Paella sabut /cunyatus dels arrossus/

VALÈNCIA. És un moscardó? És un paràsit? És una ombra? És Damián Suárez perseguint a Kangin Lee? No, és el paella sabut. Cada diumenge apareix a les reunions familiars pegant colps a l’esquena del personal i amb un somriure més fals que un bitllet de 30 euros.

Sentenciador professional, només ell sap què cal fer davant d’una paella que mai no cuina, perquè és especialista a donar consells que per a ell no en té. Pots ser el campió de la lliga Dacsa, el mestre Galvis, el guanyador del Concurs Internacional de paelles de Sueca o Salvador Gascón, no importa, sempre estàs exposat a què aparega un paella sabut a dir-te “a Alacant sofregixen l’arròs, jo de tu el sofregiria” o alguna cosa similar. Ningú està lliure de l’atac cunyatil d’este personatge tan valencià i tan qüestionador: 

-Qüestiona el canvi climàtic, qüestiona que la terra siga redona, qüestiona que el café descafeïnat siga realment descafeïnat, i que li regalaren els vestits a Camps, tot ho fica en dubte. I com ell realment es pensa que sempre té raó, i mai no baixa del burro, millor no discutir amb ell. Perquè si et poses a intentar traure-li trellat, caus en el seu parany, de false news i dades pseudocientífiques i “ja l’has cagada llaurador”, estàs més perdut que un cuiner de paelles sense arròs, carn ni verdura. 

Com els futbolistes o els actors de teatre, solen fer la seua actuació els diumenges; en este cas, sempre a migdia. Són els primers a atacar la nevera i agafar un quintet darrere d’un altre, i el primer que faran és mirar la cervesa amb cara de pomes agres com pensant “ja podien haver-se estirat comprant cervesa d’importació”, encara que no són capaços de diferenciar marca blanca de cervesa gurmet. Saben de cacaus, de tramussos, d’olives i de papes “com unes que fan a Pedreguer, les Morell, cap”, sentenciarà, perquè no hi ha coneixement que se li escape al /cunyatus dels arrossos/. 

I aleshores arriba el moment clau, quan el mestre paeller comença a preparar el “camp de batalla” amb totes les armes per a cuinar una paella de categoria. Manuel Vicent deia alguna cosa així com que si la paella la cuina la mare la cuina i prou, en canvi el pare es prepara com si anara a perpetrar una operació a cor obert. I en eixa operació necessita ajudants, que fonamentalment s’encarreguen de dur-li beguda fresca i d’emportar-se els atifells. Però cap operació delicada és un èxit total si abans no s’han superat algunes dificultats, i en este cas el superheroi de la paella té un enemic total. El pollastre hormonat? La ceba? L’arròs Brillante? El vent? Nooo!!! El paella sabut.

-La seua òpera magna comença amb el foc, si la cuines a gas “no té mèrit”; si la cuines a llenya “és molt millor la de taronger”; i si gastes llenya de taronger comentarà: “vaig tastar-ne una cuinada amb sarments espectacular”. 

-Tot seguit qüestionarà la paella per ser “massa xicoteta”, “estar esmaltada” o per “estar torta”. Que en eixe moment ja comença a fer números per a guanyar-se una galtada.

-Després amollarà una frase que mai pot fallar en cap discurs del paella sabut: “el sofregit és la base d’una bona paella”.

Perquè eixes sentències l’enxisen, així que a partir d’ahí traurà el seu diccionari de frases fetes a passejar i atacarà amb un: “com l’arròs de Calasparra cap”, o un “si no du caragols no és una autèntica paella”, seguit d’un “l’oli millor que siga suau o tindrà sabor d’ensalada”. Que ahí ja s’ha guanyat una ensalada de nesples sense adobar. 

Però si alguna cosa obsessiona el paella sabut són les quantitats, “massa aigua”, “li falta sal”, i “cal més llenya” són per a ell els comodins que pot dir aleatòriament en qualsevol moment del procediment. Perquè es passa tot el procés d’elaboració de la paella apareixent i desapareixent com els mosquits tigre. I com els mosquits, et van xuplant la sang i cabrejant-te fins que esclates com una magrana. El problema és que segurament este paella sabut siga familiar teu: algun cosí, cunyat o noviet (normalment són hòmens) al qual no pots enviar a fer la mà per educació. Així les coses, només et queda una alternativa… desafiar-lo. “La pròxima volta cuines tu la paella, que veig que eres tot un expert!!!” I això és un escac i mat, perquè per molta foto que puge al seu Facebook fardant de paella perfecta, per molta literatura que haja llegit sobre el tema, per molt que presumisca de coneixements paellils… en el fons és com un mal aficionat als bous, d’eixos que li diuen covard al torero però mai han participat en una capea. 

Per cert, el paella sabudisme és contagiós, i de sobte el cuiner designat es pot vore rodejat per un Tribunal de les Aigües inquisidor. Eixe moment en què està ficant l’arròs en creu i apareixen quatre moscardons al seu voltant, cada un donant la seua opinió, és la prova final per a convertir-se en mestre paeller. Si, tot i la pressió, el cuiner continua a la seua, no fa cas dels comentaris aleatoris dels “cunyats menjapapes” i trau avant la paella, aleshores ja és com el Doctor Cavadas de l’arròs i està preparat per fer operacions de paella en qualsevol lloc i circumstància. Perquè tot heroi necessita un vilà contra el qual lluitar o les seues gestes passen desapercebudes, i el vilà del mestre paeller, és el detestable l’entranyable paella sabut.