'Papers de la roda del món': la continuïtat radiant de Joan Francesc Mira - Toni Sabater

VALÈNCIA. Per a qualsevol persona que tinga la voluntat o l’ofici de ressenyar llibres, l’aparició d’un nou volum sorgit de la ploma de Joan Francesc Mira és, al mateix temps i de manera indestriable, un goig i un repte. Un goig per tot allò que té de celebració, de confirmació –fins i tot anticipada a la seua lectura efectiva– a la circumstància d’estar assistint a un capítol més en la delicada confecció del mosaic tremendament seductor i atraient que Mira construïx amb cada nova obra. La part del repte es concreta en la dificultat de mesurar els elogis –com acabe de no fer en la frase immediatament precedent, per cert– per a evitar caure en el ditirambe més indissimulat.

Obviant per conegudes les dades biogràfiques, curriculars i bibliogràfiques, o els variats premis i reconeixements, així com la digníssima trajectòria cívica de l’autor, o remetent-nos a les moltes i adequades semblances de Joan Francesc Mira traçades ací i allà (i a les quals podem aplicar aquella fórmula de l’economia processal tan utilitzada en els juís: que es tinguen per reproduïdes), és necessari destacar la uniformitat per dalt que l’autor ha aconseguit en la seua producció, encara que el nou llibre en qüestió –com és el cas d’estos Papers de la roda del món– estiga format per un recull d’articles destinats inicialment a la premsa, i per tant un volum integrat en un gènere que, en principi i davall les manies i els prejuís més convencionals, estaria destinat –en els casos més obtusos de ceguera– a ser menystingut, i en els més moderats –però tan equivocats com l’anterior– a ser considerat cosa menor.

No és el cas, no. Al llarg de la desena d’estes recopilacions que porta ja publicades, Joan Francesc Mira ha demostrat sobradament una solvència i una qualitat a prova de bombes. Diré més: sense menysprear ni remotament l’obra assagística i novel·lística de l’escriptor, esta aparent cosa menor és un gènere que sens dubte agrada a l’autor (l’ha cultivat amb fluïdesa durant dècades), i per al qual està extraordinàriament dotat. I ho està, per una banda, per l’agudesa en l’elecció de cada tema, així com del to i de la perspectiva que aporta; i, per altra, per la capacitat de compressió, per mitjà de pocs centenars de paraules, de complexitats immenses i que determinen la nostra adscripció al món, a la realitat i a les seues infinites parròquies. I tot eixe còctel ens el servix a cavall d’una prosa que estranyament unix senzillesa i sumptuositat, estil definit i claredat argumental i expositiva, i allunyant sempre els dos enemics suprems de qualsevol expressió escrita: l’avorriment i la banalitat.

Papers de la roda del món (Pòrtic, 2024) és una tria dels articles dels darrers anys (sens dubte dolorosa, com qualsevol amputació d’òrgans essencials, i en Mira qualsevol paper ho és) feta per Carles Fenollosa, autor d’un pròleg que constituïx un pòrtic seriós i alhora entusiasmant al voltant d’obra i vida de l’antologat, escrit amb l’habitual estil irreverent i brillant del jove Fenollosa.

Resulta curiosa la densitat i intensitat que Mira és capaç d’insuflar en estos textos breus sense que la peça en qüestió es ressentisca, sense que es vegen les possibles o heteròtiques costures (els avance el truc: no hi ha costures perquè no hi ha la menor impostura, apedaçament o supèrflua mistificació), i perquè, al remat, totes estes perles d’erudició obeïxen i es deuen a velles i fondes savieses conjuntades amb un sentit comú que podríem dir general, però intensament educat.

Així, en els textos el veiem passar de la molt raonable obsessió per la memòria i la seua preservació al plany seré (tot és venturosament seré en Joan Francesc Mira) en relatar-nos una visita quasi antropològica als tristos escenaris actuals d’El tramvia groc, un dels seus cims narratius, i que és la constatació d’una memòria quasi perduda. Tan perduda com la confirmació assertiva de la valencianitat genuïna i rotunda de paraules com llonja, tan injustament bandejada, contrariant –precisament– la memòria, tot dins d’una peça en emocionat record al savi Joan Coromines, o l’obsessió o la por que sorgix ací i allà en els textos, des d’eixa mateixa memòria, pel futur del valencià, i l’escenari distòpic i abominable de la seua desaparició en un món uniformat, vulgar i anodí, orfe de les riqueses que la diversitat lingüística aporta. Però també actua com a –potser– incòmode però desinfectant recordatori de perdudes memòries, com quan ens portem les mans al cap per determinades pràctiques foranes (el costum de tapar-se els cabells) que Mira pot recordar i recorda en la majoria de les dones de l’Horta de València de certa edat en els anys 50 del segle passat.

I probablement siguen privilegis de l’edat, o de la seua indiscutida condició de tòtem, però són d’agrair honestedats com les expressades en un article com “L’art de les lletres”, on denuncia l’excés de proteccionisme d’una literatura minoritzada i en dificultats com la nostra, però que no hauria de tolerar l’abundància de mediocritats que la inunden, amb una falsa pàtina de qualitat atorgada simplement pel fet d’estar escrites en valencià, en una perillosa disminució de l’esperit crític.

Tots els sabers miscel·lànics i no precisament lleugers que Mira atresora faciliten una multiplicitat de temes que evidencien la seua saviesa, concretades en dispars de racionalitat o de coses que anem oblidant o deixant arrere, i ens recorda, per exemple, que el nom d’humanitats no va aparéixer, com ara fem dissortadament, en contraposició a ciència, sinó per a distingir-les de les divinitats, de les matèries tingudes per sagrades, o significats derivats o disruptius amb el seu origen, com art, inicialment aquella tekhne, l’habilitat o el coneixement pràctic d’una professió, per a després derivar en un atribut de certa imprecisió, d’alguna manera superior, emparentat amb l’estètica i una més que certa pretensió ontològica, fins i tot espiritual, siga açò pres en el sentit més o menys religiós que la modernitat modula.

Rellevants són també les aportacions a l’enteniment de les plaques tectòniques que tremolen davall dels nostres peus: el compendi breu però magistral que desgrana al voltant de l’Islam i la modernitat i com les societats musulmanes no han sabut adaptar-se a eixa modernitat, exposat amb el rigor, la claredat i la concreció exacta. O la brillant dissertació de l’evolució política d’Àustria amb ocasió del triomf de l’extrema dreta com a símptoma i avís –de la mà de Claudio Magris, un convidat il·lustre– dels perills que patixen i patiran les democràcies. O la persistència i vigència de les nacions com a referents –per molt que la globalització avance– socials, culturals i fins i tot morals, recordant-nos que, en l’actual context de voluntat uniformitzadora, resulta necessari mantindre el valor de la diferència perquè “la humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua de la varietat de les ‘espècies culturals’ és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les ‘espècies naturals’”. O la revelació –evident quan ho llegim, però algú ha d’escriure-ho, i ho fa ell– de ser l’actual Xina, més enllà dels avatars polítics (o a pesar d’ells), l’únic gran imperi antic encara en ple funcionament “com si l’imperi egipci continuara unit i actiu, com si Roma fora encara la Roma de Trajà i Hadrià”.

Tot això i molt més són estos Papers de la roda del món, una nova mostra exquisida de la condició de Joan Francesc Mira com a perenne i fèrtil emissor de savieses immenses, del luxe que la seua presència significa, de les seues capacitats admirables i d’eixa senzillesa desarmant amb què ens relata el món, i els mons que han sigut, i les seues lletres, històries i belleses, i també els horrors, per a espantar-los, i tot pensat i fet des de la condició valenciana que l’enorgullix i voldria millorar, encara que jo diria que, pel que a ell fa, amb la seua existència serena i la seua obra excelsa ha complit sobradament. Per molts anys.