I Tu QUè MIReS?  

Paolo Sorrentino: espectacle i provocació - Áurea Ortiz

18/10/2023 - 

VALÈNCIA. És impossible no estimar-se Itàlia. Els seus paisatges, la seua cultura, el seu art, la seua gastronomia, fins i tot els clixés associats al caràcter explosiu italià. Anem allí, admirem la bellesa i ens sentim un poc com a casa... al mateix temps que ens preguntem, davant de l'enèsima demostració de caos i desorde, com és possible que eixe país estiga en el G7. Perquè volem a Itàlia, però eixe país, ho sabem, no funciona, o funciona més enllà de la lògica i l'orde.

No és estrany, doncs, que d'eixa complexa mescla de talent, bellesa, creativitat, desastre i caos hagen sorgit artistes que són tot això alhora i més coses. Com el que ací ens ocupa. Provocador, excessiu, diletant, superficial, grandiloqüent, esteticista, fellinià, barroc, grotesc, frívol. Hi ha molts adjectius per a definir el cinema de Paolo Sorrentino, tant des del costat dels seus admiradors com el dels seus detractors. Perquè té molta gent en els dos bàndols: diguem que no deixa indiferent.

L'anunci que la Mostra de València. Cinema del Mediterrani i la Filmoteca Valenciana duran a la ciutat a Sorrentino ha alçat una gran expectativa. El seu molt personal estil, el qualifiques com el qualifiques, alça passions. Segurament cap altre dels grans cineastes que estos anys han visitat València en el marc del festival ha tingut tant de ressò en anunciar-se. I això que estem parlant de Robert Guédiguian, Liliana Cavani o Abdellatif Kechiche. Però potser la mirada aparentment senzilla, sempre a l'altura dels nostres ulls, humanista i empàtica, a més d'obrerista, del gran Guédiguian té poc a fer, en els nostres temps, enfront dels ostentosos tràvelings circulars, plans zenitals i aparatosos contrapicats al ritme de Rafaella Carrà o de Vivaldi segons s'intervinga, que tan bé se li donen a Sorrentino. El parc d'atraccions mana en estos temps. I la majoria de les seues pel·lícules ho són.

Amb això no vull dir, ni de bon tros, que no valga la pena l'obra del cineasta. En un país d'excessos, que va convertir la política en pur espectacle molt abans que la majoria dels països del seu entorn, amb aquells governs inestables que duraven un sospir i, posteriorment, amb l'arribada de Berlusconi i molt més, pot ser que no hi haja millor manera de retratar-lo que amb allò grotesc i la grandiloqüència. Ací estan els seus despietats i càustics retrats del poder, el d'Andreotti en Il divo (2008) i el de Berlusconi en Silvio (i els altres) (2018). O el del Vaticà, a través d'un Papa imaginari, l'inoblidable Lenny Belardo, interpretat per Jude Law, en la sèrie The Young Pope, magnífica en la seua primera temporada, potser una de les obres on millor encaixen forma i contingut, l'esteticisme marca de la casa i l'interior d'un món els ritus i les interioritats del qual ens deixa atònits.

Pot ser que molts s'esgarren les vestidures, però este tipus de cinema que busca la provocació, que vol que reaccionem a base d'estímuls sensorials, al qual no li importa fins i tot irritar-nos, és necessari i, a vegades, fins i tot terapèutic. Com eixa extraordinària seqüència d'arrancada de la festa de La gran bellesa (2013), al ritme de la Carrà, que explica en si mateixa tantes coses d'un món desballestat. Molt més, a vegades, que les converses que el seu cínic protagonista manté al llarg de la pel·lícula. Per cert, excepte en la sèrie, totes les citades fins ara coincidixen en un altre element, el seu actor protagonista. És Toni Servillo, un actor camaleònic i superdotat, companyó del director des del seu primer llarg, L'home de més (2001).

També és veritat que el pes de la història del cinema italià és brutal sobre qualsevol cineasta actual d'aquell país. Després de la Segona Guerra Mundial va arribar el Neorealisme, un moviment d'extraordinària importància cultural, i d'ell o després d'ell o contra ell, una successió insòlita de grans creadors entre els anys 40 i 60: Roberto Rossellini, Vittorio de Sica, Michelangelo Antonioni, Federico Fellini, Pier Paolo Pasolini i Luchino Visconti, per citar només els pesos pesats. És difícil sobreviure a això. Però, a més, Itàlia ens va oferir en els 60 i 70, a més de grandíssimes comèdies, un cinema profundament polític, amb obres com Investigació sobre un ciutadà lliure de tota sospita (1970) i La classe obrera va al paradís (1972), les dos d'Elio Petri; El conformista (1970), L'estratègia de l'aranya (1970) i Novecento (1976) per part de Bernardo Bertolucci; Sacco e Vanzetti (Giuliano Montaldo, 1971), El cas Mattei (Francesco Rossi, 1972), Notícia d'una violació en primera pàgina (Marco Bellocchio, 1972), entre moltes altres. Un tipus de cinema polític que hui en dia, d'una altra manera i amb un indubtable biaix autobiogràfic, practica de forma molt personal un altre gran cineasta italià, Nanni Moretti.

Un cinema, l'italià, que és una mescla incomparable i riquíssima de sentit de l'espectacle i profunda càrrega política i social. Sorrentino és fill indubtable del seu temps i també d'eixe extraordinari llegat cinematogràfic. També hi ha hagut altres corrents en el cinema italià menys vistoses, encara que molt populars. El Neorealisme va acabar derivant en el que es va dir el Neorealisme rosa, on només quedava el protagonisme de la gent de les classes populars, però res de la càrrega política i crítica de l'origen. D'ací van sorgir un fum de pel·lícules amables, entranyables i simpàtiques que continuen operant hui en dia en la seua producció. Són eixes comèdies costumistes que tenen un gran èxit, o el cinema d'alguns directors que, en origen, semblaven apuntar a altres llocs, com Gabriele Salvatores, i de la qual tampoc es lliura Sorrentino, com pot comprovar-se en Va ser la mà de Déu (2021). Moltes vegades estes històries s'emmascaren darrere d'una suposada empremta felliniana, en concret la que prové d'eixe monument que és Amarcord (1973), però què més voldrien...

No hi ha dubte que és tot un esdeveniment l'estada a València de Sorrentino i l'oportunitat de poder escoltar-lo en una xarrada amb el públic, a més de vore tots els seus llargmetratges en el cicle que La Mostra i La Filmoteca li dedicaran. L'espectacle està garantit.

Noticias relacionadas