X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 18 de febrero y se habla de forinvest 2020 FACEPHI ley del juego CÓMICS puerto de valencia
GRUPO PLAZA

literatura

Paco Esteve: la memòria de la neu i les velles creences

22/05/2018 - 

VALÈNCIA. Vivim temps de destrucció. Enlluernats pels canvis frenètics que propicien eixa mateixa destrucció, el recompte del passat i de tot allò que va quedant arrere es fa virtualment impossible, i rebem només el consol plàcid però ingenu de la conservació museística, taxonòmica, més o menys ordenada però sempre freda. En realitat, la comptabilitat dels nostres hàbits passats es guarda en gruixuts tractats que ningú llig i en aspres corredors on, amb consensuats criteris etnogràfics, mostrem les relíquies dels nostres vells costums, les restes del naufragi de la modernitat contemplades majorment per ociosos visitants de solitaris museus en matins de diumenges.

Mai com ara (però menys que en un futur ben pròxim) l’oblit de les nostres formes de viure havia sigut tan efectiu i immediat, mai amb la rapidesa taxativa d’ara s’han despatxat en a penes dos o tres generacions costums i tradicions que es creien eternes per immemorials, constants per necessàries. Potser tinga molt a vore en eixa amnèsia col·lectiva la millora (aparent però també real) en les condicions de vida de la gent que feia certes coses, i en l’abandó desitjat d’una misèria ambiental que lògicament no produïa cap enyor ni desig de perdurabilitat en aquells que deixaven arrere determinats hàbits, determinades maneres de viure o d’entendre la vida.

Per això, més enllà de polsoses tesis doctorals o de l’asèpsia dels museus, l’autèntic rescat de la memòria d’allò que vam ser rau més en productes culturals fruit del cinema o de la literatura, en la recreació fantasiada però documentada de vides inserides en temps i espais passats, sempre més potents, més reals, i de més llarg alé que les pròpies estructures culturals que faciliten, com una freda acta notarial, la comptabilitat minuciosa (i també necessària, que tot s’ha de dir) dels nostres dies perduts.

I bona part d’eixe rescat vivificant és el que ha fet Paco Esteve i Beneito (Agres, 1979) en la seua obra Si ha nevat (Bromera, 2016), amb la qual va obtindre el premi Enric Valor de novel·la en valencià 2015. I ho fa poant en les seues arrels més immediates, més pròximes físicament, perquè Si ha nevat (títol tan senzill com bell) és el relat de transició de tota una comarca i de les circumdants, tenint com a epicentre la serra Mariola, pàtria primera i primordial de l’autor. I el canvi, el trànsit dolorós, és el que s’establix entre unes formes ancestrals de viure i la irrupció sorollosa de la modernitat, el trencament d’aquelles formes immemorials en el transcurs d’unes quantes dècades i la memòria restablida del passat que batega intensament en les pàgines de la novel·la.

Els plans temporals del relat (paradoxalment d’una versemblança inversament proporcional a la contemporaneïtat) són tres: el temps actual, motor i excusa memorística de la narració, els records juvenils del fals protagonista en la dècada dels quaranta del segle XX, i el relat dels anys decisius (segona mitat del XIX) del dissimulat però veritable protagonista del llibre, Joan el Coces, un curandero o sanador i també nevater a temps parcial.

I sobre eixos dos oficis perduts pivota l’essència de la narració, l’homenatge al passat que Esteve cus delicadament entre la recreació d’uns temps turbulents i molt ben documentats (guerres carlines, restauració, república, revoltes obreres, vaivens dinàstics) i l’afectació que tots eixos canvis tindran en les vides de la gent comú, el joc macabre de la història que amb tot arrasa sense miraments.

Supose que hem sigut uns quants (i entre ells sens dubte l’autor de Si ha nevat) els que, d’excursió per la Mariola i després del descobriment de la magnificència de la Cava Gran d’Agres, hem quedat fascinats per la història d’eixos pous de la muntanya on s’acumulava la neu i on, després del tractament adequat, s’obtenia el gel que a llom de bèsties, i en un conjunt de faenes que ara ens semblen hercúlies, es baixava als pobles i ciutats per a diverses funcions (culinàries, terapèutiques, de conservació, etcètera). Tot eixe procés perfectament viu durant segles, però desballestat per l’aparició dels primers artefactes industrials de fabricació de gel, és el que Esteve descriu, novel·ladament i ja en els inicis de la seua decadència. 

I l’altre gran rescat que el llibre propicia és el del món del taumaturgs, curanderos i sanadors que durant potser mil·lennis han pal·liat o curat el catàleg infinit de mals que ens afectaven i ens afecten, seguint un estel de coneixements immemorial, quasi tel·lúric, tirant mà d’herbes, d’ungüents, d’oracions que són el millor exemple de sincretismes i mixtures variades, enmig de rituals estranys o directament pertorbadors. La personificació d’eixa tradició ja vençuda està encarnada en la novel·la per Joan el Coces, deixeble d’el Búsol, que va ser qui li va transmetre l’arcà dels poders de la imposició de mans, i la seua genealogia que beu necessàriament d’un dels quatre elements primordials: terra, aire, aigua o foc. I assistirem també als intents de transmissió d’eixes antigues savieses en el protagonista-narrador (en realitat fals protagonista) com a símbol de l’esclavó perdut, del final d’una llarga cadena que ens mantenia units umbilicalment als misteris originaris, ja ebris i fatus dins de la nostra i moderna vanitat.

Si ha nevat és en conjunt una gran i necessària novel·la, un homenatge a moltes coses que no es perd en la reiteració, i que a través d’una trama narrativa ben construïda i d’uns diàlegs perfectament apegats a la nostra tradició oral i per tant versemblants (ja era hora!) facilita unes quantes hores de plaer lector. També resulten inoblidables el relat de la decadència de certes famílies aristocràtiques, antics senyors de la neu, o algunes troballes memorables i només aparentment accidentals, com eixe cobdiciat i simbòlic tros de plom que alguns dels protagonistes, en el llarg trànsit de la infància a l’adolescència, intercanvien de manera constant i en un joc perpetu d’anada i tornada, de desafiaments i preus a pagar que són fidel reflex de les passions o els interessos de cada edat, de la vida mateixa que Paco Esteve i Beneito ha sabut descriure d’una manera excel·lent en esta gran novel·la.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email