -que ja va fallar en la conclusió de la crisi de 2008 i la no-refundació del capitalisme- però tampoc necessàriament al pessimisme absolut. Hi ha elements de sobra per pensar que el futur està en disputa. A la pregunta “més Estat?” cal respondre posant èmfasi en el com, a quina escala i per a qui. No ens val qualsevol retorn, si com la dona de Blanco Herrera de la cançó, no queremos dormir con muertos.
Francesc Miralles és jurista i politòleg de formació i consultor en Atzuvieta
Carles Badenes es doctor en Història Econòmica i Llicenciat en Economia i en Ciències Polítiques