Pasteres i tresors

Altres estius són possibles. I ben aprop. Només cal mirar el Mediterrani per percebre d’altres realitats que arriben al nostre litoral i que mostren misèries i tragèdies humanes. Veïns de mar que arrisquen la vida somniant un futur millor. I nosaltres a casa només els veiem pel televisor. I relativitzem entre cerveses i converses de bar la seua situació. Equiliquà, ens hem convertit en uns desmemoriats. Les pasteres no són només cosa d’ells. O és que no s’enrecordéu de quants de per aquí van haver de marxar ben entrada la nit amb una barca menuda de fons pla i sense quilla. Quants d’aquells rojos republicans van fugir cap al Nord d’Àfrica, cap a Algèria?

I ara ens arribem uns quants amb degoteig i ens queixem. Pequem de mala memòria. Omissió de les misèries del nostre passat. Com que ja formen part dels privilegiats doncs ja no cal. La setmana passada Salvament Marítim va rescatar a unes milles de la costa un grapat de pasteres amb homes i xiquets que foren conduïts, entre d’altres, cap als ports de Xàbia i La Vila. Com canvien les tornes, eh? I pensar que Alacant i Orà comparteixen una història d’immigració comuna des de fa temps. Era l’Algèria colonial, és clar, sota influència (ocupació) francesa. Vam tenir emigració política (exili) però fins tot abans, ja eren uns quants els que marxaren per intentar guanyar-se la vida. No s’encordéu?

 Quants valencians des de finals del S.XIX i principis del S.XX han fet la temporada al país magribí? Durant més d’un segle el fluix d’entrada i sortida va ser continu. La crisi de la fil·loxera i les collites llançades a perdre per la sequera no van deixar moltes opcions als jornalers que es desplaçaven en quadrilles. Emigració temporera per treballar la terra, per recollir l’espart. I per tornar després a la terreta i continuar amb la temporada de la vinya. Treball de sol a sol per aquells que treballaven la terra sense que fos seva. L’emigració política arribà després. Alguns fins i tot es varen quedar. I més endavant es convertiren en pied-noirs i amb la independència d’Algèria marxaren altre cop, aquesta vegada França, que els acollí com a ciutadans. 

D’on creieu que ve el mot meló d’Alger o meló del moro?. Doncs ve perquè és originari d’allà, d’aquestes terres que no són tan llunyanes com ens creiem. Mirem el palmeral d’Elx. Guarda similituds amb alguns que podem trobar al desert. 

I si anem més enrere amb el temps tenim tot un munt d’històries de moros i cristians, de pirates berberiscs, de tribus amazighs, de moriscos expulsats cap a l’Alger… La nostra toponímia i la nostra història és una interrelació constant. L’aigua, l’agricultura, el menjar… Som germans de vorera de mar. 

Tresors del mar

El nostre Mediterrani amaga mil i un tresors. Històries convulses com la de la fragata Guadalupe que va naufragar a les costes rocoses de Dénia el 1779 deixant enrere una sagnia de 147 morts. O el vaixell corsari gal Zéphir que va embarrancar i es va enfonsar a la zona de les Marines el 1813, en plena Guerra de la Independència -o del Francés-. Només al litoral denier hi ha documentats devers vuitanta jaciments subaqüàtics. Tota la Marina és un museu sota el mar. Des del submarí nazi que trobem a Calp fins al jaciment del ‘Bou Ferrer’, un vaixell enfonsat de l’època romana (S.I) ple d’àmfores, que es troba en aigües de la Vila Joiosa. 

No és d’estranyar llavors que un grup d’estudiants d’Alemanya s’haja desplaçat a Xàbia per fer un curs d’arqueologia submarina que els permetrà visitar diversos exemples de conservació del nostre patrimoni, com la d’hores d’ara encara massificada Cova Tallada. Les mesures per conservar-la i protegirl-la haurien de començar a aplicar-les ja, abans que siga massa tard. 

Com veieu, maneres diverses de viure l’estiu sota el mateix mar.