GRUPO PLAZA

EN PRIMERA PERSONA

Pilar Almeria: una vida de teatre

Foto: PEPE SASTRE

L’actriu alcoiana i cofundadora de la Companyia Teatre Micalet dona vida a la marquesa en El verí del teatre, una nova reivindicació de l’escena valenciana i en valencià

19/02/2017 - 

VALÈNCIA. Li encaixa perfectament el títol de la última obra que porta a escena. Perquè un apassionat enverinament va fer que Pilar Almeria (Alcoi, 1958) canviara la carrera de Biològiques pels escenaris i la ciència per l’art dramàtic. Des de 1995 està al capdavant de la Companyia Teatre Micalet, un somni que va posar en peu juntament amb Joan Peris i Ximo Solano i que ella no ha abandonat mai. Aquell desig creatiu de produir i representar teatre en València i en valencià ha complit més de vint anys. Ara representen l’obra que fa trenta en la trajectòria d’una companyia que continua escrivint un capítol de la nostra història escènica.

– Com haveu afrontat El verí del teatre, una obra tan versionada arreu del món?
– Una de les coses especials és que una obra escrita per a dos homes la representem dos dones. Quan Rodolf Sirera, l’autor, va vindre a un primer assaig ens va dir: “li heu tret la solemnitat, heu creat unes complicitats entre les dos actrius”. Crec que hem aconseguit donar-li una frescura i una veritat a partir de la complicitat, inclús hi ha algun moment en què sorgeix l’humor d’una situació dramàtica. És una lectura en què la marquesa és com el públic, exigeix una veritat a l’actor. Això, portat a les últimes conseqüències, és un homenatge al joc teatral, a la ficció i als límits amb la realitat. També el que fem és reivindicar que hi ha molts grans papers masculins del teatre universal que perfectament poden interpretar-los dones.

– Sirera ha elogiat esta versió, fidel a la llengua original i també al text.
– Ell té una certa relació d’amor odi amb esta obra seua tan exitosa i alguns recels a cedir els drets. Però quan vam anar Joan Peris i jo a demanar-li que volíem representar-la, ell va acabar il·lusionat amb el projecte. Realment nosaltres no hem tocat res el text, només hi ha una frase que ha afegit el mateix autor, és el text tal qual. Hem volgut transmetre amb el vestuari eixa imatge del segle XVIII modernitzada. L’obra parla molt de les convencions socials i les normes, no és casualitat que Rodolf situe esta obra en el rococó, una època exponent de la importància de l’aparença.

Foto: PEPE SASTRE

– Les dos produccions pròpies d’esta temporada són una reivindicació dels autors valencians contemporanis?
– Sí, això és intencionat. La dramatúrgia valenciana està en un moment interessant, hi ha gent jove i gent gran escrivint coses molt bones. I esta nova etapa l’hem iniciada amb el Hamlet canalla de Manolo Molins, un autor al que li teníem ganes, i amb Sirera. Eren com dos projectes vitals que encaixen molt bé amb la voluntat de la companyia i no és casualitat.

– Una nova etapa?
– D’alguna manera ens hem retrobat a nivell de companyia. Joan Peris i jo (directors artístics) ara hem volgut tornar a ajuntar la gent que constituíem l’equip inicial. Hem tornat a treballar amb Ximo Solano, l’altre fundador, i Josep Manel Casany, també col·labora Isabel Requena... Va haver un moment difícil al 2012, una etapa que em vaig quedar sola al capdavant de la companyia. Però no hem deixat de produir ni en els anys més complicats de la crisi i la falta de suport polític al sector. Ara hem tornat a fer dos produccions pròpies a l’any, com féiem abans.

El verí del teatre dirigit per Joan Peris és un veritable tour de force entre dos grans actrius, un mà a mà entre Pilar Almeria i Cristina García, “una actriu amb qui tenia moltíssimes ganes de treballar”. A l’assaig, dies abans de l’estrena, el director repassa amb els moviments de la marquesa per una gran plataforma redona. L’escenografia minimalista i contemporània contrasta amb el vestuari d’època i la perruca rococó. Amb l’ajuda en la direcció de Josep Manel Casany, comenten matisos d’una frase o una entonació que només s’entenen des del perfeccionisme. Quan eixim de la sala, les fotos d’ells conten des de les parets de la Societat Coral El Micalet la història de la companyia teatral que acull des de 1995.

– Com va nàixer la companyia?
– Perquè ens vam ajuntar 3 persones amb un somni comú: tindre una companyia lligada a una sala de teatre. Volíem un centre de producció d’obres en valencià, poder representar-les en temporades llargues, traduint al valencià clàssics universals i fent creacions pròpies. 

– Alguns no sabran que el Teatre Micalet no és el mateix que la companyia.
– La Societat Coral El Micalet realment ens ha donat cabuda des del principi, el teatre és d’esta societat centenària amb tant de prestigi i que ha lluitat pel valencià tota la vida. Quan els vam plantejar el projecte ens van deixar fer i allò va evolucionar. Primer actuàvem al saló d’actes de la societat i després es va portar endavant la remodelació del teatre en col·laboració amb la Generalitat en 2001.

– Compartiu la defensa del valencià.
– Sí, però quan fundem la companyia el fet de treballar en valencià no era un plantejament militant, sinò natural. Érem dos persones de Castelló i una d’Alcoi que enteníem que el valencià era l’absoluta normalitat de la nostra vida i per això havíem de fer teatre en valencià. És eixa normalitat que la societat valenciana li ha de donar a la nostra llengua i no ho acaba de fer. A poc a poc hem aconseguit que el Micalet siga un punt de referència perquè no hem despistat mai a la gent. Els espectadors saben que és el que trobaran a la nostra sala: una programació de qualitat i en valencià. Nosaltres seguirem fent-ho, passe el que passe.

Foto: PEPE SASTRE

– Al començament era trencador interpretar clàssics teatrals en valencià?
– Sí, això no era gens habitual. Sempre hem tingut eixa voluntat de ser com un centre dramàtic i en algun moment hem assumit el que no es feia ací des del teatre públic. Vam encetar el projecte amb Nàpols milionària, la primera obra d’Eduardo de Filippo que es representava en valencià i que per primera vegada s’estrenava a l’Estat espanyol. Després, Molière, Priestley, Shakespeare... Recorde que quan férem El somni d’una nit d’estiu un amic de mon pare em va preguntar en Alcoi: un Shakespeare en valencià? I li vaig respondre: Sí, és que jo anglés no en sé.

– Amb la perspectiva del temps, què va suposar en 1996 l’èxit de Ballant, ballant?
– Després de començar muntant clàssics vam pensar fer alguna cosa que portara molta gent a la sala. I amb este musical ambientat a la ciutat de València vam pegar un esclafit. Pensàvem estar un mes i la gent de seguida ens va dir: no estareu un mes, estareu tota la temporada! Allò va donar un impuls molt gran a la companyia, ací i fora, perquè la gira va durar quatre anys i vam estar a Madrid i per tot l’Estat.

– Les creacions col·lectives també han sigut marca de la casa. Les trobes a faltar?
– Ho trobe a faltar, perquè et permet parlar exactament del que vols. Quan tries una obra busques expressar-te però no sempre trobes el que vols. La creació col·lectiva és un procés amb molta faena: no tens un text, s’ha de crear a partir d’una dramatúrgia i el treball dels actors, necessita 3 mesos d’assajos... És un procés més complicat i més arriscat, no és com adaptar una obra ja provada. Considere que Lamar és la millor obra nostra de creació col·lectiva, però està clar que abans havíem fet unes altres que ens van donar experiència per polir el sistema. Ara ens estàvem plantejant tornar-la a muntar, està més d’actualitat ara que en aquell moment, però clar, amb els pressupostos d’ara no ens podem plantejar una obra tan costosa, amb tants actors. A la Companyia Teatre Micalet hem produït obres amb repartiments grans, per ací han passat moltíssims actors que han tingut l’oportunitat de fer clàssics del teatre universal, però en este moment això no és assumible.  

– Fer la teua carrera a València ha sigut una decisió pròpia?
– La decisió de quedar-se a València te la planteges quan acabes la carrera. Jo vaig anar a Madrid i va arribar un moment que em vaig preguntar què faig ací, si en la meua terra està tot per fer. Eren els primers temps de l’autonomia, es dedicaven diners a la cultura i vaig decidir treballar ací, pensava que ho podria fer. Abans la gent majoritàriament se n’anava fora, com està passant ara. Tornen a anar-se’n, en un moment de trànsit i amb una herència de destrossa absoluta del sector. Ara hi ha una voluntat política per tornar a fer que encara no ha acabat de plasmar-se del tot, refer tota la política cultural requereix temps.

– Has patit això que critiquen algunes actrius, que hi ha una edat madura en què no hi ha bons papers femenins?
– Jo no ho he patit especialment perquè a la companyia generem els nostres espectacles, però a nivell de sèries de televisió, per exemple, sí es nota... en general és ben cert. Als 35 anys se t’ha acabat la vida com a protagonista i comences a fer de mare de, de dona de o de cosina de. Les dones quasi mai no tenen un protagonisme com a entitat pròpia, sempre els papers grans de teatre han estat escrit per homes. Ara això va canviant perquè les dones fan dramatúrgia i es plantegen conflictes de dones per elles mateixes, no en funció del protagonista, que és l’home. Però encara queda molt de camí.

Foto: PEPE SASTRE

– Què t’ha suposat fer tele, en comparació amb el teatre?
– Fer tele mai no es pot comparar. El teatre és la mare dels actors, però la tele et dona una comunicació amb els espectadors i una popularitat totalment diferent. Recorde que als meus pares, quan feia Bon dia, bonica en Canal 9 els arribaven a preguntar per mi preocupats, perquè el meu personatge estava a la presó. És una altra manera de treballar, amb la immediatesa. M’haguera agradat formar part de produccions més arriscades, ho trobe a faltar però no ha pogut ser. És part del preu de viure ací, l’elecció de viure a València també limita molt la possibilitat de fer cine, n’he fet poquet i m’haguera agradat moltíssim.

– Et queda l’espineta o el desig d’algun paper per interpretar?
– No, en absolut, no se m’ha quedat un gran personatge en el tinter. Cada personatge, per xicotet que siga, és important per a mi i vull donar-li tota la credibilitat. Per mi ara el més important és la marquesa, és complicat donar-li vida a un personatge. Amb el temps cada vegada m’exigisc més, podria haver-me acomodat, però no. Més que fer un gran personatge, el meu desig és fer molt bé el personatge que tinc entre mans, fer-lo gran i creïble.

Diu Pilar Almeria que, per a ella, el teatre “és una manera de viure, el que realment em fa sentir bé” i no és difícil de creure després de vore-la a escena. Acaba la funció i ens acomiadem d’ella i de la marquesa. Com distingir-les? Sense la perruca i la roba d’època podria ser el personatge, amb el seu rostre i la mateixa veu, qui està vestint-se d’actriu.

Foto: PEPE SASTRE

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email