GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Per l’arc del triomf

25/04/2021 - 

VALÈNCIA. Fa temps que estem embriagats de tòxics. Tot és escandalosament nociu si filem prim. Els efectes secundaris tenen el poder de manifestar-se amagant les ungles com els moixos i moixes. Tot té dues cares. Quins experts fent-se els longuis! Ens la juguen amb malícia i arguments capciosos, hipòcritament, amb la intenció ben dissimulada. La vida d’aquests darreres anys és prou traïdora, ensorra sense avisar. Fa males jugades, engalipa la població,  que sembla que està en tràmit perpetu. I el temps fuig esperant resolucions que ajuden a prendre l’aire, a estirar les cames. Urgeixen passejos vitals, recuperar l’expressivitat, no perdre el món de vista. Rebolcar-nos sense por, alçar la cresta, organitzar la revolta privada, interior, i en companyia dels nostres. Després d’aquest desmai pandèmic que ens ha fet perdre el seny més del compte, que ha manipulat bona cosa, tornar en si ens constarà, no farem ara fantasies animades, exigirà recobrar els sentits. Hem viscut amb una reanimació a meitat de preu. Hem subsistit amb rebaixes anímiques, sobrevivint a moments de saldo, de quilòmetre zero. Una oferta que fa olor d'hipoclorit de sodi, de sals alcalines. 

Fer una bugada intensiva no és pas una bagatel·la. La població ha estat sotmesa, sobretot a la mediterrània, al perfum de lleixiu. L’acció de netejar de continu amb líquid alcalí és de llarga tradició. Encara com, el tuf d’aquell desinfectant zotal no està en voga arran de la pandèmia. Sort que nosaltres no hem conegut el bugader i els sacs de cendra per netejar. Benvingudes les màquines, si parlem de lleixivar, de rentar la roba amb aigua bullint i blanquejar draps. Però, ara, amb aquesta atrocitat mundial, el lleixiu, ací al sud d’Europa, sembla que esguita millor. De fet som uns consumidors de primera. Sembla que estem al cinquè lloc del món i els segons a Europa. Salvador Casamitjana, l’any 1889, va llançar el producte, salvavides, antisèptic des del barri de Sants, a Barcelona. El batejaria amb el nom de lleixiu Conejo-Estrella, però el mot estrella va ser fugaç i escampà la boira. Al segle XXI ha tornat l’època daurada d’aquesta icònica botella groga, atemporal, malgrat tots els peròs que comporta. Una altra intoxicació,  de carn i ossos, se’ns tira al damunt, cuitant el pas, la d’aquells que no exageren, que no veuen de la mateixa manera el perill infecciós. El lleixiu erradica microorganismes, però mata i  enverina, ens diuen als exagerats de la desinfecció. El millor és tenir un còmplice d’aquesta “desmesura”, un amic que sàpiga entendre el desassossec. Jo tinc la meua estimada amiga Jenny, sempre hem coincidit amb aquests i altres assumptes de gran transcendència. Ens diuen que ens passem de mida, que piquem fort, que sempre portem el risc al damunt, que estem amb l’ai al cor. Toca, farem el paperot, disfressarem les pors, salvarem les aparences.

Tot és polèmic, mires on mires, i ací més. Jo no perdria massa el temps en discussions al voltant de l’arc xinès, de fer un Chinatown o no, tot respectant la cultura oriental, al carrer Pelayo de la ciutat. Comprenc que als artistes fallers, si són els encarregats d’alçar l’arc, els seduirà la idea. Una despesa municipal, 14.000 euros, que orientarà els turistes. Encara que la flaire parla clar en totes les llengües. “Ací es cou un bon esmorzar xinès: baozis, youtiaos, ous a la soja...” I si ve al cas, algú els explicarà que al carrer se’l coneix, de sempre, pel Trinquet Pelayo, pel joc autòcton de pilota. Jo, si he de ser sincera, aquest arc m'importa un rave. És més, veig una ficada de gamba agredolça, un despropòsit. Sé que a les ciutats del món hi ha molts barris xinesos, que el del Liverpool, a Nelson Street, sembla que és el més antic d’Europa, amb tant de comerç de te! També sé que València no és Londres amb el seu Soho, ni som a San Francisco, ni a Nova York, ni a Vancouver...

Els arcs com a estructura arquitectònica han estat un element característic al llarg de la història per tal de commemorar batalles, homenatjar personatges o com entrada a les ciutats. És una construcció típica de l’arquitectura romana des de les darreres dècades del segle I aC. S’eleven amb potestat per tot Itàlia, Aosta, Rímini, Pompeia, Susa... I amb els segles s’han plantat  arcs de triomf a Berlín, París, Barcelona... No vull escalfar-me el cap, ni pensar més enllà del tema local. No imagine el senyor Joan Ribó, l’alcalde, dissimulant, volent fer-se un arc xinès per recordar el seu pas pel consistori com si fos Titus o Constantí. Ni copiar a Alfons el Magnànim transformant la portada del Castell Nou de Nàpols en un gran arc de triomf i fer ací, la gran entrada al barri de la Roqueta. No concep el batlle de València amb aquesta intencionalitat. Tampoc no pense que siga un tribut a la pel·lícula Chinatown. No sé les seues aficions cinematogràfiques o si és un mitòman, si li agrada Polansky, el cinema negre, Faye Dunaway, Jack Nicholson, John Huston. El nostre alcalde supose que es decanta, pren partit, només per un Paifang (牌坊) cosmofaller-xinès.

Tornem a la desinfecció. M’agradaria que els diners d’aquest nou projecte, Chinapelayotown (poseu fonètica mandarina), amb marca estètica, inefable, municipal, anassen directes cap a la investigació i comoditat de la població multiètnica que viu a la ciutat i arreu del país. Sí, estic a favor dels arcs, de potenciar-los. Arcs pràctics i saludables, sense polèmiques de carreró, cabudes i ideològiques. Uns bons arcs de “fumigació” serien un triomf, i més si fossen d’ús domèstic, d'estar per casa. Calés per potenciar startups sostenibles amb enginyers, químics, viròlegs, metges, especialistes en salut i prevenció... Pasta per desenvolupar aquest enginy seria com haver inventat la pólvora. La gallina dels ous d’or a qualsevol racó del món. De la mateixa manera que per entrar en casa hem d’obrir la porta, caldria passar per un arc subtil, senzill, minimal, incorporat al marc, on en qüestió de segons ens lliuràrem, de dalt a baix, de l’exposició del coronavirus i qualsevol contaminació per microorganismes que fan servir l’aire  i s’enganxen com una paparra. A més, si afegim a la casa, per acabar-ho d’adobar, esterilitzadors ultra violetes, aniquilaríem la porcada on ens vinga de gust, superfícies, banys, cuines... Un spring cleaning  4.0, amb màquines intel·ligents.  

Arcs? “Chinatown-Llar, dolça llar”, i  tant! Sí, ja! Una solució que ni feta a mida, que ens obre el cel. Arraconaríem l’ús intensiu del lleixiu i tant de gel hidroalcohòlic. Deixaríem fora de combat un fotimer de productes, microbicides, fungicides... Poder vèncer tota la nissaga microbiana, treure del mig, per terra, aigua i aire no té preu. És tota una missió d’èxit. Lliures i independents només xafar casa, nets com una patena, fent pànxing! Això sí que és passar per l'arc del triomf! Cobrint-se de glòria desinfectant.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email