Paella vietnamita 

La passada setmana es van produïr dos fets pletòrics de significat. El primer sembla anecdòtic i el segon és eminentment polític. Ambdós es complimenten i ambdós units són perfectament coherents. Convé meditar sobre ells, des d’una perspectiva política.

Les últimes setmanes estan tenint lloc tractorades arreu d’Espanya. Fa dues setmanes fou el torn de València. Mentre els vianants urbanites ens meravellàvem bucòlicament amb aquells tractors tan grans, els sectors agricultor i ramader cridaven “ajudeu-nos o morirem”. Un crit amb clares ramificacions a les realitats de canvi climàtic, despoblament rural i desigualtats abismals.

L’agricultura tradicional mor. Com si la línia no fóra visible i les problemàtiques no estigueren lligades a un sistema finançaritzat que s'emporta absolutament tot allò que troba al davant per tal de continuar el seu inexorable i inqüestionable creixement. Hauríem d'estar transformant el nostre metabolisme social, ho sabem i les institucions ens ho diuen. En canvi, seguim comprant als supermercats alvocats sud-americans i taronges sud-africanes. I ara, arròs vietnamita.

Primer va ser amb Sud-àfrica. Després, amb el Mercosur. El nou malson del camp valencià és l’acord de lliure comerç amb el Vietnam impulsat per l’executiu europeu i ratificat fa dos dimecres pel mateix Parlament Europeu. Un acord que, camuflat amb la fal·làcia del desenvolupament econòmic i l’augment dels estàndards de producció local, enriquirà de nou els de sempre i empobrirà, de nou, les de sempre.

El que proposa el nou star deal neoliberal és l’eliminació gradual de gairebé tots els aranzels entre ambdues parts en els pròxims deu anys. Així, les grans multinacionals de maquinària i automòbils ho tindran més fàcil per exportar els seus productes al Vietnam; els bancs europeus podran invertir en mercats estrangers i alhora les empreses de transport marítim i correu europees podran accedir a la contractació pública vietnamita. Tot avantatges.

I mentre la Ford Motor Company exporta els seus tractors, la liberalització dels intercanvis comercials permetrà al país asiàtic exportar productes tèxtils cosits en tallers de treball forçat. I també fruita, verdura i, en aquest cas arròs, cultivats amb fitosanitaris prohibits a Europa, collits per treballadores precaritzades, comercialitzats per grans corporacions i oligopolis explotadors i distribuïts milers de quilòmetres més enllà. 

Tot avantatges? Sí, però només per a les grans multinacionals, tant industrials com agràries. Una vegada més, ens trobem davant una proposta de TTIP/CETA oriental promoguda per la Unió Europea, acceptada per l’estat espanyol i votada amb alegria per PSOE, PP, Ciudadanos i Vox. 

La mateixa UE que obligarà a deixar de cremar Dièsel en uns anys i aposta per la reducció d’emissions, ens aconsella que consumim productes amb milers de quilòmetres recorreguts. El mateix estat que distribueix les ajudes europees de la Política Agrària Comú (PAC) a grans tenedors de terra, accepta el tractat i després es lamenta de la uberització de l’agricultura tradicional i familiar, condemnada a la precarietat i la dependència de grans multinacionals de distribució. Els mateixos partits que s’esquincen les vestidures i acudeixen a les manifestacions, voten a favor d’aquests acords comercials a Estrasburg.

Per denunciar totes aquestes hipocresies, som conscients que la reivindicació i la lluita per un nou model agroalimentari són irrenunciables. La instrumentalització del camp i el fetitxisme trampós de la dreta per un comerç global que destrueix l’economia local i concentra cada cop més la riquesa sols aportarà més beneficis a les seues elits plutòcrates. Si, per contra, el que volem és resoldre les problemàtiques de la nostra terra i de qui en té cura, caldrà potser treballar políticament i administrativament a totes les escales.

Comencem doncs promovent la contractació de productes locals i de temporada amb mecanismes de compra pública innovadora. O bé nodrint les nostres escoles i instituts amb productes de proximitat i ajudant al comerç local amb campanyes de conscienciació ciutadana. Comencem des de ja oferint espais i mecanismes com La Tira de Contar que permeten a les persones que treballen el camp evitar els intermediaris. Assumim que l’agricultura convencional i familiar presta un servei ecosistèmic que ha de ser compensat i fomentat econòmicament. 

En definitiva, no celebrem un sistema global que aboca les seues treballadores a la precarietat i als aliments produïts a elevades petjades mediambientals. L’agricultura i la ramaderia ens necessiten al seu costat: a les manifestacions, cert, però també a les votacions dels nous tractats comercials. Construïm un nou model de consum conscient, desconcentrem el poder de les multinacionals, redistribuïm-ne la riquesa  i afavorim l’agricultura social i sostenible. I sobretot, no votem a favor de l’acord i protestem després en contra de les seues conseqüències. No ens esquincem les vestidures si el que votem és paella vietnamita.

David Ribó i Adrià Sisternes, membres de Joves PV–Compromís