GRUPO PLAZA

HABITEM 

Pot l’arquitectura resoldre com vivim en comú?

Analitzem amb els seus creadors els sis projectes valencians exposats a la 17a Biennal de Venècia, inaugurada este dissabte després de ser ajornada el 2020

25/05/2021 - 

VALÈNCIA. L’ascensor social fa anys que s’ha trencat i la desigualtat entre persones riques i treballadores cada dia és més ampla. L’emergència climàtica augmenta els desastres naturals i accelera la pèrdua de biodiversitat, provocant al mateix temps un increment de les pandèmies com l’actual crisi sanitària del coronavirus. Els moviments democràtics i de descolonització a Àfrica i Amèrica se superposen amb els moviments antiracials com el Black Lives Matter i les lluites feministes.

Sembla que preguntar-se com podem conviure junts i al mateix temps dibuixar qui forma part d’eixe “nosaltres” és una urgència. Per això, l’arquitecte libanès i degà d’arquitectura i urbanisme de l’Institut Tecnològic de Massachusets (MIT) Hashim Sarkis, va plantejar eixa pregunta a la seua proposta de comissariat de la 17a edició de la Bienal de Venècia d’Arquitectura.

Amb l’entrega del Lleó d’Or a l’arquitecte navarrés Rafael Moneo, el passat cap de setmana arrancava una de les edicions més estranyes de l’exposició temporal d’arquitectura més influent del planeta. Al mateix temps que el govern espanyol presentava un pla per dibuixar l’Espanya de 2050 amb 675 pàgines de mesures elaborades per més cent expertes —cap d’elles relacionada amb l’arquitectura o la planificació urbanística, Hashim Sarkis plantejava: "Ja no podem esperar que els polítics proposen un camí cap a un futur millor. Però a mesura que la política continua dividint-se i aïllant-se, podem oferir formes alternatives de conviure a través de l'arquitectura”.

Una projecció interactiva per conèixer els límits dels moviments dels humans

La kinesfera és la bombolla imaginària que rodeja els cossos i és tan gran com la distància que poden estendre les cames i braços. Ser conscients d’este “espai vital” permet reapropiar-se d’ell i fins i tot ampliar-lo. L’arquitecte alacantí Sergi Hernández Carretero exposa al Pavelló d’Espanya de la Bienal la instal·lació interactiva Kinesofos, que convida al visitant a estudiar el seu moviment reencarnant-se a través de la tecnologia.

“La meua investigació explora el buit entre el moviment corporal i la sensació que produeix, buscant llocs d'oportunitat en els que puguen emergir preguntes poc freqüentades sobre la nostra autopercepció”, explica Hernández Carretero a Culturplaza. “El disseny interactiu és el mitjà en el qual es formulen les preguntes sobre la qualitat del moviment individual. Una manera d'establir un contacte directe i personal amb nosaltres mateixos i la veritat del moviment del nostre cos, sent al mateix temps una eina de comunicació amb mons estranys, un diàleg empàtic amb "l'altre" que, en definitiva, som nosaltres mateixos”.

David de Frutos

Una reconnexió amb els cossos que va ser desenvolupada al centre de cultura contemporània d’Alacant Les Cigarreres el passat any i ara exhibida a Uncertainty, el projecte del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana d’Espanya per a la Biennal amb el suport d’Acció Cultural Espanyola, la Fundació Arquia i el govern de Canàries. La interfície interactiva dissenyada per Sergi Hernández Carretero proposa diverses formes de conèixer millor el moviment del teu cos, com “una miríada de partícules suspeses que existeixen només en el teu temps pausat, un cos virtual d'acceleracions que dibuixa la pell que envolta la derivada del teu espai-temps o una entitat especulativa que dialoga amb tu a través de les teves posicions espacials relatives. Si el moviment és l'única forma de comunicar-te amb aquests cossos estranys, quines expressions desconegudes sorgiran d'aquesta dansa d'empatia i encarnació?”, es pregunta l’arquitecte i tecnòleg.

Maquetes amb forma de corbata que dibuixen els límits dels edificis

L’equip de l’oficina Magicarch dirigida per l’arquitecta i professora de la UA María José Marcos ha rellegit dotze icones de la història de l’arquitectura segons els actuals paràmetres d’anàlisi i crítica de l’arquitectura. El disseny per a varies espècies, l’època de l’antropocé, la geometria bio-paramètrica, la descolonització o el post-humanisme protagonitzen les relectures que Magicarch fa d’edificis com l’Alhambra de Granada, el temple de la faraona Hatshepsut a Egipte, el MASP de Lina Bo Bardi o el Cenotafi de Louis Boullée.  

“Amb aquest projecte m'interessava trobar les ecologies comunes des del meu posicionament actual de l'Arquitectura”, explica María José Marcos a Culturplaza. “En una mirada planetària que evoluciona ja cap a un post-Antropocè, podem acusar la urgència de tornar a llegir les ecologies passades que han interferit en les negociacions i creacions arquitectòniques”. 

“Fixant-nos en els mitjans en els quals l'energia es distribueix o en com arriben els recursos, establint lectures sobre el disseny interespècie, la normalització ètica de l'ovella Dolly o en com l'obsolescència programada comença a ser una qüestió de disseny polític, llegint aquestes ecologia passades podem articular nous interessos des de les Ecologies comunes”.

Airlab

Un pavelló imprés en 3D que es construeix com un moble

Es va inaugurar al Festival de la Tardor que celebrava Singapur el 2019 i és la primera estructura impresa que compta amb tots els permisos constructius de la normativa singapuresa. L’arquitecte alacantí Carlos Bañón i l’argentí Félix Raspall coordinen l’Airlab, un laboratori d’arquitectura experimental de la Universitat de Singapur, on Bañón és també professor, després d’haver passat per les aules de la Universitat d’Alacant i el MIT.

Un espai flexible per reunir-se en contacte amb la natura que redueix al màxim el material que necessita perquè és conscient de la limitació de recursos, i al mateix temps maximitza la llibertat geomètrica alhora de projectar l’estructura. Quatre anys de treballs per a generar una geometria facetada —conformada per diverses cares— que reinterpreta el tradicional fanalet de la cultura xinesa. 

216 barres de diferents longituds i amb seccions segons l’estàndard normatiu i 54 nodes dissenyats per ordinador i impresos en acer inoxidable conformen una estructura amb aparença delicada però que aconsegueix sostindre carregues quinze voltes superiors al seu pes. 

25.000 peces de falla per portar la tradició valenciana al Burning Man de Nevada

Com contava Carlos Garsán a Culturplaza el passat any, la falla Renaixement també forma part de l’aportació valenciana a la Biennal del 2021. Miguel Arraiz y David Moreno signen el projecte que va viatjar del festival de Nevada fins al claustre del Centre del Carme, per a ser cremat finalment a Torrent.

Foto: ESTRELLA JOVER

Una excusa —el monument faller— que va aconseguir bastir una gran comunitat humana capaç de fer viatjar a l’altra punta del món el monument. Al mateix temps, davant la incertesa del present, Renaixement proposa un diàleg entre les referències del passat —com un conjunt de personatges construïts amb motles de tallers fallers— i el llenguatge contemporani, amb elements reciclats i construïts en comunitat, sobre els quals es va teixint una xarxa de lligams afectuosos.

Visió microscòpica per a assenyalar com la ciutat és un bacteri famolenc

Definitivament el Photoshop sí fa arquitectura. Quan l’oficina Quatre Caps de visualització arquitectònica presentava este projecte, la retòrica post-humana sobre els virus i la interescalaritat encara no havia saltat a les grans pantalles. Per això ara està més vigent que mai el seu treball: ‘El huésped majo’. Una visualització de l’impacte que té el creixement de les ciutats des d’un punt de vista no antropocèntric. 

La contaminació acústica, l’impacte de la il·luminació o el canvi climàtic afecten a altres vides del planeta, però a la vida quotidiana no en som conscients. Una representació cartogràfica de ciutats amb forma de paràsits pretén reflectir-ho: “consumim tots els recursos que tenim al nostre abast sense ser capaços de pensar en col·lectivitat i el futur. Com el pitjor dels paràsits que sagnarà a l’hoste fins a matar o debilitar-ho, sense adonar-se que la seua supervivència depèn més que ningú d'aquest”.

Així es recupera una joia de la ceràmica valenciana

Les obres de restauració del Palau de Nolla de Meliana necessitaven molts oficis. Des de la recerca de finançament fins a la coordinació entre restauradores i escaiolistes, encara s’oblidaven d’un fonamental: els cronistes. Milena Villalba i Santi Hernández Puig signen Showroom, el documental que registra el procés de recuperació de l’aparador dels productes ceràmics de Miguel Nolla.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email